Una crítica de Rafael Subirachs a una cançó de Lluís Llach

Rafael Subirachs ha publicaten el seu compte de Facebook una crítica molt contundent a la cançó «Tossudament alçats» de Lluís Llach. Com ja sabreu, aquesta cançó tancarà el Concert per la Llibertat que tindrà lloc dissabte al Camp Nou. Per a Subirachs, «Tossudament alçats» és «francament retòrica i dolenta» i assenyala que algú ho havia de dir, perquè «a falta de crítica acabem fent el burro». Conclou que cal una mica de serietat, «menys banalitats subliminals, més humilitat, més eficiència i bellesa», que no haguem de dir mai que se’ns va escapar el tren perquè «ens va passar per alt tossudament alçats caçant papallones!»

La crítica que fa Subirachs d’aquesta cançó pot semblar cruel, però en realitat és tan justa com ajustada. Vosaltres mateixos podeu jutjar veient el vídeo de la cançó que he penjat al final d’aquesta entrada.

No puc deixar de pensar que la carrera artística de Lluís Llach com a cantant és un cas de degeneració bastant penós. Si sentiu els discos que va gravar al començament de la seua carrera, com I si canto trist, observareu que no cantava amb aquesta veu lacrimògena i emfàtica, que treu de polleguera a qualsevol persona amb sentit del ridícul. Les cançons, musicalment, eren boniques i efectives, i no queien en grandiloqüències simfòniques. Les lletres no eren pretensioses i tenien sentit. Sembla mentida que qui va compondre i cantar «L’estaca» siga el mateix que ara ens tortura amb «Tossudament alçats». En aquesta cançó hi podem llegir versos impossibles ―versos?― com aquest: «Fermament som aquí per conviure l’univers». Un pollastre per qui en descobrisca l’entrellat. El vers ―vers?― precedent no augurava res de bo: «Una llum, una llum… Una llum ens crema els ulls». Subirachs parla de lletjor, de retòrica, de populisme, de banalitat. A València, en diríem, simplement, coentor.

Voleu dir que som a un pam de la independència? Davant de la cançoneta de Llach, triada com a himne d’un Concert per la Llibertat que no s’atreveix a dir les coses pel seu nom, m’entren tots els dubtes. Encara que mai se sap, perquè els designis i els camins del Senyor són inescrutables. Fa unes setmanes vaig poder preguntar a Josep Guia, durant la presentació a Tres i Quatre del llibre-entrevista que li ha fet Núria Cadenes (Josep Guia: l’independentisme complet), quina anàlisi feia de l’actual procés independentista a Catalunya. Em va assenyalar dos aspectes. D’una banda, que l’independentisme català, encara que s’ha convertit en un fenomen molt estès, és encara un moviment prepolític, basat excessivament en manis i concentracions, en concerts multitudinaris i en cadenes humanes. El concert de dissabte que ve i l’himne de Llach són una il·lustració d’aquest diagnòstic. De l’altra, que hi ha una contradicció que tard o d’hora esclatarà entre una base social independentista cada vegada més àmplia i uns polítics que en la seua majoria no són independentistes i que si no s’hi oposen és per no quedar fora de joc. Josep Guia creu que aquesta contradicció es resoldrà a la llarga favorablement a l’independentisme.

Ja ho veurem, si ho veiem. En tot cas, l’independentisme té d’entrada un aspecte positiu. A diferència del catalanisme, que cadascú pot interpretar i interpreta com li dóna la gana, i que es caracteritza per la tendència a l’empantanegament, l’independentisme és un objectiu polític concret. Per tant, reeixirà o no reeixirà, i obliga a dir sí o no, encara que alguns fan esforços patèticament desesperats per continuar llençant pilotes fora. No, Duran i Lleida no és l’únic.