Digues el trànsit: «Passatge», de Manel Rodríguez-Castelló

Fa poc més d’un any vaig comentar en aquest blog Farem un pensament (metaforismes i saials), de Manel Rodríguez-Castelló, que havia editat Lletra Impresa Edicions (vegeu Entre l’instant i el fragment). L’autor hi feia servir el terme saial per a referir-se a textos de denúncia i de reflexió cíviques, en les seues paraules «draps de neteja d’una realitat social sovint espúria i bruta, escàpola i complexa, punyent i contradictòria, i d’aclariment, com tota escriptura que vol posar una mica de llum enraonada en les coses», mentre que els metaforismes eren una mena d’aforismes o instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic, el germen o l’origen del poema: apunts en brut que només esperaven desenvolupar-se per a convertir-se en un poema.

Ara acaba de publicar Passatge en Edicions del Buc, un llibre de poesia que porta a la pràctica la poètica exposada en algunes de les proses de Farem un pensament, i que converteix en poemes alguns dels seus motius més insistits. A més, la definició que l’autor proposava del metaforisme —«la concreció de la naturalesa discontínua del pensament adaptat a les circumstàncies canviants»—, sintetitza un dels fils conductors de Passatge, que ja apareix indicat en el títol. Aquest mateix títol reapareix en un dels poemes clau, «Passatge», on llegim la tensió que incita molts dels versos d’aquest recull: «El món és a penes com el veus passant / entre el fulgor i l’ombra, / [ … ] L’ull cerca el que roman transformant-se, / el que transita entre mudances, / el que se’n va i torna per omplir les formes / de cercles i cicles d’oblit i memòria».

Digues si pots el trànsit, escriu Manuel Rodríguez-Castelló en un altre vers de Passatge. Molts dels seus poemes responen a la voluntat de projectar «l’ombra del que batega / per platges d’oblit / i boscos de memòria», de recollir «els escorrims d’una veu / que es mou per les venes / amb el seu batec sempre confús». Són versos que ressonen entre ells. Passatge adquireix un caràcter fortament unitari a partir d’una xarxa de mots i motius que es reprenen i varien d’un poema a un altre. Però la densitat dels símbols, el joc de relacions i de variacions que s’hi estableix, no cauen mai en una escriptura críptica, d’un verbalisme gratuït. D’altra banda, Rodríguez-Castelló construeix els seus versos a partir de la combinació de peus rítmics, i no en prosa penosament retallada. Això és una condició sine qua non de qualsevol vers, però resulta una sorpresa molt agradable, tenint en compte el que solem trobar en la poesia actual.

El recull està organitzat en quatre blocs: Universos, Cantar lleu, Sicut i Quatre passatges. El segon, Cantar lleu, contrasta amb els altres perquè recull poemes de caràcter cívic o directament polític, d’expressió més directa, l’equivalent poètic —proporcions guardades— dels saials de Farem un pensament. Els del tercer bloc, Sicut, comparteixen el fet d’estar generats a partir d’un símil, que en la majoria dels casos apareix al final del poema, com una síntesi que l’obri alhora a una altra dimensió de sentit. En l’última part l’autor juga amb la polisèmia del mot passatge, ‘acció de passar’ i ‘lloc per on passa’. Els quatre passatges porten cada un com a títol el nom d’un lloc.

Passatge és un dels millors llibres de poesia que he llegit aquests últims anys. Segurament el millor. Demana a canvi, és clar, una lectura atenta i concentrada. La que es mereix. Crec que la manera més efectiva d’incitar-vos a llegir-lo —aquesta ressenya no té un altre propòsit— és reproduir-ne algun poema. Aquest, per exemple:

PEIXOS

El soroll era estrany, inquietant.

Vaig acostar-me al lloc prop del riu

d’on provenia

aquell clapoteig metàl·lic,

com un crit esmorteït que demanava

desesperadament auxili.

En un toll d’un dit de fondo a penes

uns quants peixos

lluitaven desesperadament

per mantenir el cap

dins aquella aigua fangosa i escassa

on havien quedat aïllats,

encerclats per la sequera.

Com aquells peixos moribunds

jo enfonse ara el cap en aigües

fangoses de memòria

i respire a fons, àvidament,

les darreres glopades d’oxigen

de la vida.

Com els peixos

atrapats en aquell toll.