Preparant el curs de literatura universal i altres històries

Acabe de fer un viatge una mica llarg i m’adone que ja em queda poc temps abans de tornar a l’institut. Hauria de demanar una pròrroga de les vacances, perquè encara tinc llibres que voldria llegir abans de començar el curs de literatura universal a l’Octubre. En la maleta me n’havia emportat dos: Pourquoi la Grèce?, de l’hel·lenista francesa Jacquelyne de Romilly, i Ulises y la Odisea, de Pietro Citati, però no he pogut llegir-ne ni una ratlla. Quan tornava a l’hotel, després de tot el dia amunt i avall, només tenia esma de consultar una mica el correu en el mòbil i de mirar per sobre alguns diaris. 

Tant se val. Vaig arribar dissabte i ja he acabat el de Romilly, que he alternat amb la lectura de Natasha’s Dance, una història cultural de Rússia, d’Orlando Figes. D’un gran interès, enganxa i es llegeix molt ràpidament. Abans del viatge, i una mica com a preparació, m’havia llegit L’adolescent, de Dostoievski, la novel·la que va escriure abans d’Els germans Karamàzov, en la traducció al català de Josep M. Güell. També, un assaig de l’eslavista Richard Freeborn, The Rise of the Russian Novel, i Temps de segona mà. La fi de l’home soviètic, de Svetlana Aleksiévitx. 

I el Viatge a Rússia el 1925, de Josep Pla. L’havia llegit feia molt de temps i no el recordava gens. M’ha sorprès la simpatia amb què Pla parla de la revolució soviètica. Aquest llibre està recollit en El nord, cinquè volum de la seua Obra completa, juntament amb Cartes de lluny i Cartes de més lluny. És a dir, que ja que estic hauré de llegir també aquests dos llibres. Algunes de les observacions de Pla sobre el paisatge de Leningrad i Moscou continuen sent exactes, gairebé cent anys després. Ho he pogut comprovar. De la primera ciutat, l’actual Sant Petersburg, Pla escriu que «caminant pels carrers, us adoneu aviat que el més gran encís de Leningrad es troba en la seva banalitat. És una ciutat que no té res a veure amb Rússia, que no té cap color, ni cap forma, ni cap olor de Rússia. És, potser, una ciutat construïda a posta per enlluernar, per donar de Rússia una idea completament falsa. Leningrad és un escenari per a ensenyar que Rússia és un país occidental, és a dir, per a donar gat per llebre». Parlant de la Plaça Roja, a Moscou, Pla esmenta l’església que hi havia a l’entrada principal a la plaça, «assetjada per un núvol de captaires de tots els camins de Rússia». Aquesta església, diu, «té un color d’úlcera sanguinolenta perfumada de flors i pudent de suor i de misèria». El 1936, els sòviets la van volar. Ara fa poc que ha estat reconstruïda i sembla una edificació antiga i venerable. Els turistes poden fer-ne les fotos corresponents. Però ha perdut el color expressionista que hi va veure Pla. De l’església de sant Basili, a l’altre extrem de la plaça, Pla escriu que «és, sens dubte, una de les construccions més divertides, monstruoses, belles i gracioses —tot alhora— del món». Quan hi vaig entrar, em va sorprendre que no hi havia cap nau central, sinó tot un espai laberíntic, ple d’escales i de petites capelles. 

De seguida que acabe els dos llibres que ara tinc entre mans, agafaré l’assaig de Citati i l’aniré combinant amb la lectura de l’Odissea, llapis en mà, pensant en l’enfocament que donaré al comentari d’aquesta obra en el curs de literatura. Durant el curs passat, en vam comentar algun fragment, però en aquest segon curs la comentarem íntegrament, en profunditat. De fet, començarem amb l’Odissea, que ens permetrà plantejar des del principi molts motius que desenvoluparem més endavant. Després, passarem a dues novel·les breus, El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, que, com en el poema homèric, plantegen el tema del retorn de l’expatriat. I, com a traca final d’aquesta primera línia del programa del curs, Anna Karènina. Fa uns estius vaig llegir l’estudi bàsic en tres volums sobre Tolstoi del formalista rus Boris Eikhenbaum: The Young Tolstoi, Tolstoi in the Sixties i Tolstoi in the Seventies. Ara he de repassar-lo i prendre nota dels fragments que en vaig subratllar. Un altre formalista rus que tinc llegit, però que també vull repassar una mica per aprofitar-lo durant el curs és Mikhaïl Bakhtín. En algunes de les pròximes entrades comentaré algunes de les seues observacions crítiques.