Francesca de Rímini o el que pot la lectura

En el cant V Virgili i Dante arriben al cercle segon. Aquí comença pròpiament l’infern veritable, ja que el primer cercle correspon als llimbs, on habiten els qui no són condemnats a cap turment —«no hi havia plors sinó sospirs»—, perquè no són personalment culpables. Però no estan batejats i, per tant, no poden pujar a la glòria. Únicament pateixen la pena de «viure en el desig, sense esperança». 

Allà, al segon cercle, hi ha Minos, el guardià de l’infern encarregat d’assignar a cada condemnat el cercle que li correspon segons la seua culpa. Minos pronuncia el seu veredicte enrotllant-se la cua al voltant del cos tantes vegades com cercles infernals ha de baixar el condemnat: 

Stavvi Minòs orribilmente, e ringhia: 

essamina le colpe ne l’intrata; 

giudica e manda secondo ch’avvinghia. 

(Allà hi ha Minos l’horrible, que gruny, 

i examina les culpes a l’entrada, 

jutja i disposa segons com s’enrotlla.) 

A partir del vers 28 comença la descripció del segon cercle, on hi ha els luxuriosos. En els primers cants, al principi del viatge, s’insistia en la impressió de les tenebres esquinçades pels crits i els planys. Ara una ventada incessant —«La bufera infernal, che mai non resta»— arrossega els esperits en un vol caòtic, en una tempesta eterna. De nou es compleix la llei del contrapàs: els luxuriosos són emportats com uns ocells pel vent tempestuós com abans ho havien estat per les seues passions: 

Com les ales porten els estornells 

en temps del fred, en estols abundants, 

aquell buf duia els esperits dolents 

d’un costat cap a un altre, amunt i avall. 

Entre els condemnats, Dante i Virgili hi distingeixen homes i dones de l’Antiguitat, exemples proverbials de luxúria. Encara que Virgili assenyala i diu pel seu nom moltíssimes figures —«i més de mil / ombres m’anomenà i mostrà amb el dit, / que l’amor va separar de la vida.»—, Dante en ressalta només una selecció de set: Semíramis, Dido, Helena, Cleopatra, Aquil·les, Paris i Tristany. Però la seua atenció es fixa de seguida en una parella —«quei due che ‘nsieme vanno». Virgili els crida i Dante utilitza una comparació bellíssima per descriure la seua arribada: 

Quali colombe dal disio chiamate 

con l’ali alzate e ferme al dolce nido 

vegnon per l’aere, dal voler portate; 

cotali uscir de la schiera ov’è Dido, 

a noi venendo per l’aere maligno, 

sì forte fu l’affetüoso grido. 

(Com els coloms que, enduts pel seu desig, 

vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales 

quietes i alçades, portats per l’impuls, 

aquells eixiren del rengle de Dido 

i s’acostaren per l’aire maligne: 

tan fort i ple d’afecte era el meu crit.) 

Són Paolo i Francesca de Rímini, personatges contemporanis de Dante. Joan Francesc Mira, en la nota que acompanya la seua traducció, explica que «Francesca, filla del senyor de Ravenna, va ser donada com a esposa a Gianciotto (“Joan el Coix”) Malatesta, senyor de Rímini. Enamorada de Paolo, germà més jove de Gianciotto, tots dos van ser assassinats per aquest. El crim va tenir lloc entre el 1283 i el 1286, i en temps de Dante, per tant, era un fet de plena actualitat». 

En la seua Literatura europea y Edad Media latina (FCE, vols. I i II), Ernst Robert Curtius es va referir a aquest episodi. Hi afirmava que «per a comprendre plenament aquests dos amants fa falta veure’ls dins del conjunt de figures exemplars amb les quals contrasten, perquè ells són personatges moderns; la seua aparició il·lustra, millor que moltes altres escenes de la Comèdia, el que he anomenat la irrupció explosiva de la història viscuda en el món cultural de l’edat mitjana, habituat a l’èpica, a la mitologia, a la filosofia i a la retòrica.» 

A diferència dels altres amants esmentats per Dante, Paolo i Francesca estan junts en l’infern, cosa que comporta una atenuació o una compensació de la seua pena. Francesca conta la seua història dues vegades. Comença a parlar i conta un primer relat del seu amor, d’una manera reservada i sentimental, malencònica, en què es combinen la dolçor i la tragèdia. Dante posa en boca de Francesca uns versos el lirisme dels quals sempre han admirat els comentaristes: 

L’amor, que en cor gentil pren aviat, 

es va encendre en aquest, per la bellesa 

del meu cos; i és com una ofensa encara. 

L’amor, que obliga a més amor l’amat, 

m’atragué cap a ell amb tanta força 

que encara no m’ha abandonat, com veus. 

L’amor ens va dur a una sola mort, 

i a qui ens matà, l’espera la Caïna. 

Francesca repeteix emfàticament la paraula «Amor» al principi de cada tercet, com a expressió epigràfica de la seua història. Als meus alumnes els va agradar molt el vers «L’amor, que obliga a més amor l’amat» («Amore, che a nullo amato amar perdona»). És molt bonic. Llàstima que, com remarcava Sagarra, «no és precisament una gran veritat». 

Malgrat el to reservat del relat, Francesca declara en el segon tercet que ella continua estant enamorada de Paolo. Ella sap que ha pecat i continua fidel al seu pecat. Francesca de Rímini pertany a la sèrie dels grans personatges que defensen la seua causa, com Farinata contra els güelfs i Ugolino contra l’arquebisbe Ruggeri. Com aquests, Francesca no ha quedat disminuïda o aixafada contra el fons de l’infern, sinó engrandida fins a una dimensió heroïca. 

En sentir la història de Francesca, Dante acota el cap emocionat fins que Virgili li diu: «Che pense?» Dante no es limita a escoltar, a representar el paper d’un auditori. L’eco que les paraules de Francesca desperten en l’ànima de Dante és més profund que les paraules d’aquella dona. Borges deia que l’actitud de Dante en aquesta escena és de pietat i enveja alhora, perquè encara que Francesca i Paolo són a l’infern, estan junts i van consumar el seu amor, mentre que Dante, en canvi, no va aconseguir l’amor de Beatriu. El lector s’adona que Dante està molt emocionat, que el relat de Francesca ha remogut el seu ésser més íntim. A la fi d’aquesta història Dante queda vençut per la pietat, que cancel·la en ell la consciència i el rigor del judici moral. Però a Dante no li interessa saber com van ser descoberts i morts, no li interessa l’adulteri, sinó la seua realitat més íntima. Vol saber com es van enamorar: 

Però en aquell temps dels dolços sospirs, 

amb quins senyals, i com, va fer l’amor 

que coneguéreu els incerts desigs? 

Després d’aquest tercet comença el segon relat de Francesca, que és molt superior al primer. Ara tot el sentiment està tancat en la inexhaurible capacitat suggestiva dels aspectes i dels fets presos fermament en la seua aparença més expressiva i en els seus moments culminants: 

Un dia estàvem llegint, per plaer, 

com s’encengué l’amor en Lancelot; 

estàvem sols, sense recel de res. 

Sense recel de res, sense sospitar res. Què és el que no sospitaven? Que estaven enamorats. No ho sabien encara. I ho van saber gràcies a la lectura, llegint la història dels amors de Lancelot del Llac i la reina Ginebra. L’escena del cavaller i la reina provoca la passió dels lectors, que aquell dia ja no van continuar llegint: 

Moltes vegades, aquella lectura 

ens feia alçar els ulls i empal·lidir; 

i arribàrem al punt que en va fer caure: 

quan vam llegir que els llavis desitjats 

eren besats per un amant tan alt, 

aquest, que no s’allunye mai de mi!, 

em va besar la boca tremolant. 

Galeot fou el llibre i qui el va escriure. 

I aquell dia, ja no vam llegir més. 

L’últim vers, com tants altres de la Comèdia, ha adquirit un valor proverbial: «quel giorno più non vi legemmo avante». Velant el pecat o callant-lo, Dante el suggereix d’una manera més clara. Amb l’episodi de Francesca i Paolo, Dante inaugura un tema fonamenal de la literatura: la influència dels llibres en la vida, la relació entre els llibres i la vida. Francesca i Paolo són uns dels primers personatges de ficció que llegeixen i que veuen la seua vida fortament influïda o pertorbada pels llibres, com més tard don Quixot i Madame Bovary. Amb una diferència fonamental: la lectura fa que Francesca i Paolo reconeguen la seua veritat —llegint, es van adonar que estaven enamorats—, mentre que don Quixot i Madame Bovary són esgarriats per la literatura, que els porta, en una actitud purament mimètica, a voler ser el que no són i a perdre el món de vista, el seu i el dels altres. En l’episodi de la Comèdia, en canvi, la lectura actua com un mitjà de revelació, com un espill interior.