Ahir, en saber-se la notícia de la concessió del Nobel de literatura a Alice Munro, es va estendre un sentiment de satisfacció generalitzat, tant entre els crítics com entre els lectors.
Alice Munro, «the best short-story writer in the world today», «and one of the most brilliant writers in any genre» segons el crític Charles E. May, caracteritzada per Cynthia Ozick com «our Chekhov, who is going to outlast most of her contemporaries», és una escriptora que crea addicció. En unes declaracions a Vilaweb, Maria Bohigas, responsable de Club Editor, assenyalava ahir que «tothom qui llegeix un llibre seu en vol llegir un altre». L’afirmació és totalment exacta. Maria Bohigas es mostrava exultant per la concessió del Nobel d’enguany, i amb raó, perquè ella és la culpable que puguem llegir en català tres llibres de Munro: Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Massa felicitat i Estimada vida. Es tracta d’un triomf de les petites editorials independents, una mostra clara del valor inestimable que han adquirit en el nostre món cultural.
Jo també tinc un motiu de satisfacció personal, perquè, a més de l’admiració que sent per l’obra d’Alice Munro, no és la primera vegada que en parle en la serp blanca. Aquí teniu les dues entrades que li he dedicat fins ara, per si us poden fer servei: Un conte d’Alice Munro i un problema de traducció i Estimada vida.
I feu-me cas: llegiu Munro. Si ho feu, obtindreu una alta rendibilitat del temps que hi haureu invertit. L’únic inconvenient de llegir un llibre de Munro, o la sort, segons es mire, és que, com diu Maria Bohigas, de seguida voldreu llegir-ne un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada