La joia ja extingida dels anys folls
em pesa com les tèrboles ressaques.
Mes, com el vi, les penes del passat
com més velles, més fortes em resulten.
És trist el meu camí. Amargs treballs
m’augura del futur l’agitat mar.
Però no vull morir, oh, bons amics,
viure jo vull per raonar i patir;
i sé molt bé que trobaré delícies
entre amargors, afanys i inquietuds.
I l’harmonia em tornarà a enartar,
plors vessaré damunt allò que invento
i fins potser en el meu penós capvespre
vindrà l’amor amb un somrís d’adéu.
Aleksandr S. Puixkin (1799-1837)
(Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta. Antologia poètica. Tria i versió de Jaume Creus. Edicions de 1984)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada