Dos gravats de Durer

Durant les classes que he dedicat a Shakespeare he consultat sovint Civilització, el llibre de Kenneth Clark que he esmentat més d’una vegada en aquest bloc. L’he recomanat als meus alumnes, juntament amb la Història de l’art de Gombrich i Mimesis d’Auerbach. Aquests tres llibres comparteixen una característica comuna: no són manuals ni catàlegs informatius, ni una recopilació de dades, sinó una mostra de simpatia i d’intel·ligència dels seus autors, de cultura i de sensibilitat. Tots tres mantenen un fil conductor que, com un motor, impulsa la lectura endavant. Pocs llibres donen tant com aquests.

Civilització de Kenneth Clark té l’origen en els guions que va escriure per a una sèrie de la BBC, que va presentar ell mateix. En aquesta obra les referències a l’art s’entrecreuen i es combinen amb d’altres a la història política, a la música, a la literatura, a la filosofia i a la ciència. La capacitat de síntesi de Clark, la imaginació a l’hora d’establir contrastos i analogies, és una font de sorpreses i de plaer que no decau mai. Clark proporciona un marc general de la cultura occidental on es poden col·locar moltes referències i informacions que, d’aquesta manera, es comprenen i es recorden millor.

Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real. 

En el capítol cinquè de Civilización, Kenneth Clark comenta dos gravats de Durer que il·lustren les dues cares de la moneda de l’home del renaixement. El primer, inquietant i enigmàtic, un dels més coneguts de Durer, és el que porta per títol Melancholia I:

Sobre aquest gravat Clark escriu que “l’obsessió de Durer per la seua pròpia personalitat era part d’un interès apassionat per la psicologia en general, que el va portar a produir un dels grans documents profètics de l’home occidental, el gravat que va titular Melancholia I. En l’edat mitjana, “melancolia” volia dir una simple combinació de peresa, avorriment i desànim que deu haver estat molt corrent en el si d’una societat analfabeta. Però l’aplicació que en fa Durer no és gens simple. Aquesta figura és la humanitat en la seua forma més evolucionada, provista d’ales per a elevar-se. Està asseguda en l’actitud del Pensador de Rodin, i té encara a la mà el compàs, símbol del mesurament amb què la ciència conquistarà el món. Al seu voltant hi ha tots els emblemes de l’acció constructiva: un xerrac, unes tenalles, una balança, un martell, un gresol i dos elements de la geometria dels sòlids, un poliedre i una esfera. Però ella, desdenyant tots aquests instruments de construcció, s’està asseguda, meditant sobre la futilitat de l’esforç humà. La seua mirada obsessiva reflecteix algun transtorn psíquic profund. La mentalitat germànica que va engendrar Durer i la Reforma va engendrar també la psiconanàlisi. Vaig començar esmentant els enemics de la civilització: doncs bé, heus aquí, en la visió profètica de Durer, un mitjà més de destruir-la, aquesta vegada des de dins.”

L’altre gravat de Durer a què es refereix Clark és Sant Jeroni al seu estudi, que ve a constituir una mena de contrapunt de Melancholia I:

Durer mostra sant Jeroni treballant, com remarca Clark, en una cambra típicament erasmiana, diàfana, assolellada, ordenada i plena de coixins, cosa que no es donava en els monestirs. Sant Jeroni al seu estudi és una imatge de la confiança humanista en la cultura i l’estudi. Melancholia I en seria l’altra cara de la moneda. D’una banda, el treball i l’estudi tranquils i esperançats; de l’altra, la inquietud i la inacció depressives. Entre aquests dos gravats hi veig una relació especular, com la que comentava a propòsit de dos contes de Maupassant.

En la música, en la pintura i en la literatura, la pedra de toc per a mi és sempre el contrapunt. Quan sent una peça musical, quan llig una novel·la, m’agrada de tenir entre mans més d’una línia. I que siguen més de dues, si no és demanar massa. Per cert, Contrapunt d’Aldous Huxley és una de les meues novel·les preferides.

3.4. Cervantes i els orígens de la novel•la moderna

Ací teniu, per si us pot fer servei, el tema 3.4. Cervantes i els orígens de la novel·la moderna.

A classe, hem llegit i comentat tres capítols del Quixot. En primer lloc, el capítol xviii de la primera part, en què té lloc l’episodi dels molins de vent. Aquest episodi respon plenament al que sembla que va ser la intenció inicial de Cervantes: escriure un llibre de caràcter còmic a partir d’una paròdia dels llibres de cavalleries. Hi ha un aspecte d’aquesta paròdia, la dels noms dels cavallers que esmenta don Quixot, que apareix també al Tirant. Els Alifanfarón i els Alfeñiquén del Algarbe de Cervantes recorden el Kirieleison de Muntalbà i el senyor de les Vilesermes de Martorell.

Després vam llegir el capítol x de la segona part, Donde se cuenta la industria que Sancho tuvo para encantar a la señora Dulcinea, y de otros sucesos tan ridículos como verdaderos, que constitueix una mena de contrapunt de l’episodi dels molins de vent i és ben representatiu de la major complexitat que adquireix la novel·la de Cervantes en la segona part.

En aquest capítol Sancho rep l’encàrrec del seu amo de buscar Dulcinea en el mateix Toboso. L’escuder sap perfectament que Dulcinea no existeix, però per a escapar de l’embolic mostra a Don Quixot tres camperoles i li diu que són Dulcinea amb dues de les seues donzelles. Aquesta vegada, però, don Quixot veu la realitat molt clarament:«Yo no veo, Sancho, sino a tres labradoras sobre tres borricos.» La situació és exactament la contrària de les que se’ns han oferit en la primera part, fins a tal punt que aquesta resposta de don Quixot sembla calcada sobre aquella altra de Sancho en l’episodi dels molins de vent: «No oigo otra cosa sino muchos balidos de ovejas y carneros». Els papers s’han intercanviat i ho seguiran estant molt de temps en aquesta segona part. I aquí apareix una nova i genial solució de Cervantes: don Quixot ara dubta dels seus sentits, ara, precisament, que no l’enganyen; ara creu que Sancho diu la veritat, ara, precisament, que l’està enganyant. Ara és quan don Quixot creu que delira, que està boig i que la vista el traeix, però atribueix aquest canvi al poder malèfic d’un encantador que l’odia. La solució de l’encantador que deforma la realitat, ja que la realitat no es transforma en el cap del cavaller, es converteix en la fórmula de la segona part del Quijote, totalment oposada a la de la primera.

En aquesta segona part de la novel·la don Quixot deixa de ser, a poc a poc, la caricatura dels cavallers dels llibres de cavalleria de la primera part. Però ara que s’humanitza en la mesura que recobra la lucidesa, continua sent una víctima de la literatura. La majoria de personatges amb qui es troben don Quixot i Sancho en la segona part han llegit la primera part i molts d’ells volen que don Quixot continue representant el paper anterior. Don Quixot es converteix en un objecte de diversió; les bromes que li gasten són cruels i pesades. Cada vegada més trist i desolat, es troba atrapat en el personatge literari en què s’ha convertit per als altres. El joc entre literatura i vida, que ja es plantejava en la primera part, pren ara una perspectiva més profunda.

Per acabar, vam llegir el capítol xxii de la primera part, De la libertad que dio don Quijote a muchos desdichados galeotes. De tota la novel·la, aquest capítol és el que més obre la porta a un enfrontament amb la realitat del seu temps, concretament amb l’ordre jurídic vigent: “me parece duro caso hacer esclavos a los que Dios y naturaleza hizo libres. […]Allá se lo haya cada uno con su pecado; Dios hay en el cielo, que no descuida de castigar al malo ni de premiar al bueno, y no es bien que los hombres honrados sean verdugos de los otros hombres, no yéndolos nada en ello.”

Però com va remarcar Erich Auerbach en La Dulcinea encantada, capítol xiv de Mimesis, quan don Quixot allibera els galeots no pensa ni de lluny a atacar l’ordre jurídic establert. Quan no actua mogut per la seua idea fixa, aquest home se sotmet de bon grat a l’ordre corrent i només quan desvaria reclama un lloc superior i privilegiat en la societat per al cavaller errant. I, a l’igual que en l’episodi dels molins de vent, també ací don Quixot acaba per terra acaçat a pedrades.

Aquest capítol de Mimesis és un dels millors textos crítics que mai s’han escrit sobre el Quixot. Igualment interessant és l’anterior, El príncipe cansado, dedicat a Shakespeare. Al final d’aquest capítol Auerbach fa un comentari comparant Shakespeare i Cervantes que val la pena llegir.

Finalment, una nota sobre la bibliografia entorn del Quixot i de Cervantes. Des del punt de vista lingüístic, el Quixot és un llibre difícil per al lector actual. És molt recomanable, per això, l’edició que n’ha fet Francisco Rico; conté notes molt abundants que aclareixen la major part dels dubtes i curiositats del lector. Aquesta edició, a més, va acompanyada de diversos estudis crítics, entre els quals destaque Cervantes: pensamiento, personalidad, cultura d’Anthony Close, Los libros de caballerías de Sylvia Roubaud, Cervantes: teoría literaria d’Edward C. Riley i, sobretot, Las interpretaciones del Quijote d’Anthony Close.

Tant aquesta edició com els estudis que l’acompanyen es poden llegir íntegrament en el web del Centro Virtual Cervantes.

Pel que fa a les històries de la literatura espanyola, la que més m’agrada és la d’Ángel del Río. L’edició original va ser publicada als Estats Units. Crec que Ediciones B l’ha reeditada no fa molt. Mon pare m’ha recomanat també l’Aproximación al Quijote de Martí de Riquer, que no he pogut llegir encara.

Per la meua banda, recomanaria un llibre molt breu de Manuel Azaña: Cervantes y la invención del Quijote. I també La ruta del Quijote d’Azorín. Tinc molt bon record d’aquest llibre i m’agradaria tornar a llegir-lo. També tinc ganes de tornar a llegir les Novelas ejemplares. Crec que algunes són superiors al Quijote.

PD. A la setmana que ve començarem el comentari de Madame Bovary. Prèviament, dimarts farem un solemne control de lectura d’aquesta novel·la per assegurar que tothom intervindrà en classe amb coneixement de causa. Ja us diré com queda Raquel.

Introduint el Quixot

Després de Shakespeare, hem passat al Quixot. En la primera classe que li vam dedicar, vaig preguntar qui l’havia llegit en la versió original i íntegra. Ningú. La majoria, i no tots, havia llegit adaptacions i seleccions de la novel·la. Igual que passa amb el Tirant. Les adaptacions de clàssics són molt útils com a primera aproximació, però em sembla que sovint es queden en això: en una primera i última vegada, i des de lluny.

No és qüestió tampoc d’estirar-se els cabells per mostrar una santa indignació acadèmica. L’experiència de llegir el Quixot val la pena de veres i no se l’hauria de perdre ningú, però el fet és que hi ha molts llibres i els alumnes tenen molt de temps de lectura per davant. Siguem optimistes. A més, s’ha de reconèixer que la lectura obligatòria dels clàssics pot tenir, i té sovint, efectes contraproduents. Hi ha gent que, després del seu pas pel sistema escolar, ha quedat vacunada per a tota la vida contra determinades obres literàries.

Aquesta enquesta inicial ens va servir per a plantejar un fet que convé destacar: el Quixot és un llibre molt conegut, però molt poc llegit. Si més no, a Espanya. És una característica del Quixot que Nabokov va remarcar en el seu Curso sobre el Quijote amb aquestes paraules taxatives: “el Quixot és un d’aquells llibres que potser siguen més importants per la seua difusió excèntrica que pel seu valor intrínsec”. Tot s’ha de dir: Nabokov no era un entusiasta precisament de la novel·la de Cervantes, que considerava “un dels llibres més amargs i bàrbars de tots els temps”. Nabokov remarcava que al llarg d’aquest llibre hi ha una crueltat sostinguda contra els bojos, els animals i els dissidents. I que aquesta crueltat ha fet riure generacions de lectors. Pel que fa a la valoració estrictament literària, Nabokov afirma: “S’ha dit del Quixot que és la millor novel·la de tots els temps. Naturalment, això és una tonteria. El fet és que ni tans sols és una de les millors novel·les del món, però el seu protagonista, la personalitat del qual és una invenció genial de Cervantes, plana de tal manera sobre l’horitzó de la literatura, colós flac sobre un rossí escarransit, que el llibre viu i viurà gràcies a l’autèntica vitalitat que Cervantes ha insuflat en el personatge central d’una història molt esfilagarsada i barroera, que només es manté dempeus perquè la meravellosa intuïció artística del seu creador fa entrar en acció don Quixot en els moments oportuns del relat”.

No puc entrar ara a discutir la valoració crítica que fa Nabokov del Quixot. Però el seu Curso sobre el Quijote és una de les lectures d’aquesta novel·la més atentes, més intel·ligents i més lliures de prejudicis que conec. Una cosa que s’ha d’agrair sempre a Nabokov com a crític literari és que no li cau mai la bava reverencial davant dels clàssics. A Espanya, aquestes baves solen ser especialment fastigoses i estan en relació directament proporcional al desconeixement que es té de l’obra de Cervantes.

La “difusió excèntrica” del Quixot és el que fa que siga imprescindible parlar d’aquest llibre en un curs de literatura universal. A classe, vam repassar breument algunes de les obres principals que s’hi han inspirat, com ara el Pickwick de Dickens o L’idiota de Dostoievski, o la parella Sherlock Holmes – Watson de Conan Doyle. I, sobretot, una novel·la que els alumnes estan llegint ara i que prompte comentarem en classe: Madame Bovary. Flaubert calca, inicialment, el seu personatge femení sobre el protagonista de la novel·la de Cervantes: com don Quixot, Madame Bovary és una víctima de la literatura. Vol viure en la vida real les aventures i el tipus de vida que ha llegit en els fulletons romàntics. La relació entre els llibres i el món, la interferència mútua de la vida i la literatura és un dels temes fonamentals d’aquestes dues novel·les, sobretot del Quixot. Quin lloc ocupen els llibres en la realitat humana? Quina importància tenen respecte a la vida? ¿Els llibres són veritables absolutament, o de manera relativa, i, si ho són, com podem provar-ne la veritat? Lector exemplar, don Quixot la posarà a prova aquesta veritat i descobrirà l’ambigüitat de les relacions entre la literatura i la vida.

Mentre comentava a classe aquesta influència del Quixot sobre la novel·la de Flaubert, se’m va escapar de dir que al final Madame Bovary se suïcida. Per poc els alumnes em maten. Em van assegurar, tots indignats, que els acabava de pifiar la lectura de la novel·la, perquè ara que en sabien el final ja no tenia interès. Vaig intentar dir-los que he llegit Madame Bovary més d’una vegada i que l’interès no m’ha decaigut per això. Debades. Raquel va creuar els braços i va anunciar solemnement que no pensava continuar amb la lectura de Madame Bovary. Per a què?

Després d’aquest accident i d’uns quants minuts d’enrenou, vaig comentar una mica el títol del tema sobre Cervantes que apareix en la programació de literatura universal: “Cervantes i els orígens de la novel·la moderna”. És un tòpic de la història de la literatura afirmar que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna o que n’és el precedent més clar. S’al·lega que Cervantes estableix amb el Quixot el model formal de la novel·la moderna: resumeix tots els gèneres narratius anteriors mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges, el narrador de la novel·la es multiplica i adquireix diferents punts de vista, es mescla la realitat i la ficció, introdueix noves tècniques, com ara les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps, inclou la literatura dins de la literatura. I, sobretot, el Quixot inaugura la novel·la moderna pel seu realisme, per les referències a la realitat quotidiana del seu temps.

El concepte del realisme literari és molt ambigu i equívoc. Però si l’entenem en el sentit d’imitació o reproducció de l’experiència individual situada en el seu medi espacial i temporal, el realisme del Quixot resulta molt limitat. Nabokov, com sempre, és tan contundent com sarcàstic: “el quadre que Cervantes pinta del país ve a ser tan representatiu i típic de l’Espanya del segle xvii com Santa Claus és representatiu i típic del Pol Nord al segle xx.” I afegeix que “l’autor defuig les descripcions que podrien ser verificades. És absolutament impossible seguir aquestes anades i vingudes per quatre o sis províncies del centre d’Espanya, en el curs de les quals, fins a arribar a Barcelona al nord-est, no s’hi passa per una sola ciutat coneguda ni es travessa cap riu”.

Pel que fa a la modernitat del Quixot com a model formal, Nabokov remata el llibre de Cervantes amb aquesta estocada: “El Quixot es troba dins d’un tipus de novel·la molt primerenc i molt primitiu. És clar que en les aventures del nostre visionari cavaller hi veiem molt més que les tribulacions de dos personatges grotescos, un de prim i un de gras; però així i tot el llibre s’ajusta essencialment a una forma primitiva, la del relat picaresc d’episodis variats, col·locats uns darrere dels altres, amb prou feines lligats, tal com ho acceptava i disfrutava el lector senzill.”

Afirmar, per tant, que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna és confús, discutible i, en últim terme, fals. Tampoc no es tracta de plantejar una mena de qüestió d’honor de qui va ser el primer o el més guapo. Però el fet és que la novel·la moderna sorgeix com a tal a Anglaterra al segle xviii, amb autors com Defoe, Richardson i Fielding i, una mica després, amb Lawrence Sterne i Jane Austen. I es consolida al segle xix, a França sobretot, quan en aquest país es donen les mateixes condicions que s’havien donat abans a Anglaterra. Stendhal i Balzac només apareixen després que la Revolució Francesa va situar la burgesia en una posició de poder social i literari, poder que les classes mitjanes angleses havien aconseguit en la revolució del 1689. D’altra banda, Stendhal i Balzac es van beneficiar d’una sèrie d’avantatges històrics: no sols perquè els canvis socials que van tractar en les seues novel·les van trobar a França una expressió més dramàtica que no a Anglaterra, sinó perquè en l’aspecte literari es van beneficiar també d’un clima crític molt més favorable al desenvolupament del realisme novel·lístic. Defoe, Richardson i Fielding, en canvi, es van haver d’obrir camí enmig del neoclassicisme dominant.

E basta. En les pròximes classes deixarem de banda les referències al context literari, la situació del Quixot en la història de la literatura i tota la parafernàlia crítica i ens dedicarem a llegir uns quants capítols d’aquest llibre i a comentar-los una mica. Sense seguir cap mètode ni cap esquema de comentari. No tenim manies, nosaltres.

PD. Les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada són totes de Salvador Dalí.