La vida és bella (Els diaris de Victor Klemperer)

Un dels atractius dels diaris de Victor Klemperer és que acaben bé: l’autor i la seua dona van sobreviure al nazisme. Això és un motiu de satisfacció per als lectors decents, que són la majoria. Només que parlar de happy end després d’un desastre tan gran, resulta una mica sarcàstic. Victor Klemperer va sobreviure, en primer lloc, gràcies a estar casat amb una dona «ària», que es va negar a divorciar-se malgrat les pressions del règim nazi. Però com tants altres supervivents de la Devastació es va salvar perquè va tenir sort. En el seu cas, la fortuna es va manifestar amb el bombardeig que va arrasar Dresden entre el 13 i el 15 de febrer de 1945. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort, doncs. Molta sort. Igual que els diaris. Amagats i custodiats a casa d’una amiga de la seua dona, que no va ser tocada per les bombes, es van salvar també.

Durant la seua errància per arribar al territori controlat pels nord-americans, Klemperer va experimentar una de les impressions més fortes del seu viatge en veure, en un poble anomenat Aichac, «a la plaça principal, al costat de l’antiga porta de la ciutat, penjant d’un pal que és tal alt com ho eren els dels nazis, tan gran i amb tanta tela com l’ensenya de la creu gammada, amb barres blanques i roges i estrelles daurades sobre fons blau, la bandera dels Estats Units». Els soldats nord-americans el van sorprendre per la seua manca de marcialitat: muntats als seus Jeeps, anaven «indolents i de bon humor, repantigats; per alguna part penja sempre negligentment una cama». Els russos eren una mica diferents. Klemperer anota en un pas que les experiències «que fins ara havia tingut amb els russos es compaginaven mal amb la llibertat personal i la seguretat». En un altre, un transeünt li «descriu els russos com me’ls han descrit abans i després tantes vegades: quan no han begut són gairebé sempre bona gent; borratxos, unes males bèsties. Saquejos, robatoris de rellotges i joies, violacions, cosa freqüent».

Així i tot, Klemperer encara tenia por i se sentia insegur per la seua condició de jueu. Finalment, no va tenir més remei que acudir a una comandància de policia per regularitzar la seua documentació personal. Una jove d’aspecte cent per cent ari el va atendre. Klemperer li va dir amb un fil de veu i amb poques paraules qui era, i li va presentar el passaport. Immediatament, va ser rebut amb una cortesia radiant: somriures, reverències, Herr Professor per ací, Herr Professor per allà, que si li feia falta ajuda econòmica, que si tenia un allotjament decent. Herr Professor! Era clar que la truita havia girat del tot.

En el seu trajecte cap a Munic, Victor Klemperer va entrar en contacte amb molta gent. Molts, ara, s’afanyaven a desmarcar-se del nazisme, fins i tot alguns que, feia poc, n’eren militants entusiastes. Klemperer es limita a constatar que «ara tothom ha estat sempre hostil al Partit. Però si ho haguessen estat sempre…» Uns altres reconeixien que s’havien comès crueltats, però que el Führer no en sabia res… La culpa de tot la tenia Himmler. Una dona es va manifestar contrària al nazisme, però va etzibar a Klemperer: «No creu que el liberalisme té la culpa de tots els mals?» Ell va haver de deixar que expressés amb detall la seua opinió. Després. va explicar-li que liberal és qui accepta plenament aquesta frase de l’Evangeli: «A Casa del meu Pare hi ha moltes estances (sant Joan, 14, 2).» Fins i tot el mateix dia de la rendició hi havia gent que encara estava convençuda de la victòria d’Alemanya. Molts deien que Hitler tenia una arma secreta que, quan entrés en acció, canviaria el curs de la guerra. Segurament, la faria servir fent-la coincidir amb el dia del seu aniversari, com una manera particular de bufar les espelmes.

Més veus, encara. Una mica abans del bombardeig de Dresden, una senyora Stühler, en veure els refugiats que arribaven, fugint de l’avanç de l’exèrcit roig i de les ciutats bombardejades, va dir tota convençuda que era el just càstig del cel per la deportació dels jueus, i que ella no sentia la menor compassió. Klemperer anota: «jo no tinc tampoc compassió, ben al contrari: però el càstig de Déu sol atènyer a qui no el mereix, en qualsevol cas aquest càstig no s’ocupa gens de l’individu.» Observava que els bombardeigs de les ciutats alemanyes van provocar en la població resignació i fatiga, però no derrotisme ni rebel·lió. Quan arriba a Munic, descriu en unes pàgines impressionants la destrucció de la ciutat i es confessa l’estrany conflicte que sentia: «m’alegre per la venjança divina contra els botxins del Tercer Reich i, tanmateix, em sembla una crueltat com circulen els vencedors i venjadors per la ciutat que han convertit en un infern.»

Uns dies abans, en una nit que passen en un poble, Klemperer escriu aquest apunt, d’una ingenuïtat commovedora: «a la nostra estufa cremava la fotografia de Hitler; malgrat les dificultats i els guai del moment (a què contribueixen molt el fred, la pluja i el fang), és bella la vida.» Happy end, doncs.