«Elogi dels diners» i «Lo que puede el dinero»: una lectura comparada d’Anselm Turmeda i de l’Arcipreste de Hita

Un dels procediments que més m’agrada utilitzar en les classes de literatura és el comentari comparat de textos. Aquesta tàctica ofereix diversos avantatges: delimita clarament el que s’ha de comentar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar contrastos i analogies entre les obres i els autors —estils, visions de la vida, etc—, cosa que ressalta les característiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir. 

En la serp blanca he publicat fins ara alguns comentaris comparats. Entre d’altres, L’engendrament i el naixement de Jaume I: un comentari comparat, Dos contes especulars de Maupassant, Dos contes tristos i La Divina Comèdia i la literatura dels camps de concentració. Tots aquests escrits tenen l’origen en l’aula. 

Fa uns cursos, vaig dedicar unes quantes sessions a comparar Bearn de Llorenç Villalonga amb El guepard del príncep de Lampedusa, i aquesta última amb la pel·lícula que en va fer Visconti. Tinc un bon record d’aquelles classes. Però hi ha un exercici que no he practicat encara i que algun dia m’agradaria dur a terme: comparar una novel·la bona amb una de dolenta. Crec que seria molt útil i instructiu. 

Enguany, en les classes de literatura medieval de primer de batxillerat, a més d’alguns fragments de les cròniques sobre un mateix fet, hem comparat fins ara la descripció de l’infern dels sermons de sant Vicent Ferrer amb la de l’Infern de Dante i, la setmana passada, l’Elogi dels diners d’Anselm Turmeda amb Lo que puede el dinero, un poema extret del Libro del buen amor de l’Arcipreste de Hita. Tant el poema de Turmeda com el de l’Arcipreste tracten un mateix tòpic: l’elogi dels diners com a procediment irònic de crítica social. La literatura medieval no tenia la concepció de l’originalitat pròpia de la literatura moderna i es basava majoritàriament en la recreació d’uns temes fixats per la tradició, a partir dels quals els escriptors introduïen variacions formals i de contingut.

Quatre contes del Decameró

Acabe de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca, per si us pot fer servei, quatre contes del Decameró i el començament de la Introducció. La Introducció conté la descripció de la pesta que va esclatar a Florència el 1348. El curs passat ja li vaig dedicar una entrada (El Decameró i la pesta), comentant la funció i el sentit d’aquest text en el conjunt del llibre de Boccaccio. 

Els quatre contes que hi he penjat són: la novel·la primera de la tercera jornada, en què Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d’un monestir de monges, les quals totes concorren a gitar-se amb ell; la novel·la vuitena de la vuitena jornada, que narra la història de dos amics: un es gita d’amagat amb la muller de l’altre i aquest, en saber-ho, fa amb la seua muller que aquell siga tancat en una caixa, damunt la qual es gita amb la muller d’aquell; la novel·la cinquena de la quarta jornada, en què els germans de Lisabetta donen mort al seu amant. Ell se li apareix en somni i li indica on és enterrat; Lisabetta desenterra d’amagat el seu cap i el posa dins un test d’alfàbega del qual no se separa mai, però els germans li’l prenen i ella mor de dolor poc després. I, finalment, la novel·la desena de la tercera jornada, el conte famós de “la resurrecció de la carn”. 

Juntament amb la Introducció, els hem llegit i comentat en classe, excepte el de la “resurrecció de la carn”. Ja comprendreu que al Vives practiquem uns mínims principis de decència i procurem evitar certs extrems. En canvi, el meu amic Voro Vendrell, que fa classe de literatura universal a l’institut de Sueca, aquest és el primer conte que ha passat als seus alumnes. Però ja sabeu que a Sueca tots fan el que els dóna la gana.