La vida somnàmbula ja és a les llibreries. Estic ben content de com ha quedat l’edició d’aquest llibre, gràcies al treball meticulós i eficient de Vicent Olmos i Ramon Ramon. Gràcies també a Francesc Vera, que ens ha permès de fer servir una fotografia, de la sèrie Nocturnes (1990), per a la portada.
Habent sua fata libelli. Els llibres tenen el seu propi destí, que depèn dels lectors. Una vegada publicat, no puc deixar de fer-me una pregunta: qui el llegirà? A qui pot interessar? Això que anomenem, o que abans s’anomenava, públic lector, exceptuant-ne un grapat escàs de familiars, amics i coneguts, és una cosa vaga, dispersa, difícil d’aferrar, potser inexistent. L’escepticisme es fa inevitable. Ara no sabria contrarestar-lo amb maniobres innocentment publicitàries, cantant les lloances de la nova criatura.
En una entrada anterior deia que aquest és el llibre més personal de tots els que he escrit fins ara. No perquè explique intimitats (allò que se sol entendre per intimitats), sinó perquè són una mena de confessions literàries, incloent-hi els meus verins contra el que considere algunes de les pestes de la literatura.
En comptes de publicar-lo, m’hauria agradat més reescriure’l sense aturador, a poc a poc, corregint de tant en tant la redacció maldestra d’una frase o una imprecisió, matisant alguna expressió imprudentment categòrica. I, sobretot, suprimint i ampliant en una direcció o altra. Escriure així, ad libitum, és molt divertit, però també té inconvenients. Tant se val. Ara La vida somnàmbula ja va a la seua. Potser més endavant la reprendré, d’una altra manera i amb una altra intenció. Potser, o no, és el pròleg a una altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada