Abans de les vacances de Nadal, vaig dedicar unes quantes classes en segon de batxillerat a Vicent Andrés Estellés. El curs passat vaig publicar sis entrades sobre aquest poeta (El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (1), El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (i 2), El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València, No hi havia a València dos amants com nosaltres i Vaig amb els alumnes a veure l’exposició d’Estellés). Ara he repetit la selecció de poemes que vaig comentar en aquestes entrades i hi he afegit alguns altres, concretament els dos sonets del Llibre de Xàtiva que cantava Ovidi Montllor, del Mural del País Valencià, i l’ègloga VIII de Recomane tenebres.
El Mural és una mena de Canto general del País Valencià. La influència de Neruda en la poesia d’Estellés és una de les més visibles i importants, i ho he remarcat als alumnes. De cara al pròxim curs, m’agradaria comparar alguns poemes d’aquesta obra de Neruda amb alguns altres del Mural. He tingut la idea massa tard. Els qui seguiu aquest bloc ja sabeu com m’agrada el comentari comparat. Estic convençut que és una de les eines més útils i efectives de la classe de literatura.
L’ègloga VIII deu ser un dels poemes més coneguts d’Estellés, segurament a causa dels dos últims versos («Nemorós, Nemorós! No m’esgarres les bragues, / que m’han costat vint duros… Nemorós…»). Conclusió en anticlímax, en diuen. Les èglogues que va escriure Estellés no són tant una paròdia de les de Garcilaso de la Vega com una denúncia de la seua impossibilitat. Eren, també, una manera d’afirmar-se contra la poesia oficial de la postguerra, propugnada i practicada des de la revista Garcilaso, la revista literària més representativa de la immediata postguerra franquista. Es va publicar del 1943 al 1946. El títol, és clar, feia referència al poeta castellà Garcilaso de la Vega, la poesia del qual es va revalorar en els medis literaris oficials d’aquell període. Per als autors aplegats en aquella revista, Garcilaso de la Vega representava, segons informa un article de la Wikipedia, «el poeta soldado, ansioso de una belleza ideal lejana al mundo real y a la violencia de la guerra. El mundo es armónico, bien hecho y ordenado, en todo caso algo melancólico. Los temas de los garcilasistas, pues, son los eternos a la poesía: el amor, la muerte, Dios, el paisaje castellano, la patria».
Aquesta era la poesia oficial d’aquella època. Estellés ho va recordar en «L’estampeta», un dels poemes del Llibre de meravelles:
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica.
.jpg)
Fuster, en l’assaig sobre la poesia d’Estellés que va redactar com a introducció a Recomane tenebres, el primer volum de l’obra completa de la seua poesia, també s’hi va referir: «La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de Garcilaso, i no —ai!— en les de Riba o en les de Foix. Uso el plural com una confessió, i perquè l’Estellés i jo som de la mateixa “generació”: ell va néixer el 1924 i jo el 1922. Teníem l’edat exacta de “llegir”, i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble, i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. Podíem comprar, de tant en tant, Garcilaso, que venia a ser una revista plena de sonets i de liras —”Si de mi baja lira…—, d’octavas reales, de mil augustes bagatel·les retòriques. Les confeccionaven a Madrid els poetes de les oficines públiques, i resplendia d’il·lusions imperials o agro-pecuàries: el “repòs del guerrer” s’hi distreia en la manufactura d’estrofes perfectes, d’un academicisme escolar i ritual». En aquest mateix assaig, Fuster es refereix a les èglogues d’Estellés com a «prodigiosos artificis de sarcasme i de lirisme, impúdics i pudents —amb totes les males, les excelses males olors de la fisiologia» i com «una reacció contra les irrisòries ficcions del marbre subvencionat i dels idil·lis de calcomania que Garcilaso difonia».
Els dos personatges de l’egloga VIII, Nemorós i Corinna, són en realitat un proletari i una prostituta. De tota manera, Estellés no denuncia en aquest poema la falsedat del lirisme, sinó que n’expressa, més bé, l’anhel i, alhora, la consciència de la seua impossibilitat. «Jo no fet la paròdia, com ara han dit, del gènere», escriu en «Els canyars de la vora de la séquia» (Llibre de meravelles).
Després de la selecció de poemes que vam llegir i comentar, bàsicament del Llibre de meravelles, vaig proposar als alumnes que triassen algun altre poema d’Estellés, algun que els agradés especialment o que considerassen interessant per un motiu o altre, per llegir-lo en classe i presentar-lo breument als seus companys. Em va costar fer-los entendre que no es tractava de fer-ne un comentari sistemàtic i aprofundit, sinó d’una intervenció oral per justificar per què havien triat aquell poema i per destacar-ne el que els havia cridat més l’atenció. El que volia, fonamentalment, era que llegissen Estellés pel seu compte, sense la crossa del professor. Els vaig facilitar aquests enllaços de pàgines web que contenen seleccions de la poesia d’Estellés:
Selecció de poemes (Mag Poesia)
Poesia catalana d’ahir i d’avui (Eduard J. Verger)
Molts alumnes es van decantar per poemes del Llibre de meravelles. No hi va mancar tampoc l’horaciana dedicada al pimentó torrat, però d’altres, per a la meua agradable sorpresa, van llegir alguns poemes que no coneixia. Això que hi he guanyat jo!
Entre els poemes del Llibre de meravelles triats pels alumnes hi havia «Testament mural», «També», «No escric èglogues» i «Assumiràs la veu d’un poble». «No escric èglogues» és un dels més bonics. Es pot llegir com una variació sobre el tractament de l’amor característic de la poesia trobadoresca. L’amor cortès instaura el desig com a valor en si mateix i per això sempre hi sol haver una distància respecte a l’objecte amat, perquè el desig es puga així perpetuar. De fet, el poema va encapçalat per uns versos del trobador Jaufré Rudel: «Irats e gauzens me’n partray / s’ieu ja la vey, l’amor de lohn». Jaufré Rudel es va fer famós per cantar l’amor de lohn, l’amor per una dama llunyana que, segons afirmava, no havia vist mai i de la qual s'havia enamorat només pel prestigi de la seua excel·lència. En «No escric èglogues», l’amor de lluny hi apareix enmig dels «bars, l’oli fregit, les parelles d’amants»:
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Pràcticament tots els poemes del Llibre de meravelles porten com a epígraf versos de la literatura medieval catalana, sobretot de poetes del Segle d’Or. El Llibre de meravelles, que és una guia o mapa de la ciutat de València, és també un mapa de la seua memòria literària i un diàleg amb aquesta tradició.
Sobre «Assumiràs la veu d’un poble» vaig remarcar als alumnes que és un dels pocs poemes militants, expressament polítics, del Llibre de meravelles. Deixe de banda el Mural del País Valencià, que és una altra història. Encara que no és un dels poemes d’Estellés que més m’agrada —els verbs en futur, el to didàctic…— és efectiu i està ben integrat en el conjunt del llibre. A destacar-ne la presència insistida de dos dels mots claus del Llibre de meravelles: «amarg» i «pols».
Marina ens va llegir el sonet «La casa de la música vora el mar» del llibre Odes temporals i ens va passar també la musicació i la interpretació que d’aquest poema ha fet Tomàs de los Santos:
Som molt humils els dos Però tenim la música
Però et puc fer uns versos i lligar-los després
Amor meu jo t'estime per a tota la vida
Per a besar-te i fer-te com d'amagat un fill
Per a veure't el ventre completament rodó
Per a veure't parir agafant-me una mà
Per a veure el poal ple de sang i excrements
Per a besar-te el front suorós i de grenyes
Amor meu jo t'estime Sense tu em moriré
Ploraré pels carrers i hauran tancat les portes
I no sabré on anar ni donar cap indici
Amor meu si tu em deixes jo em perdré pels carrers
Jo em perdré per la vida si no em deixes mirar-te
Si no puc estimar-te de la nit al matí
Més d’un va coincidir a seleccionar el poema VI d'«Ora marítima»:
VI
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres,
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Sols he sabut -si alguna cosa sé-
narrar allò que passa al meu davant,
uns accidents, una geografia,
uns litorals de perfumada línia,
els tercs treballs d'unes mines de plom,
el seu comerç. Jo no he estat mai poeta.
Com vols que jo escriga unes memòries?
És el que he fet, et diré, si insisteixes.
Jo no he fet més que escriure unes memòries,
uns incidents de navegacions.
L'home que sóc s'estima més romandre,
amb passions i manaments d'un foc,
lluny d'una llum fàcilment excessiva.
T'ho dic, i dic desistiment, dolor.
També, el XV de L’hotel París, dedicat a un llit, que em recorda el conte Le lit de Maupassant:
Potser ha mort algú en el llit on em gite,
potser aquests llençols varen embolcallar,
de moment, algun mort, un pobre mort incògnit,
mentre se'n feia càrrec el Jutjat del seu cos;
potser ha mort algú que venia a resoldre
un assumpte, unes coses: algú ha mort, sens dubte,
en el llit on em gite, una nit qualsevulla,
lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus,
del corral i els geranis, de l'esposa, dels pares.
Algun adolescent ha dedicat a Onan,
de genolls en el llit, el seu càntic febril.
Algú no s'ha gitat, passejant per l'estança
preocupat, fumant, despert tota la nit.
Potser, alguna nit, ha parit una dona,
ha plorat un infant, ha cridat una verge,
s'ha perpetrat allò que en diuen adulteri.
Potser, en aquest llit, va morir un infant.
O «Goig del carrer». O «La ballarina negra»:
Jo toque en tu la ràpida creixença
de l’arbre que ets, uns principis de selva,
ritus lunars, celeritats de fusta,
la sang veloç en allaus successives,
la saba en fils de nervis, de tendons
pertot arreu florint inesperats.
I encara més: com qui veu en el coure
el cor del llum, jo toque en tu la música,
contagiat i desbordat de sobte,
l’ull ancestral, l’originari riu,
la noció terrestre de la festa,
l’atracció de corrents o vertígens,
tu, ritme sols i d’una pell que crema
tan sols tocant amb la punta dels dits.
En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d’un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l’arrel convulsa encara.
Em va cridar l’atenció que alguns alumnes van llegir en classe el seu poema d’Estellés des d’un lector de llibres electrònics o des d’una tauleta, i molts des del mòbil. Aquests últims me’n van demanar permís, perquè a l’IES Lluís Vives des d’aquest curs els alumnes tenen prohibit rigorosament l’ús del telèfon mòbil al centre. Des de la direcció d’estudis s’insisteix als professors que no badem durant els exàmens, perquè segons sembla durant aquests actes acadèmics alguns alumnes són capaços d’extreure dissimuladament un gran rendiment d’aquests dispositius electrònics.
Qué bónic! També ací observe amb molt de gust una evolució. A nosaltres no ens vas deixar escollir cap poema d'Estellés, ens haviem de llegir el Llibre de Meravelles i punt, la qual cosa sempre em va fastidiar perquè és clar, jo també tenia els meus preferits...tot i que sospite no t'hagueren sorprés gens, hagueren estat entre els menys originals, probablement "no escric eglógues". Així i tot quan ú llegeix Estellés per primera vegada, i viu a València, i és adolescent és creu convertir en alguna cosa especial, fora del comú, elevat per la resta dels mortals i es comeprén millor a sí mateix, i comprén millor el seu voltant. És un dels moments clau del teu curs.
ResponElimina