L’absència d’un públic lector

A mitjan febrer passat, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va fer públic els resultats del Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres (2025). Els mitjans de comunicació van destacar que, segons aquest baròmetre, el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure, la qual cosa demostra que l’hàbit de la lectura continua creixent. Aquesta notícia va ser celebrada per tothom amb entusiasme. Ara ja es pot afirmar que la tradicional aversió a la lletra de l’àrea hispànica és una rèmora del passat, feliçment superada. Tot això està molt bé i ha de ser un motiu de satisfacció per a qualsevol persona com cal. Només té un inconvenient: que no és veritat. O, si ho preferiu, que és una mentida nua i pelada. D’entrada, això de «llegeix llibres en el seu temps lliure» és una expressió molt vaga. Sospite que deliberadament vaga. En molts casos, «llibres» deu voler dir «un llibre»… que sovint ni tan sols s’acaba de llegir. De més a més, per més bona voluntat que hi posem, es fa difícil creure que aquesta dada reflecteix la realitat dels hàbits lectors a l’Estat espanyol. Que el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure? Sí, home, és clar. I els burros volen.

Com ocorre amb tants qüestionaris sociològics, a la pregunta Llegeix vostè llibres per oci, en el seu temps lliure (és a dir, no per motius de treball o estudis), els enquestats no contesten el que fan realment, sinó el que els fa il·lusió o el que queda bé. És a dir, que menteixen. Inconscientment, fins i tot amb bona intenció. Però menteixen. Com deia aquell, mienten como bellacos. La majoria de la població, llevat d’alguns descarats, no té cap inconvenient a reconèixer que la lectura és una activitat molt lloable, i que tothom hauria de llegir. És l’homenatge que el vici ret a la virtut. En aquest punt, com en tants altres, es compleix l’axioma enunciat per Flaubert: «on aime le mensonge; mensonge pendant la journée et songe pendant la nuit, voilà l’homme.»

És molt difícil calcular el nombre de lectors habituals, o com a mínim modestament esporàdics. L’opacitat d’editorials i llibreries no contribueix a fer-se’n una idea més o menys clara. De tota manera, deu quedar ben lluny d’aquest alegre 66,2 %. La meua convicció, que no puc demostrar amb dades estadístiques fiables, és que hi ha pocs lectors habituals. De vegades, fins i tot, em sembla que n’hi ha tan pocs que no n’hi ha cap, cosa que no és veritat. A aquesta impressió, hi contribueix la fragmentació dels lectors, com es pot deduir de les llistes dels llibres més venuts en català en alguna llibreria dels Països Catalans que publica cada setmana La Veu dels Llibres. En aquestes llistes, hi falta sempre una dada fonamental: quants exemplars s’han venut de cada un d’aquests llibres? Quants, el més venut? Dos exemplars? Cinc o sis? Cinquanta? Els llibreters són bona gent i quan faciliten aquesta informació no volen desmoralitzar els autors. Però no és aquest detall el que volia destacar ara. El que crida més l’atenció és que les llistes dels llibres més venuts de les diferents llibreries no coincideixen. Hauríem d’esperar que el més venut en una llibreria fos el mateix, o gairebé, en les altres. Doncs, no. Sembla que els lectors de cada ciutat, de cada comarca, van a la seua, viuen en mons diferents, literàriament parlant.

Les raons que expliquen aquesta fragmentació deuen ser diverses: les fronteres autonòmiques, les característiques de cada àrea geogràfica, les xarxes de relació social i, potser, una certa desorientació que comparteix tothom. Aquesta fragmentació, o diversitat, en principi, no és dolenta, però és un símptoma de la inexistència d’un públic lector, entès com una comunitat més o menys cohesionada, que comparteix uns determinats referents i unes determinades lectures, i que segueix amb curiositat l’actualitat literària. Un altre símptoma: llibres importants, que valen la pena de veres, reben una atenció escadussera i efímera, o passen per ull directament. Sembla que cauen en el buit: que no hi ha ningú interessat a llegir-los. Potser és inevitable que siga així, a conseqüència dels canvis socials i de tota mena de les últimes dècades. El llibre fa temps que ha perdut el lloc central que va ocupar en el sistema cultural.

L’atomització dels lectors, dels pocs que n’hi ha, ha anat acompanyada o ha coincidit amb la generalització d’un tipus de literatura que només es pot qualificar de dolenta, bàsicament novel·la, emmascarada amb una pàtina cultural, porcament didàctica, porcament correcta, molt convencional, consumida per un públic molt poc exigent. És una literatura d’un sol ús, que ha de ser renovada constantment, publicada en grans quantitats pels grans grups editorials, amb l’esperança d’encertar-la amb algun dels títols. Algunes editorials petites, tot s’ha de dir, també s’han afegit a la maniobra. Ponç Puigdevall, en una ressenya de la novel·la que ha guanyat l’últim Premi Ramon Llull, ha definit aquesta producció com «un tipus de narrativa impossible de calibrar des d’un punt de vista crític perquè tan sols admet el qualificatiu d’aliterari, procliu a la impostura i més entossudit a anar a la recerca del consum que del valor estètic». De pas, Puigdevall ha etiquetat un nou gènere narratiu: el gènere premi. Aquesta producció a l’engròs planxa i domina tot el panorama literari. Sembla el fenomen contrari de la fragmentació a què m’he referit adés. En realitat, és l’altra cara de la mateixa moneda: l’absència d’un públic lector.