Estic corregint exàmens!

Per si no ho sabia, més d’un m’ha remarcat amablement que, des de fa unes setmanes, el ritme de publicació d’aquest bloc s’ha esllanguit una mica. No ho puc negar. Em passa, m’està passant, el mateix que a molts: el final de curs i els munts d’exàmens i recuperacions (més exàmens!) que s’han de corregir. Crec que haver de corregir exàmens és el pitjor de ser professor. Com a mínim, el més avorrit, el més estèril. ¿Hi ha res més trist que passar-se un cap de setmana corregint? ¿I els llibres que hauré deixat de llegir per culpa de les maleïdes correccions? Si estàs corregint, perquè estàs corregint. I, si ho deixes de banda una mica per respirar i gaudir de la vida, el record del muntonet pendent, insidiós, et lleva les ganes de tot. De vegades, fins i tot, sembla que cria a causa d’una maligna generació espntània. Però qui no es consola és perquè no vol. Ja veig la llum al final del túnel. A la setmana que ve ja no tindré exàmens per corregir, i tornaré a ser persona.

Els únics exàmens que no em deprimeixen massa són els que estan molt bé o els que estan en blanc. No puc evitar un sentiment de simpatia agraïda per l’alumne que em lliura, solemnement, el seu examen amb l’única inscripció del seu nom. I els que més m’irriten són els dels alumnes que no tenen ni idea, o un estat de confusió inextricable, però que escriuen i escriuen a veure si cola. El temps dedicat a a corregir i marcar totes les vaguetats i animalades d’aquests enredants és una pèrdua seca, desmoralitzant.

I si no féssem exàmens? Sospite que els qui estarien més en contra serien els mateixos alumnes, sobretot els més tocacampanes. Els alumnes se’n queixen, però si per ells fos encara en farien més. Molts, els qui més feina donen, estan convençuts que aprovar un examen és una qüestió d’insistir. Examinar-se una vegada i una altra, fins que el professor se’n canse. Potser tenen raó.