Classes light i classes heavy, i els sermons de sant Vicent Ferrer

La setmana passada tenia classe a última hora del matí en el grup d’arts de primer de batxillerat. Només entrar-hi, una alumna em va dir:

—Per favor, Enric, avui fes una classe light, que estem molt cansats.

Una classe light? Què vol dir una classe light? La veritat és que estava tan clar que no vaig poder fer-me el despistat. Per als alumnes, fer una classe light vol dir no donar res que vaja per a l’examen. Més concretament, no donar temes de literatura, sinó llegir en veu alta a l’aula algun relat de l’antologia del conte modern i comentar-lo oralment entre tots. Fer-ne un comentari escrit es considera una activitat heavy.

Encara que comprenc els alumnes, no sempre els puc complaure. S’ha de fer via amb la programació del curs de literatura catalana. D’altra banda, això de heavy i de light al final no són més que històries que es munten ells. Quan senten la paraula examen, es col·lapsen de seguida.

En aquesta classe que em van demanar light, vam llegir una selecció de fragments de sermons de sant Vicent Ferrer, un personatge ben heavy, fins i tot per als paràmetres de la seua època. Però crec que als alumnes els va resultar light, perquè van riure molt. Els va fer molta gràcia la crítica que feia sant Vicent de l’oració mal feta i anaven a bacs, sobretot, quan en els diàlegs que representava el sant algun dels personatges deia «hoc» en comptes de «sí». Els vaig explicar que «hoc» era habitual en el català medieval, que prové del llatí «hoc est» de la mateixa manera que el «sí» actual té l’origen en «sic est». A pesar de totes aquestes disquisicions erudites no hi havia res a fer. Llegia en veu alta un fragment d’un sermó de sant Vicent:

—Sus, demanau. Ara voleu que ho diga jo qual demanarà primer?

—Hoc, senyor.

Riallada general. La joventut és alegre. Una alumna, en veure la cara que feia, em va explicar que ells també utilitzen sovint aquesta paraula. Però no «hoc», sinó «OK»! 

Dels fragments de sant Vicent Ferrer que vam llegir a l’aula, els va fer riure sobretot, a més de la crítica de l’oració mal feta, un altre en què ataca l’educació —la mala educació— que els pares i les mares donaven als fills i a les filles respectivament. També vam llegir uns fragments sobre els costums llicenciosos de l’època —«ja hui no s’hi té llei; tot ho volen tastar», se’n queixava sant Vicent— i un altre en què tronava contra la persistència de pràctiques paganes.

Les afirmacions que sant Vicent feia durant la predicació les sustentava sempre amb exemples, amb arguments obtinguts de la vida i de l’experiència quotidianes. Aquests exemples o semblances són els que donen un aspecte decididament literari als seus sermons. Però quan volia criticar el que la gent feia i no hauria de fer, abandonava el pla imaginatiu dels exemples i passava a descriure directament, cruament, els vicis del seu temps. Els sermons ens ofereixen així una panoràmica de la societat valenciana de la fi del XIV i principi del XV. 

Vam llegir també un conte sobre l’enveja. El conte és una mica bèstia, però resulta molt efectiu i presenta una gran claredat expositiva. Sant Vicent comença introduint el tema que vol tractar amb una pregunta —«E què vol dir enveja?»—, que contesta tot seguit: «Haver dolor del bé el proïsme». A continuació, explica i il·lustra aquesta definició amb un conte. Finalment, en resumeix la moralitat que se’n pot extreure i la sintetitza amb un refrany perquè siga més fàcil recordar-la: «L’envejós no ha bé, ni qui de prop lo té».

També hem llegit, és clar, alguns fragments en què sant Vicent tocava el seu tema predilecte, el del cel i l’infern, sobretot aquest últim, en què la seua capacitat histriònica i expressiva arribava al punt màxim. Vaig proposar als alumnes que identificassen a partir d’aquests textos tots els procediments que feia servir sant Vicent en la seua predicació: interpel·lacions a l’auditori, crits, onomatopeies, diàlegs, comparacions, exemples, contes… Tota una varietat de recursos que s’expliquen en últim terme pel caràcter oral de la predicació vicentina. 

Sant Vicent Ferrer predicava a la massa popular —el poble menut— i això determinava les característiques dels sermons, en què utilitzava una varietat complexa de jocs que cal qualificar de teatrals. La veu, per exemple, n’era un element essencial. Un element que dóna gran vivesa als sermons són els diàlegs; qualsevol història era dramatitzada pel sant. Muntava quadres teatrals senzills, en els quals els canvis i les inflexions de la veu devien ser molt expressius.

Al final de la classe, he preguntat a Andrea, l’alumna que m’havia demanat de fer una classe light, si s’havia cansat molt. M’ha dit: no! Com a mínim, són sincers.

Nota

Podeu llegir els textos que vam llegir de sant Vicent Ferrer en aquesta pàgina: Els sermons de sant Vicent Ferrer (una selecció)