Criticar els qui no llegeixen

De tant en tant, podem sentir exclamacions indignades davant la poca o nul·la lectura de la majoria de la població. La gent no llegeix! La meua reacció instintiva és pensar que estan en el seu dret. O, més sincerament, que ja s’apanyaran. És clar que això no és correcte, ni des del punt de vista polític ni des de l’educatiu, però el meu escepticisme en aquest punt no em permet anar més enllà. Encara es fa més gran quan veig que, com a gran solució, es reclama dels poders públics campanyes per fomentar la lectura o es recorda el tòpic rebregat del «plaer de la lectura», com si fos un principi irresistible. Per tant, si la gent no llegeix és per ignorància, per mala fe o, fins i tot, per mesquinesa moral. O per tot plegat alhora. 

Pel que fa a les campanyes de promoció de la lectura, encara que siguen benintencionades i absolutament respectables, tenen com a mínim un inconvenient: es tracta de voler que vulguen —paternalment, a més—, cosa que és una contradicció. I, per acabar-ho d’arreglar, els qui hi participen solen ser persones excessivament interessades: professors de literatura, escriptors, editors, llibreters… La gent no llegeix! Cabrons! En el cas concret dels escriptors, la reivindicació de la lectura no sempre aconsegueix dissimular un fons d’amargor personal. Per a què escriure, per a què tant d'esforç, si el que escric no interessa a ningú o només a uns pocs? La depressió arriba al punt màxim si se'ns passa pel cap que aquesta manca d'interès pot estar totalment justificada. 

No sols es critica els qui no llegeixen. També es critica els qui llegeixen, però no el que cal. Per «el que cal» s’ha d’entendre, com se sol dir, obres de qualitat literària innegable i contrastada. Però aquest criteri no és tan evident com podria semblar a primer colp d’ull. No sempre ens posarem d’acord sobre quines obres admetrien aquesta qualificació. Potser fóra més útil recordar les qualitats mínimes que s’han de pressuposar en qualsevol llibre: claredat i amenitat, i un mínim d’intel·ligència i de sentit del ridícul. Caldria esforçar-se també a no reduir la lectura a la «literatura»; en la pràctica, a la novel·la. Afortunadament, el món —el món de la lectura—és molt més ampli. 

D’altra banda, si parlem de la literatura recreativa, de la literatura lligada a l'oci i no a una activitat professional, cadascú farà bé de llegir el que li vinga de gust, tinga qualitat o no. A més, molts dels lectors de literatura light, diguem-ho així, més endavant faran el pas i passaran a llegir una literatura més heavy. Cada vegada necessitaran que la dosi d'alcohol siga més forta perquè faça algun efecte. ¿O aquesta literatura light els immunitzarà per convertir-se en uns lectors adults? En tot cas, sembla que els lectors que es decanten per la literatura light en consumeixen poca. Amb una copeta de tant en tant, en tenen prou. Tant se val si és de garrafa.

Criticar els qui no llegeixen? La veritat és que de vegades no es pot resistir la temptació de fer-ho, ni que siga com a reacció defensiva. També bona part dels qui no llegeixen critiquen els lectors habituals. Millor dit: se’ls miren amb una mescla de suspicàcia i commiseració. A l’àrea hispànica, aquesta desconfiança ha estat fomentada pel Quijote, llibre que no ha llegit ningú, però del qual tothom ha sentit a parlar. La novel·la de Cervantes ha difós entre àmplies capes de la població una prevenció davant els «perills» que ofereixen els «plaers» de la lectura. Davant d’un lector absort, la típica reacció hispànica és advertir-lo caritativament: «et tornaràs boig com don Quijote!» D’altres, estan convençuts que llegir en comptes de participar amb entusiasme en una barbacoa o en una excursió en comandita, és un signe de menyspreu per la resta de la humanitat. Gairebé un acte de mala educació. En fi, així és la vida.