Emma Bovary

En una entrada anterior em vaig referir al debat que es va plantejar en classe sobre la figura de madame Bovary. Emma Bovary és un personatge literari que no pot deixar indiferent el lector. La seua aventura ens qüestiona i provoca la nostra reacció personal. Per a tancar el debat vam llegir dos textos de Vladimir Nabokov i Mario Vargas Llosa, que no són uns comentaris literaris pròpiament dits, sinó unes valoracions morals d’aquest personatge literari.

El text de Nabokov està extret del seu Curso de literatura europea, recull dels apunts que va utilitzar en una sèrie de classes dedicades a analitzar i comentar set novel·les mestres: Mansfield Park de Jane Austen, Casa desolada de Dickens, Madame Bovary de Flaubert, El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde de Stevenson, Pel camí de Swan de Proust, La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Aquest curs és una mina d’observacions i de suggeriments, no gens convencionals. Al seu costat cal esmentar també el Curso de literatura rusa, dedicat a Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov i Gorki.

El text de Vargas Llosa està extret del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Que ningú no es faça il·lusions: l’”orgía perpetua” és una metàfora de don Mario per a referir-se a la literatura. És un comentari molt complet de Madame Bovary, organitzat amb una gran claredat, escrit des d’una admiració entusiasta, plena de simpatia. Es llegeix molt bé. He passat als meus alumnes una tria de textos de La orgía perpetua, que podeu llegir clicant l’enllaç. Del mateix Vargas Llosa s’ha reeditat no fa molt en català el llibre que va dedicar al Tirant lo Blanc: Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Molt recomanable també.

Com ja us podeu imaginar, a l’hora de valorar el personatge d’Emma Bovary, Nabokov fa anar la destral amb la seua contundència habitual. El text de Vargas Llosa, en canvi, és tant una vindicació com un un panegíric del personatge. En el fons, però, són dos textos que es complementen. Llegiu-los, si teniu ganes, a veure que us en semblen.

*

Emma Bovary és intel·ligent, sensible, relativament culta, però té un esperit superficial: el seu encant, bellesa i refinament no anul·len el fatal filisteisme que hi ha en ella. Els seus somieigs exòtics no li impedeixen ser en el fons una burgesa provinciana, aferrar-se a les idees convencionals o violar aquest o aquell altre convencionalisme, i l’adulteri és la forma més convencional d’elevar-se per sobre d’allò convencional.

Charles també és un filisteu, però també és un ésser humà patètic. El que troba en Emma és curiosament el que la pròpia Emma cerca i no troba en els seus somiegs romàntics. Charles percep en Emma un encant, luxe, poesia… A més, el seu amor per Emma és un sentiment real, profund i veritable, en absolut contrast amb les emocions frívoles o brutals que experimenten Rodolphe i Léon, els seus amants vulgars i infautats. La persona més insulsa i inepta del llibre és l’única redimida per l’amor que professa a Emma, tant en vida com morta.

Emma és falsa, mentidera per naturalesa. La seua vulgaritat intel·lectual no és tan evident com la d’Homais, però tots dos tenen alguna cosa en comú. Els aspectes pseudoprogressistes d’Homais tenen el seu contrapunt en el caràcter pseudoromàntic d’Emma. En Emma, però, la vulgaritat i el filisteisme queden velats per la seua gràcia, la seua astúcia, la seua bellesa, el seu poder d’idealització i pel fet que la seua vida acaba en tragèdia humana.

Vladimir Nabokov, Curso de literatura europea. RBA.

*

La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo.[…]

Emma quiere gozar, no se resigna a reprimir en sí esa profunda exigencia sensual que Charles no puede satisfacer porque ni sabe que existe, y quiere, además, rodear su vida de elementos superfluos y gratos, la elegancia, el refinamiento, materializar en objetos el apetito de belleza que han hecho brotar en ella su imaginación, su sensibilidad y sus lecturas. Emma quiere conocer otros mundos, otras gentes, no acepta que su vida transcurra hasta el fin dentro del horizonte obtuso de Yonville, y quiere, también, que su existencia sea diversa y exaltante, que en ella figuren la aventura y el riesgo, los gestos teatrales y magníficos de la generosidad y el sacrificio.

Mario Vargas Llosa, La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary

Nota. L’altre dia em vaig topar amb un web que no coneixia, que conté materials molt variats i útils sobre llengua i literatura catalanes: Paraules i llibres. Llengua catalana i literatura. En aquest web hi ha una Guia de lectura de Madame Bovary a càrrec d’Enric Martín, que podeu descarregar en format pdf. També n’hi ha una altra de La metamorfosi de Kafka a càrrec de Pep Paré.

Parlament de Francesc Pérez Moragon pronunciat en el funeral de Josep Iborra

Comiat a Josep Iborra. 25 de febrer de 2011

Benvolguda Joana, benvolguts Eugènia, Enric i Joaquim, amigues i amics.

En una societat com la nostra, es pot arribar a pensar si allò que abans es consideraven virtuts i mèrits personals, com ara l'honradesa, la modèstia i la discreció, la saviesa i la sensibilitat, no són més aviat obstacles per a qui els posseix, per compte de representar valors que l’ajuden a progressar en la vida.

És una pregunta que podem fer-nos avui, quan ens reunim per donar les gràcies, amb un dolor immens, al nostre Josep Iborra. Ell exercia aquestes virtuts i aquests mèrits amb una fermesa singular, i potser per això no podia triomfar mai en la mena d’espectacle penós en què s’ha convertit el nostre entorn, aquest país que ell estimava tant i del qual tenia una idea tan clara i, per això mateix, tan desesperançada.

Ell, que havia estudiat els vells filòsofs, que havia meditat sobre les pàgines de tants pensadors i homes de lletres, no ignorava que el treball obscur i tenaç, la fidelitat a les idees i a les persones, la dignitat i el rigor també paguen a qui fa de la seua vida un exercici constant d’aquests valors.

No paguen amb diners o amb fama, ni amb títols de paper o medalletes de llanda, o altres retribucions d’aquest caire, però sí amb la satisfacció personal i de vegades silenciosa de continuar una línia dreta, de mantenir-se en peu quan seria tan fàcil —i materialment tan beneficiós— inclinar-se a favor del vent.

Aquesta satisfacció se la va guanyar ben guanyada el nostre Josep Iborra, des que, ja de ben jove, es va encarar amb circumstàncies molt difícils, decidit a crear-se una trajectòria pròpia, sobre la base del coneixement i de la cultura.

Quan mire cap arrere, cap a les primeres impressions que vaig tenir d’ell, em ve al cap un comentari que em va fer Fuster, fa ja vora quaranta anys: “és que Iborra té una gran cultura”. I això, dit per ell, era un elogi molt ben sospesat que no hauria atribuït a moltes altres persones, si més no, pròximes. Un elogi veritablement admiratiu i meditat, que no estava estava originat simplement per l’afecte personal.

Els lectors dels seus treballs o qui conversava amb ell comprovava de seguida que l’elogi era ben merescut. Iborra tenia una gran cultura, composta de materials molt diferents i articulada en una concepció del món d’una gran coherència. Adquirida al llarg de molts anys i constantment renovada, perquè ell no es tancava enfront de les innovacions ideològiques o estètiques, sinó que sabia obrir la seua gran curiositat intel·lectual cap als canvis, disposat a analitzar-los i jutjar-los.

De vegades, escoltant parlaments formulats en situacions com aquesta, he pensat que en aquesta mena d’oracions laiques hi ha sempre un difícil equilibri, entre els sentiments de qui parla i la seua voluntat de dir alguna cosa que represente el pensament de totes les persones presents. Ara veig que, més que difícil, l’equilibri és impossible, perquè una personalitat com la d’Iborra passa pel món deixant tants ecos distints com diverses són les persones que han tingut la fortuna de conèixer-la i d’estimar-la.

Permeteu-me, per tant, una última apreciació, ja directament personal. Quan vaig conèixer Iborra, jo era el més jove i més silenciós en un cercle, en una tertúlia on acudia molta gent, no sempre la mateixa ni alhora, però on destacaven Joan Fuster i Vicent Ventura, acompanyats d’amics de molts anys com ara Xavier Marco, Josep La Roca o Iborra, amb d’altres afortunadament vius. És tot un món que ha anat esvaint-se i que irremeiablement em porta a la memòria el sentit més profund d’un vers mal recordat de Salvador Espriu: “els últims del llinatge dels senyors”.

La memòria, la bona memòria de Josep Iborra ens acompanyarà des d’ara a tots nosaltres, adolorits per haver-lo perdut, però més savis i més forts per tot allò que d’ell vam rebre i per tot allò que ens va ensenyar. Discretament, amb una veu sense estridències, amb la seua rica capacitat d’anàlisi i de reflexió i un sentit de l’humor que feia més agudes les seues observacions. En un aforisme ens recomanava: “Mira’t amb sentit de l’humor i et sentiràs millor”. Potser per això, en un altre fabulava: “En entrar al meu estudi, m’hi vaig veure assegut, llegint”. Així el recordarem: llegint, escoltant música, escrutant la vida i el món. Amb el somriure irònic de qui ja ha comprès el fons de tantes coses de tota mena i ens n’ha regalat tantes, de bones.

Les veus del narrador en “Madame Bovary”

“Érem a l’aula d’estudi quan entrà el director seguit d’un nou vestit com els de ciutat…”

Amb aquest misteriós nosaltres comença la narració de Madame Bovary. Amb aquesta manca de distància entre el narrador i el que es narra, s’inaugura la novel·la establint una gran proximitat entre el lector i el relat. Alhora, la vaguetat del narrador provoca una curiositat paral·lela a la que desperta el que va contant.

A la meitat d’aquest primer capítol, el “nosaltres” apareix per última vegada i pren el relleu un narrador exterior. El pas de l’un a l’altre es fa d’una manera no gens abrupta i en una lectura no gaire atenta el lector ni se n’adona, perquè els narradors interns, contra el que se sol repetir en els manuals i llibres de text, no utilitzen únicament la primera persona. És per això que el pas del narrador intern a un altre d’extern es produeix d’una manera gairebé imperceptible per al lector. Només al cap d’unes quantes pàgines, ens preguntem de sobte: què se n’ha fet, d’aquell nosaltres?

Aquest narrador exterior és com una mena de Deus absconditus, impersonal. La seua funció és descriure, no absoldre ni condemnar: reflecteix el caràcter dels personatges pel que diuen i pel que fan. El que es narra, per tant, sembla que s’imposa naturalment.

En altres moments, aquest relator invisible canvia l’enfocament de la seua càmera i reprodueix el que veuen o senten altres personatges, com en el fragment, tan bonic, en què l’adolescent Justin contempla fascinat com Emma Bovary es deslliga els cabells:

“Pujava [Justin] amb ells a la cambra, i es quedava dret al costat de la porta, quiet i sense parlar. Moltes vegades, madame Bovary ni s’adonava que fos allà i es començava a arreglar. Començava per treure’s la pinta, sacsejant el cap amb un moviment brusc; i quan ell veié per primera vegada aquella cabellera sencera que davallava fins a les cames desenrotllant-se en anelles negres, per a ell, pobra criatura, fou com l’ingrés sobtat en alguna cosa extraordinària i nova, que l’espantava amb la seva esplendor.”

Aquest relator només intervé en moments especialment importants, en què ràpidament eleva la narració a un pla abstracte i solemne:

“Es coneixien massa per tenir aquells esbalaïments de la possessió que en centupliquen l’alegria. Ella ja estava tan fastiguejada d’ell, com ell cansat d’ella. Emma retrobava en l’adulteri totes les mediocritats del matrimoni.

Però com podia desfer-se’n? A més, per molt humiliada que se sentís de la baixesa d’aquella felicitat, s’hi aferrava per costum o per corrupció; i cada dia s’hi acarnissava més, ofegant tota felicitat per voler-la massa gran.”

Sovint, el diàleg o el monòleg substitueixen la descripció, com en l’episodi de la fira agrícola, un dels moments més brillants de la novel·la. En aquest episodi Flaubert aconsegueix un efecte polifònic superposant i alternant diferents converses: els discursos oficials exaltant l’agricultura i la ramaderia, i la proclamació dels premis als porcs i als xais, s’imbriquen amb la conversa entre Rodolphe i Emma. Contra el que es podria pensar, no hi ha un efecte de contrapunt: els discursos oficials, plens de clixés i de tòpics, de bêtise, no contrasten amb un diàleg ple de sinceritat i de passió. El diàleg entre Rodolphe i Emma Bovary és igualment ridícul, ple de clixés i de tòpics també. El que fa Flaubert és una cosa molt difícil: pinta blanc sobre blanc. El pas d’un discurs a l’altre, per tant, no fa més que intensificar el caràcter grotesc i ridícul de tots dos:

“«A monsieur Bain, de Givry-Saint-Martin!».

­—Jo també m’emportaré el record de vostè.

«Per un marrà merí…»

­­­—Però vostè m’oblidarà, hauré passat com una ombra…

«A monsieur Belot, de Notre-Dame…»

­—No, no, digui’m que no. Jo seré alguna cosa en el seu pensament, en la seva vida?

«Raça porcina, premi exaequo a monsieur Lehérissé i a monsieur Cullemboug; seixantafrancs!».”

El fragment és un prodigi de virtuosisme tècnic. I de mala llet. Aquest procediment es repeteix en la conversa que mantenen Emma i Léon per primera vegada. El seu diàleg, infautadament sentimental, s’entremescla amb la xerrameca d’Homais. Blanc sobre blanc, de nou.

L’aportació més reconeguda de Flaubert a la tècnica narrativa és l’anomenat estil indirecte lliure, un procediment per traslladar insensiblement la narració del món exterior a l’interior, i viceversa. L’estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat. El narrador abandona el punt de vista extern, en el qual relata des de fora el que fan, diuen i senten els personatges, i deixa que el pensament d’aquests es mostre al lector sense que hi haja a penes una transició gramatical perceptible. El punt de vista passa per un instant al personatge sense fórmules introductòries, com ara “va pensar”, i el canvi ve marcat per l’ús d’elements expressius i evocatius propis de la vida interior: interrogacions, exclamacions i interjeccions. Fixeu-vos en aquest fragment (marque amb lletra cursiva el text reportat en estil indirecte lliure):

“No podia apartar la vista d’aquella alfombra que ell havia trepitjat, d’aquells mobles buits on ell s’havia assegut. El riu continuava fluint, i empenyent a poc a poc les petites onades al llarg de la riba lliscadissa. Quantes vegades s’hi havien passejat plegats, sentint aquell mateix murmuri d’ones, entre aquells mateixos còdols coberts de molsa! Quins dies magnífics de sol havien tingut! Quines tardes delicioses, sols, a l’ombra, al fons del jardí! Ell llegia en veu alta, amb el cap descobert, assegut sobre un tamboret de troncs secs; l’aire fresc del prat feia tremolar les pàgines del llibre i les caputxines de la glorieta… Ai! Se n’havia anat l’únic encant de la seva vida, l’única esperança possible d’una felicitat! Per què no l’havia retingut amb les dues mans, amb els dos genolls, quan ell volia fugir? I es maleí per no haver estimat Léon.”

De tota manera, els meus alumnes, que, afortunadament per a ells i per a mi, no són tontos, van remarcar de seguida una incongruència gramatical en aquesta reproducció de la subjectivitat: l’ús de la tercera persona. Quan pensem en les nostres experiències pròpies utilitzem, és clar, la primera. És jo qui pensa i qui recorda. L’estil indirecte lliure, per tant, es queda a mitges en l’expressió de la subjectivitat. El narrador exterior continua alenant excessivament al costat dels personatges. Caldrà esperar fins al monòleg de Molly Bloom, en l’Ulisses de Joyce, per a una representació, més convincent de la consciència personal. I encara hi hauria molt a dir.

Pel que fa a tècniques narratives, jo em quede amb l’episodi de la fira agrícola.

Fotograma de Madame Bovary (1949) de Vincente Minnelli