Uns aforismes d’Arthur Schnitzler

Revisant el meu disc dur, m’he trobat un fitxer amb una tria molt breu dels aforismes d’Arthur Schnitzler. He recordat que, ja fa anys, vaig posar com a llibre de lectura en un grup segon de batxillerat Història somiada, de Schnitzler. Aquesta novel·la estava una mica d’actualitat aleshores com a conseqüència de l’adaptació al cinema que n’acabava de fer Stanley Kubrick amb el títol d’Eyes Wide Shut. Com a complement del comentari de la novel·la en classe, vaig passar als alumnes una tria dels aforismes de Schnitzler, traduïts del volum publicat per Cátedra amb el títol de La ronda; Anatol; Ensayos y aforismos. Ara els publique ací, per si són del vostre interès:

Cap fantasma ens assalta amb disfresses tan diferents com la soledat, i una de les seues màscares més difícil de penetrar és l’amor.

*

Ser artista significa saber polir les aspres superfícies de la realitat tan llisament que puguen reflectir tota la infinitud, des de les altures del cel fins a les profunditats de l’infern.

*

No és cortesia voler portar el bastó a un coix.

*

Porta compte amb els modestos: no t’imagines amb quin orgull tan sensible tenen cura de les seues debilitats.

*

Per a aquell que alguna vegada haja comprés totalment que és mortal, l’agonia ha començat ja.

*

Tant el passat per a la memòria més fidel, com el futur per al talent profètic, són només un somni, encara que l’un haja estat veritat i l’altre tinga intenció de ser-ho. En la seua relació a la realitat present no són més reals que els somnis. Per a l’impacient, però, ni tan sols existeix el present i per això fins en la més modesta realitat que és concedida als homes, el moment, se sent enganyat.

*

La falsificació del record és la venjança impotent que es pren la nostra memòria del caràcter irrevocable de tot esdeveniment.

*

La incapacitat dels homes, fins i tot dels més imaginatius, per imaginar-se alguna cosa, la seua falta de fantasia, és extraordinària, quasi sorprenent. Només pot explicar-se com a resultat d’un intent de defensa sorgit paulatinament amb el transcurs del temps davant de la intolerable crueltat del món per als sentits humans. Si un poguera imaginar la mort, la vida seria impossible. I el mateix passa amb el final, la separació, el patiment. El que normalment es denomina indignació és record, i no record de fets, sinó memòria de paraules i d’imatges. El que tot el que existeix es faça ja record al moment següent és el que fa possible la seua existència.