A un pam de la independència

Des que Núria i Eva se n’han fet càrrec, la llibreria Tres i Quatre ha experimentat una empenta notable. Les novetats arriben puntualment, s’està cuidant el fons de llibres i l’espai de la llibreria s’ha dinamitzat amb diverses activitats. 

Dimecres passat, amb la llibreria de gom a gom, es va presentar el llibre de Vicent Partal A un pam de la independència. Després d’una breu introducció a càrrec de Núria Cadenes, va prendre la paraula l’autor. D’una manera molt reposada, amb una gran claredat, va explicar per què creu que Catalunya està a punt de convertir-se en un estat independent i va exposar les diferents vies que poden dur a aquest resultat final. Partal, que va seguir molt de prop com a periodista els processos d‘independència dels països bàltics i de l’Europa de l’est, va afirmar que a Catalunya s’està reproduint tot el que va passar allí i que Espanya ja no pot fer res per deturar aquest procés. Més encara: els errors reiterats de l’Estat espanyol, a més del seu estat de putrefacció general, hi han donat un impuls irreversible. 

El referèndum sobre la independència es farà amb acord o sense, d’una manera o altra: una possibilitat que estan barallant els partits catalans per sortejar la prohibició del govern central és utilitzar unes eleccions com a plebiscit. Si el resultat és favorable, el Parlament de Catalunya podria proclamar la independència directament. Dir que seria una declaració unilateral és una redundància: totes les declaracions d’independència, amb alguna rara excepció, ho són, per definició. De la mateixa manera, quan la dona se separa del marit, o el marit de la dona, també ho fa unilateralment, sense tenir en compte l’opinió de l’altre ni demanar-ne el permís. Una vegada consumada la separació, és quan comença la negociació per establir-ne els termes formals i el repartiment dels béns que abans eren comuns. 

El referèndum és una possibilitat, però no és l’única. Davant l’anunci de la convocatòria d’un referèndum, el govern central podria suspendre l’autonomia de Catalunya. I el Parlament de Catalunya podria reaccionar al seu torn proclamant la independència. Un assistent a la presentació va preguntar què passaria en el cas d’una intervenció militar de l’exèrcit espanyol. Partal la va descartar per tres raons. En primer lloc, la intervenció militar provocaria una cascada de reconeixements internacionals de Catalunya com a estat independent. En segon lloc, l’actual exèrcit espanyol no té bastants soldats per ocupar militarment, físicament, Catalunya. Finalment, l’exèrcit espanyol està integrat en l’OTAN i això té, entre altres conseqüències, que totes les seues comunicacions, i actuacions estan controlades des de Brussel·les. De manera que els coño! i els joder! dels qui van dins d’un tanc de la Brunete se senten amb total nitidesa des de Brussel·les. Europa no acceptaria aquesta resposta, cosa que no vol dir que estiga a favor de la independència de Catalunya. Però no entén que el govern espanyol diga que els catalans no poden votar si volen tenir un estat independent. 

Partal va insistir que el govern espanyol ja no pot fer res per deturar aquest procés i que ara la pilota és a la teulada del poble de Catalunya. En aquest punt, creu que la força del moviment independentista català, a diferència del d’Escòcia, és que ve des de baix, des de la societat civil, i que és això el que ha obligat els partits a rectificar i a posicionar-se. La pressió popular és tan forta que els diversos Duran i Lleida no hi poden fer res i que, si intenten fer-ho, passaran a la història ―a la història infausta― ràpidament. Ara bé, també va afirmar que els processos d’independència no es poden allargar. Totes les independències s’han dut a terme en un període que oscil·la entre tres mesos i tres anys. Tot el que passe d’aquest límit equival a perdre el tren i a entrar en una situació d’empantanegament com la que es viu al Quebec des de fa temps. Hi haurà la decisió necessària, per tant? 

Un altre aspecte que Partal va remarcar és que, contra el que molts pensen, el dia de la independència no passarà res. Potser alguns sortiran al carrer fent voleiar senyeres i pegant bots, igual que quan guanya el Barça. Però la pel·lícula comença realment després, quan s’inicia un procés per acordar els termes de la separació i per construir el nou estat. Un procés, aquest sí, molt complex i que pot durar perfectament uns deu anys. D’altra banda, és l’aspecte més atractiu de la independència: l’oportunitat de començar de zero, sense cap rèmora inamovible ni cap bloqueig. Hi haurà l’oportunitat, per exemple, de redactar una llei electoral com la dels països democràtics. 

El col·loqui va ser molt animat. Tothom tenia dubtes i ganes de preguntar. Partal, en resposta a una pregunta sobre la posició de la burgesia davant la independència, va contar una anècdota divertida. Va dir que el sector del cava, que és un dels més espanyolistes de l’economia catalana, està venent ara a Flandes el doble del que venia abans a Espanya. Com que els flamencs no volen saber res del xampany francès, compren cava català i amb més ganes encara perquè prové d’un país on hi ha un moviment independentista. Els productors del cava s’han afanyat a col·locar en les etiquetes de les ampolles que exporten a Flandes, amb lletres ben grosses, que el cava està produït a Catalunya. Sembla que alguns d’aquests productors encara estan gratant-se el cap, bocabadats davant les complexitats de la vida. 

Com us podeu imaginar, la majoria de les preguntes del públic anaven dirigides a plantejar els efectes que tindria la independència de Catalunya al País Valencià, com ara un possible augment de l’agressivitat espanyolista. Partal va dir que era impossible que fessen més del que han fet en contra nostra, des de les bombes a Fuster fins a la prohibició de la TV3, i que el millor que pot fer Catalunya pel País Valencià és aconseguir la independència. A la llarga, una Catalunya independent serà un al·licient, perquè demostrarà d’una manera pràctica tot el que es pot guanyar. Per als valencians, i per a tots els qui continuaran dins de l’Estat espanyol, la independència de Catalunya constituirà un precedent i un model que determinarà profundament el futur. D’altra banda, i de sempre, tot el que s’ha produït a Catalunya ha acabat tenint un eco al País Valencià, com el moviment de la Renaixença. 

Es van comentar moltes altres coses. Em va sorprendre de no trobar entre el públic assistent dirigents dels partits d’esquerra valencians. Malament. No hi ha res que siga més letal en política que la miopia i la falta d’imaginació. 

Entre el públic es respirava, crec, un ambient d’il·lusió i, al mateix temps, d’escepticisme, o d’incredulitat. Partal va recordar que a la majoria de països bàltics i de l’Europa de l’est que van aconseguir independitzar-se, tres mesos abans tothom pensava que era una utopia irrealitzable. Prompte eixirem de dubtes, doncs. Seria una llàstima deixar escapar una oportunitat tan gran, encara que només fos per una qüestió d’higiene moral i mental. 

Nota. En el seu bloc, Mails per a Hipàtia, Vicent Partal ha escrit un apunt sobre la presentació del seu llibre a Tres i Quatre: A 3i4, a València.