dissabte, 15 d’octubre de 2011

Els riscos del saber

El curs passat, en una entrada d’aquest bloc («Èdip rei» i la novel·la policíaca) em vaig referir a La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema. En aquest llibre Jordi Balló i Xavier Pérez demostraven que tots els grans arguments cinematogràfics estan presos dels mites i narracions de la literatura universal i resseguien, entre d’altres, la llarga descendència del model argumental d’Èdip rei, sobretot en la novel·la policíaca i en les adaptacions cinematogràfiques. 

Ara acabe de llegir un altre llibre dels mateixos autors, Els riscos del saber (Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors. 2009), en què exploren algunes obres essencials de la literatura antiga com a font germinal d’altres textos. El primer capítol, que porta per títol A la recerca de la immortalitat, està dedicat a El poema de Gilgamés. El segon, El portador de la consciència, a Prometeu encadenat d’Èsquil. El tercer, Els riscos del saber, que també dóna títol al llibre, a Èdip rei de Sòfocles. El quart, La desobediència civil, a Antígona, també de Sòfocles. El cinquè, La venjança triomfal, a Medea d’Eurípides. Finalment, el sisè, L’excés d’amor, a Tristany i Isolda

L’objectiu d’aquests assaigs és intentar comprendre «de quina manera la lliçó dels clàssics ressona en la nostra cultura, en els nostres costums, en els relats més influents, en els impulsos que remouen els impulsos col·lectius». Els autors indiquen que han seguit una metodologia inversa a la que van utilitzar en La llavor immortal: «En aquell llibre partíem de la identificació dels arguments clau de la història del cinema per resseguir les seves traces anteriors, que ens havien de dur fins als textos fundacionals. En aquest altre llibre, en canvi, el camí de l'escriptura funciona en sentit contrari: partim dels textos primigenis i de la seva singularitat per intentar comprendre les derives del seu sentit, retrobant així algunes de les obres posteriors que els han reencarnat, que han sabut expressar les potencialitats de la seva càrrega inicial, el missatge clarivident gràcies al qual han arribat fins als nostres dies amb plenitud comunicativa.» 

Alguns dels films i obres literàries que s’han inspirat en aquestes obres de l’antiguitat il·lustren les diferents lectures que se’n poden fer, i també els motius temàtics que continuen interessant i inquietant el lector actual. Per a Jordi Balló i Xavier Pérez la pedra de toc per reconèixer l’actualitat d’un clàssic és, sobretot, la seua capacitat d’inquietar-nos. 

El títol de l’assaig dedicat a Èdip rei al·ludeix directament a aquest perill o inquietud. Èdip rei planteja la sospita que la nostra realitat personal i col·lectiva és només la façana d’un edifici que té els fonaments sobre un toll de sang o de merda. Si mirem massa enrere o massa endins, el terra trontolla i ens falla sota els peus. Una sensació de vertigen, semblant a la que va experimentar molta gent quan Darwin va publicar les seues teories sobre l’origen de la vida. 

Èdip rei és la història d'un saber retardat i per sempre tràgic, on la veritat acaba girant-se paradoxalment contra qui la busca: on aquell qui és pare es descobreix com a fill i qui investiga un crim se sap finalment culpable. La investigació que emprèn Èdip es converteix de seguida en una recerca de si mateix, i aquesta recerca en un procés, en una prova del seu propi ésser. 

Bona part del plaer narratiu que suscita Èdip rei té a veure amb un motiu narratiu que resulta fascinant: la recerca d’un origen desconegut. En aquesta tragèdia hi ha un punt original previ als fets narrats, que en queda fora i que, alhora, és fonamental per al desenvolupament de la trama. El que és més important va passar fa temps i no es recorda. Fins a quin punt podem dir que el passat està clausurat? Quan prescriuen els fets? Fins a quin punt nosaltres som responsables del que va passar quan encara no havíem nascut? D’una manera o altra, en patim les conseqüències. O ens en beneficiem. La innocència esdevé problemàtica. 

Sempre que torne a llegir Èdip rei em sorprèn l’efectivitat i la concentració de l’argument. Jordi Balló i Xavier Pérez en remarquen, justament, «el seu esquema de trama policíaca sorprenentment articulada cap endins». El mecanisme dramàtic de l’obra es basa en «un viatge retroactiu, un dispositiu que s'activa quan els esdeveniments del drama ja han succeït, un flashback, on el temps remunta el seu camí.» El que diferencia «el mecanisme tràgic d’Èdip rei de qualsevol pausada recreació novel·lesca és la sorprenent velocitat en què tot s’esdevé. Hi ha una intensificació del present, i una acceleració del desenllaç a través d’un únic i providencial desencadenant. Tot passa tan ràpid perquè prescisament, en essència, tot ja ha succeït.» Per a Gabriel García Márquez, Èdip rei és la millor novel·la policíaca de tots els temps. 

Tot hi encaixa com en una peça de rellotgeria. Així, la pregunta que l’heroi ha de contestar a l’Esfinx —quin és l’animal que al matí camina amb les quatre potes, al migdia amb dues, i al crepuscle amb tres?— remet a l’home com a espècie, però també a la mateixa situació que Èdip acabarà vivint, una vegada es case amb Iocasta: alhora nen, perquè és el seu fill, home perquè n’és el marit i vell perquè li dóna néts. 

He acompanyat aquesta lectura d’Els riscos del saber amb la d'un assaig del filòleg Karl Reinhardt sobre Sòfocles (Sófocles. Gredos). En el capítol dedicat a Èdip rei Reinhardt assenyala que aquesta tragèdia no és una tragèdia del destí humà, sinó «en contraposició a altres tragèdies gregues, la tragèdia de l’aparença humana». En sentit propi, l’acció no està formada pels moviments del destí, sinó pels moviments de Iocasta i d’Èdip per rebre la veritat que arriba precipitadament. Una oposició entre la llum i la fosca estructura tot el drama: per a Èdip la “veritat” i la “llum” és allò que creu haver fet, allò de què és conscient, el que està sotmès a la seua voluntat i al seu coneixement; per a Tirèsies el que no es pot abraçar amb la mirada; per al primer, el que queda dins de l’esfera humana; per al segon, el que queda enfora. 

Per a Èdip, què seria una absolució comparada amb la contradicció entre el que ell pensava ser i el que realment és?