Una passejada per la València jueva

Dissabte passat em vaig afegir a una passejada per la València jueva. L’itinerari estava organitzat per Juanjo Villanueva i Josep Belda, que ens van fer de guies. Juanjo, que es va jubilar de professor a finals del curs passat, ha dedicat una part important del seu temps lliure des d’aleshores a estudiar no sols el passat jueu de la nostra ciutat, sinó també tot el que té relació amb el judaisme i la cultura jueva, incloent-hi la literatura hebrea contemporània. Durant la passejada ens va proporcionar una quantitat d’informació enorme, molt interessant, exposada amb una gran claredat. Els assistents a penes li vam fer preguntes, perquè els interrogants que ens venien al cap eren contestats tard o d’hora en les seues intervencions. Josep, per la seua banda, va puntejar el recorregut amb la lectura de fragments de l’Antic Testament. 

Juanjo ens va advertir, només iniciar la passejada, que parlar a hores d’ara de la València jueva no deixa de ser una pura il·lusió de l’esperit. No hi ha un barri jueu a València. N’hi va haver, però no en queda absolutament res, ni una pedra, ni una inscripció. L’actual traçat dels carrers tampoc no hi té res a veure. L’únic que es pot fer davant d’aquest panorama és un exercici d’imaginació, cosa que resulta pràcticament impossible per manca d’estímuls mínimament consistents. En aquest mapa podeu comprovar on estava situat el barri jueu: 

Edificacions importants del centre de la ciutat, com la universitat i l’església del Patriarca, es van construir en el barri jueu, i es van construir allí, en part, per esborrar-ne la memòria. Una altra edificació important, més moderna, és la del Corte Inglés, assentada sobre el cementeri jueu. No s’hi va dur a terme cap excavació prèvia. 

En la història del barri jueu de València hi ha una data clau, tràgica. El 9 de juliol de 1391 el call va ser assaltat per una turba. Un document de l’època deia que «no hi van deixar estaqueta en paret». Més de tres-cents jueus hi van ser assassinats. El dietarista del Consell de Barcelona ho va contar així: «Se moc avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los jueus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la major partida se feren cristians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleia sota invocació de Sent Cristòfer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleia sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se féu cristià e pres lo hàbit de Sent Domingo preïcador». 

El pogrom del 1391 no va ser el primer ni l’últim, però sí el més greu i el que va marcar l’inici de la desaparició dels jueus de la ciutat de València. Els supervivents del pogrom es van veure aculats a la fugida, a la resistència o a la conversió. Després del decret d’expulsió de finals del XV, únicament a la fugida o a la conversió. Amb la conversió l’antisemitisme no va desaparèixer, sinó que es va agreujar. La Inquisició va procedir a la destrucció de la comunitat conversa d’una manera programada i sistemàtica, amb una precisió que no va tenir res a envejar a la de l’Alemanya de Hitler. Quan se li va acabar la matèria primera d’origen jueu, va continuar amb els moriscos, amb els protestants, amb els homosexuals. València té el mèrit dubtós d’haver estat l’última ciutat europea on la Inquisició va executar un dissident religiós, el 1826. Després de patir dos anys de presó, el mestre de Russafa Gaietà Ripoll, sota l’acusació de no impartir la doctrina cristiana als seus alumnes, va ser condemnat a morir cremat. Humanitàriament, es van limitar a penjar-lo a la forca. Als seus peus hi van col·locar un barril amb unes flames pintades. Això sí, una vegada mort, el van cremar. 

És possible que la festa de les Falles tinga l’origen en les fogueres de la Inquisició. A diferència d’altres fogueres, com les de sant Antoni o de sant Joan, en les de les Falles hi ha ninots. També n’hi havia en les de la Inquisició. Quan el reu havia escapat, o havia estat condemnat en absència, era cremat en efígie. Una estoreta velleta pa la falla de sant Josep. Em ve al cap —ho fa sovint— la frase de Stephen Dedalus en l’Ulisses: «La història és un malson del qual intento de despertar.» 

Hi ha alguns carrers estrets del centre de València, a banda i banda del carrer de la Pau, d’un encant relatiu, que, amb un esforç de bona voluntat, ens podrien suggerir la trama urbana, o l’atmosfera, de l’antic barri. Però no. Un d’aquests carrers és el del Pollastre. S’ha aventurat que el nom primitiu d’aquest carrer era, en realitat, el del Call, que amb el temps va derivar en carrer del Gall, fins que la irreverència popular el va deixar en carrer del Pollastre. El meu escepticisme davant les elucubracions etimològiques és total. Ara, reconec que, de vegades, són divertides. Busque informació sobre el nom del carrer en Internet i en un bloc dedicat a «las calles históricas de Valencia», trobe aquesta altra explicació, més divertida encara que l’anterior: «no debía ser raro, en un entorno donde debían abundar los patios y corrales y donde los animales domésticos campaban a sus anchas, ver pollos sueltos en medio de la vía pública y de aquí el nombre de esta calle». 

—Aleshores, segons la serp blanca, per què es diu carrer del Pollastre? 

I jo què sé! El carrer del Pollastre dóna al carrer de la Pau. El creuem i entrem al carrer Lluís Vives i, de seguida, a la plaça —a la placeta— de Margarida Valldaura, on diuen que hi havia la casa natal de Joan Lluís Vives. Margarida Valldaura provenia d’una família de comerciants valencians d’origen jueu que es van traslladar als Països Baixos fugint de la Inquisició, igual que Vives. La família Valldaura estava emparentada amb la mare de Joan Lluís Vives i va acollir l’humanista durant dotze anys, quan el 1512 va deixar la Sorbona de París. Vives va ser mestre i preceptor de Margarida, que aleshores era una xiqueta de set anys. Més tard, el 1524, s’hi va casar. 

La sinagoga major estava situada en l’actual plaça de la Creu Nova. Aquesta és la raó de l’adjectiu. Com que no vam poder visitar-la, vam aprofitar per entrar en l’església del Patriarca. Vam passejar per l’esplèndid claustre renaixentista i per del temple, que té un orgue molt notable. M’hauria agradat sentir-lo. 

Com a cloenda de la passejada, vam dinar al Micalet, on Enric Casassús ens havia preparat un dinar recreant de manera personal alguns elements de la cuina jueva. Vam dinar una amanida amb taronja, excel·lent, unes verdures a la planxa acompanyades d’un puré de creïlla amb all torrat i julivert, i uns filets de lluç amb una salsa d’ou amb tomaca i safrà. Com a segon plat, una mena d’escudella amb corder, molt aconseguida. Me la vaig menjar molt a gust. Vam beure un vi de les Useres, de la varietat ull de llebre. No era un Priorat, però estava bé. Mentre preníem el cafè, Josep Belda ens va llegir un fragment del Càntic dels Càntics. 

I així va anar la passejada per la València jueva, per la memòria esborrada de la València jueva.

Plaça de Margarida Valldaura

Plaça del Patriarca

Claustre del Patriarca

Claustre del Patriarca

Claustre del Patriarca

Interior de l'església del Patriarca