He llegit, amb poc temps de diferència, dos textos plens de melancolia. El primer és un article de Quim Monzó publicat 24 d’agost passat en La Vanguardia amb el títol de "Well, be-bop-a-lula, she's my baby...", en què recorda Jaume Vallcorba, recentment desaparegut. L’altre és una entrada del bloc de Salvador Sostres de l’1 de setembre de 2014: El fantasma.
L’últim dia que Monzó es va veure amb Vallcorba, aquest li va explicar els preparatius per al seu funeral. Que havia parlat amb Josep Pons i que havia triat amb ell les músiques que hi posarien. Quan va acabar d’explicar-li com quedaria tot, li va dir: «Però tu no vingues, que ja sé que aquestes coses no t’agraden». Quim Monzó li va contestar que d’acord, que se n’aniria a un bar a prop de l’església i es faria un gin-tonic in memoriam. El problema és que al cap de poc els metges li van prohibir l’alcohol en termes apocalíptics. A Sostres no, o encara no, però ell mateix constata afligit en el seu article que «vaig sortir dijous i avui encara no m’he trobat bé del tot, sense comptar aquest final lamentable. Començo a tenir convalescències, més que ressaques». L’última frase és perfecta: desoladament concisa i exacta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada