Notes d'una anada a Grècia

Delfos

El mes passat, vaig anar a Grècia, amb la meua família. Ens vam estar a Atenes tot el temps, i des d’allí vam anar també a veure Delfos, Micenes i el cap de Súnion. Un altre dia, vam agafar un ferry, que ens va portar a tres illes del golf Sarònic: Egina, Poros i Hydra. Vam decidir de viatjar a l’abril, per a evitar la calor de l’estiu i la inflació turística. Abans, no havia estat mai a Grècia. Una mica d’esma, vaig repassar les pàgines li dedica Pla en diferents volums de l’Obra Completa, sobretot en Les illes, Les escales de Llevant i les Notes per a Sílvia. També, el capítol de la Història de l’art d’Ernst Gombrich sobre l’art grec. Vaig dedicar més temps a memoritzar un mapa d’Atenes i un altre de tot el territori grec, com una manera d’atenuar l’atabalament que produeixen aquests viatges, sempre una mica apressats i massa sumaris. Finalment, em vaig emportar com a guia les Elegies de Bierville de Riba. Alguns dels poemes, juntament amb les notes amb què els va acompanyar Riba, ofereixen una visió suggestiva i molt vívida d’alguns dels indrets i episodis grecs: l’elegia II, «Súnion! T’evocaré de lluny…»; la IX, dedicada a Pompeu Fabra, que parteix de la rememoració de Salamina i, sobretot, la VIII, construïda sobre una descripció molt precisa de Delfos. En el guió del comentari de les Elegies que va fer Riba com a presentació d’una lectura dels poemes, el 1956, va anotar sobre aquesta elegia: «Escrita veient, talment, Delfos davant dels meus ulls.»

No vam anar a Salamina, però en vam veure la mola. La primera vegada, de lluny, des de l’Acròpolis. Després, de més a prop, vam vorejar amb autobús l’estret on va tenir lloc la batalla naval contra els perses. Encara la vam costejar un altre dia, des d’un ferry, anant cap a Egina. Salamina… Si no fos perquè l’illa du aquest nom, ni tan sols l’hauria mirada. Riba, en el guió que acabe d’esmentar, hi va anotar: «Els llocs que, vistos, prenen valor del que hem anat donant a llurs noms.» El procés d’acordar el que ens suggereixen els noms amb la seua realitat física, de vegades amb els seus residus físics, és sempre delicat. Per a mi, Salamina, és inseparable de les Elegies de Bierville. I no sols Salamina.

Reconec que abans del viatge tenia algunes prevencions. En primer lloc, em feia por la turistada. Era una por agreujada per la mala consciència de contribuir personalment a augmentar el ramat. Aquesta prevenció es va demostrar infundada. Els turistes, a Atenes, són tots a dalt de l’Acròpolis o a la plaça Monastiraki, de la mateixa manera que a Dublín tots s’apinyen a Temple Bar. A la resta de llocs, i als museus, no ens vam trobar amb cap gernació, com a mínim en aquesta època de l’any. Per aquesta banda, doncs, cap problema.

L’altre motiu de prevenció era conseqüència de la lectura de Pla. En algunes de les seues pàgines sobre Grècia es queixa que el seu paisatge està molt erosionat, mineralitzat, i que els monuments de l’antiguitat no són més que un escampall de pedres. Aquesta prevenció també s’ha vist desmentida. El paisatge grec, el que n’he pogut veure, és d’una gran qualitat, amb la seua combinació de mar i muntanya. El que m’ha agradat més, contra la idea d’erosió i mineralització, és que hi ha molts arbres: pins, carrasques, oliveres i xiprers, molts xiprers. El paisatge mediterrani guanya molt amb els punts de verticalitat que marquen els xiprers. Al nostre país, n’hi ha pocs, a causa de la seua fama d’arbre funerari. Em va sobtar, també, el dia que vam anar a Delfos, de veure nevat encara el cim del Parnàs.

Temple d'Hefest, Atenes

Pel que fa a les restes de l’antiguitat… Stendhal deia que quan contemplava un monument en ruïnes feia un esforç per a reconstruir-lo en la imaginació: «figurer ce qui manque, et faire abstraction de ce qui est.» Aquest esforç, jo sóc incapaç de fer-lo. En alguns llocs, per més bona voluntat que hi poseu, és impossible de treure’n res: d’imaginar res. Sovint, les pedres que queden d’una edificació marquen només la línia dels fonaments, i gràcies. Però no sempre. Fins i tot he trobat alguna «ruïna» relativament ben conservada. Quan pensem en Atenes, ens ve de seguida al cap el Partenó, és clar. Però a Atenes, a l’antiga àgora de la ciutat, hi ha el temple d’Hefest, el temple dòric millor conservat de tota Grècia, construït a la mateixa època que el Partenó. Manté totes les columnes i fins i tot el sostre. Quan vaig anar a visitar-lo, hi havia molt poca gent i el vaig poder veure amb tranquil·litat.

Teatre d'Epidaure

El teatre d’Epidaure és un altre exemple de conservació excepcional. Hi vam anar un dia cap al tard i no hi havia gairebé ningú. Està enmig d’un bosc de pins i carrasques, envoltat de silenci. El que es diu de la seua acústica és cert. Vaig pujar a la grada més alta i des d’allí sentia perfectament la interessant conversa que mantenien dos que s’estaven a l’orquestra. Des d’allí dalt, es veia al fons un paisatge magnífic.

Delfos, temple d'Apol·lo

Les millors ruïnes se salven de ser només un munt de pedres gràcies al seu emplaçament. A Delfos, del temple d’Apol·lo només en queden dempeus sis columnes, que ni tan sols estan completes. Però fan un efecte impressionant gràcies al lloc, enmig de les muntanyes. En la nota a l’elegia VIII, Riba va escriure que sobre aquest temple es drecen les Roques Fedríades, que «formen talment l’hemicicle del grandiós, salvatge, tancat teatre en què fa pensar l’emplaçament de l’antic santuari d’Apol·lo a Delfos, en un congost del Parnàs. Aquestes roques constitueixen una gegantina façana que ateny, tallada a pic, els 600 m. d’altura. Una bretxa estreta i profunda la divideix en dos panys, que s’encontren en angle obtús. Llur to ros, ardent, vetejat de grisos metàl·lics, en arborar-se al sol de migdia cap al qual estan encarades, els valgué llur nom antic: les Fedríades, les Brillants.» Aquesta és la versió del poema:

Són abruptes amb noms gairebé de dona amorosa,

    noms per a ser present tan solament dins el foc:

la Flamejant i, torxa més pura al matí, la Rosada.

    Clou al murmuri els ulls: som en el dèlfic tombant.

¿Reconeixes les Roques, les absolutes presències,

    com ens prengueren els ulls verticalment fins al blau;

altes d’un vol més alt (¿reveus, Amor?) que ajuntava

    llurs dos fronts lleonins com un mateix pensament?

Les Roques Fedríades

Des del temple es veu, en paraules de Riba, «el bosc de les més estupendes oliveres que mai he vist, a través del qual es davalla de Delfos cap a Itea i el mar, fou per a nosaltres el símbol de la vida com la volem». A Delfos hi ha també la font de Castàlia, on es purificaven els peregrins del temple d’Apol·lo. Els romans la van considerar una font inspiradora dels poetes. Avui és una fonteta insignificant, situada a la vora d’una carretera. Inspiradora dels poetes? Per si de cas, no en vaig beure ni un glop. Aquestes coses no se sap mai com van.

Vam anar també a Micenes, al turó que va excavar Schliemann, on hi ha la Porta ciclòpia dels Lleons. No em va impressionar gaire, perquè l’he vista moltes vegades en fotografies. Aquest turó és pura arqueologia, en el mal sentit de la paraula, però té unes vistes esplèndides sobre el paisatge del Peloponès. En un racó, s’hi veia el blau del mar. Les peces que va descobrir Schliemann en les tombes que va excavar es troben al Museu Nacional Arqueològic, a Atenes, entre les quals hi ha la màscara funerària d’Agamèmnon, que tothom ha vist reproduïda en qualsevol manual d’història de l’art. Em van interessar més unes altres, on havia quedat marcat l’aixafament que produeix la mort.

Un altre emplaçament fabulós: el temple de Posidó al cap de Súnion. Torne a cedir la paraula a Riba, en la nota a l’elegia II: «És la rocosa punta final de l’Àtica, que guarda l’entrada del golf Sarònic a l’una banda i del canal d’Eubea a l’altra. Del seu cim estant, la vista s’estén, meravellada, per sobre la mar de Mirto, des de l’Àtica fins a les Cíclades i les muntanyes de l’Argòlida.»

Temple de Posidó al cap de Súnion

Súnion

A l’Acròpolis, el que més em va interessar va ser el teatre de Dionís i, de nou, les vistes que oferia: el mar, amb Salamina al fons, el temple d’Hefest, i l’Areòpag, un turó rocallós on hi havia el tribunal de justícia. Allí van condemnar Sòcrates i, molt més tard, hi va predicar sant Pau. Els atenencs se li van burlar a la cara, tal com podem llegir en els Actes dels Apòstols. Després del seu discurs, «així que sentiren parlar de la resurrecció dels morts, uns es posaren a riure, i d’altres digueren: “Sobre això ja t’escoltarem un altre dia”» (Ac, 17:32). A sant Pau, «se li revoltava l’esperit veient la ciutat plena d’ídols». Se’n va anar a Corint, on va trobar una colla més receptiva, sense propensió al sarcasme.

Des de l’Acròpolis es veu també tota l’escampada, enorme, d’Atenes, d’una grogor blanquinosa, àrida i monòtona. Em va cridar l’atenció que es passa sense cap mena de transició de les restes de l’antiguitat a la ciutat actual. No hi ha una ciutat vella. El barri de Plaka s’hi aproxima, però els pocs edificis «antics» són, a tot estirar, de la primera meitat del segle passat. Ara, és un barri molt agradable, i s’hi passeja de gust, simplement perquè dels carrers són per a vianants i les cases tenen un màxim de tres altures. A mesura que ens allunyàvem del centre, carrers i edificis mostraven signes evidents de degradació. El rovell i la brutícia s’ho menjaven tot. El personal que hi ha instal·lat reforçava aquesta impressió.

He visitat uns quants museus: el de l’Acròpolis, el Nacional Arqueològic, a Atenes, i el de Delfos, petit i valuós. Encara que els museus m’avorreixen i em fatiguen, aquesta vegada m’ho vaig passar bé. Em va agradar retrobar moltes de les peces que comenta Gombrich en la seua Història de l’art.

I va arribar el moment de tornar a casa. Stendhal reporta en un dels seus llibres de viatges aquestes paraules que va sentir dir a una senyora: «Le plus grand plaisir du voyage est peut-être l’étonnement du retour. Je vois qu’il donne de la valeur aux êtres et aux choses les plus insipides.»

Mentrestant, espere amb candeletes de tenir a les mans Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida, el llibre que acaba de publicar Onada Edicions, amb text de Salvador Vendrell i fotografies de Francesc Vera.