¿Hi ha res més delicat —gairebé diria més morbós— que sentir el pas del temps en el Camposanto de Pisa?
Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps (Tres artistes, OC, 14)
dissabte, 6 de juny del 2015
dijous, 4 de juny del 2015
Una tria de les «Màximes» de La Rochefoucauld
La Rochefoucauld va tenir una vida molt agitada, que donaria per a una novel·la ben gruixuda. En l’advertència al lector que va redactar per a l’edició del 1665, hi va escriure: «Heus aquí un retrat del cor de l'home que dono al públic sota el nom de Reflexions o màximes morals. Corre el risc de no agradar a tothom, perquè algú trobarà que tal vegada s'hi assembla massa i no és gaire falaguer». Una mica més avant, hi va afegir que el seu llibre «no evitarà la censura de certes persones que no poden sofrir que algú es posi a penetrat al fons del seu cor, i que es creuen amb el dret d'impedir que altres les coneguin, perquè no es volen conèixer a sí mateixes».
Mme de Lafayette va escriure un vegada a Mme de Sablé: «Nous avons lu les maximes de M. de La Rochefoucauld. Ha, Madame! quelle corruption il faut avoir dans l’esprit et dans le coeur pour être capable d’imaginer tout cela!»
Aldous Huxley, quan anava de viatge, portava sempre a la butxaca esquerra de dalt de l’armilla una reimpressió minúscula de les Màximes.
Una tria de les Màximes de La Rochefoucauld:
Tenim més força que voluntat; i sovint per excusar-nos a nosaltres mateixos ens imaginem que les coses són impossibles.
*
Si no tinguéssim cap defecte no trobaríem tant de plaer a destacar-los en els altres.
*
Pots n'hi ha que no s'avergonyeixin d'haver-se estimat, quan ja no s'estimen.
*
Tothom és queixa de la seva memòria, i ningú no es queixa del seu judici.
dimarts, 2 de juny del 2015
La literatura dels moralistes
Josep Pla escrivia en un passatge de les Notes per a Sílvia (OC, 26) que els llibres dels moralistes francesos, «aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenarges, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.», són la flor de la literatura de França. En recomanava la lectura «si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones» i concloïa que «les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes, són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat».
Ningú no ha escrit millor que ells. La seua escriptura és clara i precisa, enormement meditada. Així i tot, no és fàcil llegir-los, perquè admeten difícilment una lectura seguida, com una novel·la, a causa del seu caràcter discontinu, digressiu, paradoxal. El lector ha de trobar un altre ritme, un altre moviment de lectura.
Hi ha un llibre molt recomanable sobre aquests escriptors: Le siècle des moralistes, de Bérengère Parmentier. Després d’un capítol introductori, l’autora en dedica uns altres als Essais de Montaigne, a les Maximes de La Rochefoucauld, als Pensées de Pascal, als Caractères de La Bruyère i, finalment, a La Fontaine, Pierre Nicole i Saint-Évremond. Aquest últim, que no coneixia de res, m’ha interesssat particularment. Es distingeix d’un Montaigne o d’un La Rochefoucauld, que s’esforcen a explorar les «terres inconnues» del món humà, perquè Saint-Évremond posa en qüestió radicalment el caràcter absolut de la veritat, cosa que l’allibera de dur endavant cap enquesta. L’única preocupació que deixa subsistir és la de viure bé, en un espai privat tan reservat com siga possible. Esperit epicuri, Saint-Évremond pensava que «à parler sagement nous avons plus d’intérêt à jouir du monde qu’à le connaîtrre». Els quatre últims capítols del llibre de Parmentier estan dedicats a l’estudi de la relació dels moralistes amb la seua societat, a la forma breu i discontínua dels seus escrits, i a les característiques fonamentals del seu pensament.
divendres, 29 de maig del 2015
Estic corregint exàmens!
Per si no ho sabia, més d’un m’ha remarcat amablement que, des de fa unes setmanes, el ritme de publicació d’aquest bloc s’ha esllanguit una mica. No ho puc negar. Em passa, m’està passant, el mateix que a molts: el final de curs i els munts d’exàmens i recuperacions (més exàmens!) que s’han de corregir. Crec que haver de corregir exàmens és el pitjor de ser professor. Com a mínim, el més avorrit, el més estèril. ¿Hi ha res més trist que passar-se un cap de setmana corregint? ¿I els llibres que hauré deixat de llegir per culpa de les maleïdes correccions? Si estàs corregint, perquè estàs corregint. I, si ho deixes de banda una mica per respirar i gaudir de la vida, el record del muntonet pendent, insidiós, et lleva les ganes de tot. De vegades, fins i tot, sembla que cria a causa d’una maligna generació espntània. Però qui no es consola és perquè no vol. Ja veig la llum al final del túnel. A la setmana que ve ja no tindré exàmens per corregir, i tornaré a ser persona.
Els únics exàmens que no em deprimeixen massa són els que estan molt bé o els que estan en blanc. No puc evitar un sentiment de simpatia agraïda per l’alumne que em lliura, solemnement, el seu examen amb l’única inscripció del seu nom. I els que més m’irriten són els dels alumnes que no tenen ni idea, o un estat de confusió inextricable, però que escriuen i escriuen a veure si cola. El temps dedicat a a corregir i marcar totes les vaguetats i animalades d’aquests enredants és una pèrdua seca, desmoralitzant.
I si no féssem exàmens? Sospite que els qui estarien més en contra serien els mateixos alumnes, sobretot els més tocacampanes. Els alumnes se’n queixen, però si per ells fos encara en farien més. Molts, els qui més feina donen, estan convençuts que aprovar un examen és una qüestió d’insistir. Examinar-se una vegada i una altra, fins que el professor se’n canse. Potser tenen raó.
dissabte, 23 de maig del 2015
Planiana (91)
L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força —que alguns judicaran cinisme— de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret.
Josep Pla, Caps-i-puntes (OC, 43)
dilluns, 18 de maig del 2015
Campanya per impartir l’assignatura de literatura universal en català
La Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencia ha llançat la campanya «Per la Literatura Universal en català», adreçada especialment als departaments de valencià amb el propòsit d’incentivar la reivindicació que aquesta assignatura de segon de batxillerat es faça en el nostre idioma.
La campanya s’ha iniciat penjant un vídeo en què Tomàs Llopis i jo mateix argumentem en defensa d’aquesta reivindicació. A més del vídeo, el web d’ACPV ha publicat un article de Tomàs Llopis, El punt de vista nacional en la literatura universal, reproduït també en la serp blanca.
La campanya continuarà amb la publicació de més articles i la celebració de dues conferències a l’Octubre CCC, a les 19 h.: el dia 27 de maig Joan F. Mira parlarà sobre Dante i Homer, l'Esperit Sant i jo: maneres de traduir els textos clàssics. I el dia 28 Enric Iborra tractarà sobre L’experiènca de la literatura: propostes per a un curs de literatura universal.
Ací teniu l’enllaç per a la campanya:
diumenge, 17 de maig del 2015
Planiana (90)
[Sagarra] Tenia el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a raig fet. En el curs de la meva vida, no he vist un cas semblant. Era literalment un prodigi. Sobre el geni de la llengua, els seus errors eren mínims i els seus mitjans d’expressió literalment inoïts. Amb aquests mitjans, li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir… […] el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui. Les coses desmesurades i excepcionals no són mai belles; les coses no han de ser ni massa curtes ni massa llargues (Aristòtil).
Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)
dissabte, 16 de maig del 2015
Mercè Lloret escriu en el seu bloc sobre «Un son profund»
El passat 10 d’abril, Mercè Lloret anotava al seu bloc (De la Vall d’Albaida estant) que estava acabant de llegir Un son profund. Ara ha publicat un altre text en què explica l’experiència d’aquesta lectura. Podeu llegir-lo clicant el següent enllaç: Opinions sobre «Un son profund». Res a veure amb el gat Murr.
dimarts, 12 de maig del 2015
Weltliteratur (sobre el concepte de literatura universal)
En una de les converses amb Eckermannn reproduïdes en aquest número d’El funàmbul, Goethe hi afirmava que el gran benefici que es desprèn d’una literatura universal és que ofereix l’oportunitat de «corregir-nos mútuament», de manera que Carlyle, en la seua biografia sobre Schiller, «l’ha sabut jutjar en tots els aspectes d’una manera que no és fàcil que cap alemany pugui assolir», mentre que els alemanys, en contrapartida, «tenim idees ben clares sobre Shakespeare i Byron i tal vegada estem en condicions de saber valorar els seus mèrits millor que no pas els anglesos mateixos». Eckermann també va reportar en el seu llibre aquestes paraules de Goethe, que han estat considerades tradicionalment l’acte d’encunyació del terme Weltliteratur: «Avui dia la literatura nacional no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cadascú de nosaltres accelerar aquesta evolució».
dissabte, 9 de maig del 2015
Planiana (89)
Si escriure no consisteix a distingir el que són coses del que són paraules, ¿per a què voleu que serveixi? Existeix un somnambulisme literari en virtut del qual hom tendeix a confondre les dimensions verbals i les dimensions reals.
Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)
dilluns, 4 de maig del 2015
Fuster, llibre a llibre
Editat per les Publicacions de la Universitat de València, acaba d’aparèixer Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic, recull d’un conjunt d’anàlisis breus i sintètiques sobre cada un dels llibres de Fuster (1922-1992) publicats abans de la seua mort, del 1948 al 1991, que ha redactat un equip de col·laboradors format per Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Romà de la Calle, Ferran Carbó, Antoni Furió, Carme Gregori, Francesc Pérez i Moragón i Enric Sòria. Salvador Ortells n’ha coordinat l’edició i ha escrit també algunes de les entrades, entre les quals totes les dedicades als llibres de poesia. Cada síntesi ve encapçalada per una reproducció en color de la portada del llibre analitzat. El volum està organitzat com un diccionari, que ordena alfabèticament els títols de la producció fusteriana, i es tanca amb un Índex cronològic de les primeres edicions i un Índex orientatiu de títols reeditats, a cura de J. Antoni Carrasquer, director de la Casa Fuster.
Els articles dedicats a cada un dels llibres de Fuster estan plantejats com a síntesis descriptives, però també incorporen anàlisis i valoracions molt valuosos. Així, Salvador Ortells, en el que dedica a Set llibres de versos (1987), escriu que «malgrat la consideració negativa que Fuster sempre manifestà en públic de la seua pròpia poesia, amb la publicació de Set llibres de versos es reconeixia finalment el paper irreemplaçable que exercí en la renovació de la poesia catalana del País Valencià durant la postguerra. De fet, amb la nòmina extensa d’autors i tendències estètiques que travessen la seua producció —Ausiàs March, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Paul Valéry, el simbolisme, la poesia pura, l’existencialisme, el surrealisme, certes manifestacions de la poesia social…— aconseguí obrir noves vies d’indagació i de reflexió poètica per a les generacions posteriors».
dimecres, 29 d’abril del 2015
Una traducció al castellà de «La metamorfosi» de Kafka
La setmana passada, comentant en classe La metamorfosi de Kafka, vaig dir als meus alumnes que Vladimir Nabòkov havia remarcat la importància del nombre tres en el relat de Kafka: «la història —va escriure Nabòkov en el Curso de literatura europea— es divideix en tres parts. Tres portes donen a l’habitació de Gregor. La família consta de tres persones. Apareixen tres criades en el curs de la narració. Hi ha tres hostes, amb barba tots tres. Els tres Samsa escriuen tres cartes». Pel que fa a la funció d’aquest tret estructural, Nabòkov explicava que «la trinitat, la tríada és una forma natural de l’art. El vocable “tríptic” significa quadre o relleu executat en tres compartiments contigus. I aquest és exactament l’efecte que Kafka aconsegueix, per exemple, amb les tres habitacions del principi del relat: la sala d’estar, el dormitori de Gregor, i l’habitació de la germana, amb Gregor a la peça central. A més, l’esquema triple suggereix els tres actes d’una obra de teatre. Finalment, cal ressaltar que la fantasia de Kafka té una marcada tendència a la lògica i res no caracteritza millor la lògica que la triada de tesi, antítesi i síntesi».
Alguns alumnes em van advertir que en la seua edició de La metamorfosi el text no apareixia dividit en tres capítols. Vaig comprovar de seguida que tots aquests alumnes tenien la traducció castellana publicada per Alianza Editorial. El fet és que jo els havia recomanat qualsevol de les tres traduccions al català que es poden trobar al mercat (la de Jordi Llovet, publicada per Proa, la de Heike van Lawick i Enric Sòria, en Bromera, o la de Joan Fontcuberta, dins el volum Narracions de Quaderns Crema, publicada també, crec, per Vicens Vives). Però sempre hi ha alguns alumnes que no fan cas del professor (segurament van pillar la primera traducció que hi havia en la primera llibreria on van entrar). En aquest cas si més no, en el pecat porten la penitència.
Tapant-me una mica el nas, vaig demanar a una alumna que em deixés el seu exemplar de la traducció publicada per Alianza. Hi vaig constatar, en efecte, que el text no estava dividit en capítols i que, per a més inri, els paràgrafs originals s’havien esquarterat en uns altres de més petits. L’edició no feia constar el nom del traductor. Per rematar la jugada, la portada reproduïa una panderola ben vistosa, encara que Kafka va deixar ben clar en el seu moment que cap il·lustració havia de mostrar l’insecte en què s’havia transformat Gregor Samsa. I un últim detall, que em va arribar a l’ànima: en aquesta traducció Gregor no és Gregor, sinó Gregorio! El rey del jolgorio!
Us recorde que estem parlant d’una traducció publicada per Alianza Editorial, de reconegut prestigi en el món editorial en llengua espanyola. Així i tot, es veu que no tenen manies a l’hora de pixar-se en l’obra de Kafka. En fi, ja he comentat més d’una vegada la deficient qualitat de les traduccions castellanes seleccionades per les universitats valencianes per a l’assignatura de literatura universal de segon de batxillerat. El cas més sagnant és el de l’Infern de Dante: en castellà fan servir una traducció en prosa; en català, la traducció en vers de Joan Francesc Mira, publicada en edició bilingüe. Però n'hi ha més. En l’última reunió de coordinació, els professors que imparteixen l’assignatura en castellà es van queixar de la mala qualitat de l’edició de La metamorfosis, publicada per ECIR. I en una de les proves PAU, en què va eixir Madame Bovary, es va comprovar que en el fragment extret de la traducció espanyola d’Alianza Editorial hi faltava una frase que feia inintel·ligible el text. No sé, tot plegat sembla que forma part de la campanya «destrossem la seua llengua». Siga com siga, aquest estat de coses no deixa de ser una raó més per impartir la literatura universal en català.
dissabte, 25 d’abril del 2015
Planiana (88)
Hi ha un moment en què tota la força irònica de Carner es concentra en les formes de l’elegia. Aquesta transmutació és natural i perfectament comprensible, perquè tota reflexió elegíaca constata un fracàs. La ironia constata el fracàs potencial; l’elegia, el fracàs consumat i definitiu.
Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)
dilluns, 20 d’abril del 2015
L’hàbit de la dificultat
He aprofitat aquestes vacances de Pasqua per llegir en profunditat, llapis en mà, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, tesi doctoral de Raül Garrigasait, guanyadora de la cinquena edició del premi Cum Laude, que ha estat publicada recentment per l’Institut d’Estudis Món Juïc
Per la varietat de temes tractats, per la seua escriptura clara i efectiva, aquest llibre va molt més enllà del que sol ser una tesi doctoral. En realitat és un assaig apassionant, ambiciós, enormement suggestiu, un exercici brillant de literatura comparada sobre aspectes fonamentals de la cultura europea en general i de la catalana i alemanya en particular. A més, la lectura de L’hàbit de la dificultat ha tingut en el meu cas uns efectes col·laterals que no puc deixar d’agrair: ha fet més gran, encara, l’admiració i l’estima que sent per l’obra de Riba, i m’ha obligat a rellegir la seua traducció d’Èsquil, «la més esclatant, la més fulgurant i potser la més decisiva per al català literari», en paraules de Carles Miralles.
dimarts, 14 d’abril del 2015
Els mots ferits
Arreu on vaig
m’acacen dia i nit
estols de mots ferits.
Així comença Els mots ferits, de Salvador Ortells, guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2014. Dic comença, com si fos un relat, perquè aquest recull constitueix un itinerari, inquiet i angoixat, en què el poema representa una via per aconseguir una vida lúcida i més plena:
Recerque les fèrtils paraules callades
avesades als íntims racons clarobscurs,
les paraules que, sent la llavor del discurs,
s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.
En elles retrobe l’arrel del poema,
el silenci que aflora en els marges del crit,
el revolt que alenteix el transcurs de la nit,
la brisa que aplaca l’angoixa que crema,
l’espill que revela un fragment de bellesa,
l’horitzó que assenyala el camí dreturer,
l’infinit que perdura en l’instant fugisser,
la joia que augura la terra promesa.
dissabte, 11 d’abril del 2015
Planiana (87)
El problema literari està afectat per la situació general humana. Hi ha escriptors que tendeixen a la síntesi i altres a l’anàlisi. Els primers deuen tenir, probablement, un gran interès, tot i haver de reconèixer que jo, modestament, no he sabut veure mai en què consisteix. Els escriptors (s’entén en prosa) analistes m’inspiren, en canvi, molta més confiança; són els únics que no em cauen, necessàriament dels dits. La literatura s’ha fet sempre amb detalls —és un fet. Ara, els únics detalls que tenen eficàcia en literatura són els importants, els que tenen relleu, els de diferenciació. El altres, els petits, els grisos, la menudalla, són la pura confusió.
Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)