Planiana (40)

De vegades tractem de dissimular un propi i personal defecte subratllant-lo en els altres.

Josep Pla, Pau Casals (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Els mecanismes de la ficció

Des que el novel·lista anglès E.M. Forster va publicar, el 1927, Aspects of the novel (n’hi ha traducció al català: Aspectes de la novel·la. Columna), molts escriptors —novel·listes i/o crítics— han publicat llibres de caràcter semblant, com ara L’art de la ficció de David Lodge o Cartas a un joven novelista de Mario Vargas Llosa. Aquests llibres es caracteritzen per tractar una sèrie de motius recurrents —el punt de vista narratiu, els personatges, els diàlegs, etc.— i per oferir nombroses il·lustracions i comentaris de passada d’obres fonamentals de la novel·lística. Tot plegat sol quedar una mica deslligat, però sempre s’hi poden trobar observacions que valen la pena. 

Un altre llibre que es pot afegir a aquesta llista és Los mecanismos de la ficción (How Fiction Works) de James Wood, un dels crítics més populars i influents de les lletres nord-americanes. Aquest llibre planteja, entre moltes altres, les preguntes següents: és real el realisme? Què és un personatge? Quin és el punt de vista del narrador i com funciona? Per què ens commou la ficció? James Wood, que també és novel·lista, remarca que en el seu assaig ha intentat plantejar qüestions teòriques i contestar-les de manera pràctica. És a dir, fer preguntes de crític i oferir respostes d'escriptor. 

La rebel·lió romàntica: un assaig de Kenneth Clark sobre la pintura del XIX

Amb l’excusa que havia de tractar el romanticisme en el curs de literatura universal, aquestes últimes setmanes he llegit tres llibres relacionats amb aquest tema,. El primer, que he comentat no fa gaire en el bloc, és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. El segon, amb coincidències importants amb l'anterior, és Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Tots dos es poden caracteritzar com unes històries culturals d'Alemanya. Tots dos fan coincidir la constitució d’un cultura nacional alemanya amb el romanticisme, cosa que segurament és exacta. El que ja no veig tan clara és la identificació que fan implícitament del romanticisme amb el romanticisme alemany. Em deixa una mica perplex l'absència de referències a Anglaterra. 

El tercer i últim llibre, The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art de Kenneth Clark (n’hi ha traducció al castellà: La rebelión romántica. Alianza Editorial), respon a un enfocament molt diferent. Com Civilisation del mateix autor (Civilización. Alianza Editorial), té l'origen en el guió d'una sèrie de la BBC que va presentar el mateix Clark. Està dedicat a dotze pintors i dibuixants (David, Piranesi, Fuseli, Goya, Ingres, Blake, Géricault, Delacroix, Turner, Constable, Millet, Degas) i un escultor, Rodin. Dels pintors estudiats per Kenneth Clark, només tres són anglesos. No n’hi ha cap d’alemany. M'ha estranyat que no diga res de Caspar David Friedrich. 

Els diferents capítols de The Romantic Rebellion, centrats en cada un d’aquests artistes, són uns assaigs sintètics, clars, amens i enormement suggestius, lligats per una mena de fil conductor que mostra com es construeix i com es reinventa una tradició artística. De la mateixa manera que els llibres es fan de llibres, també les pintures es fan de pintures. Clark ensenya a mirar els quadres, no de d'un punt de vista formal, sinó inserint-los en la història cultural més àmplia. En aquest sentit, The Romantic Rebellion es pot considerar un complement i una ampliació del capítol dedicat en Civilisation al segle XIX.