Seriositat grandiloqüent i mentida

En l’obra del crític literari rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), Rabelais és una referència i un objecte d’estudi constants. Aquest interès va culminar en el seu llibre La cultura popular en la edad media y el renacimiento: el contexto de François Rabelais (Alianza Editorial). Rabelais també apareix esmentat sovint en Esthétique et théorie du roman (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). En aquest llibre, una mina d’observacions valuoses sobre la novel·la, Bakhtín hi destaca que Rabelais va tractar paròdicament gairebé totes les formes del discurs ideològic (filosòfic, ètic, erudit, retòric, poètic) i sobretot les seues formes patètiques, que per a ell estaven indissolublement lligades a la mentida. Per mitjà de la paròdia, va desacreditar, reduint a l’absurd, la seriositat grandiloqüent dels diversos discursos ideològics. Per a Rabelais, la veritat no estava dotada de cap expressió verbal directa i només podia trobar la seua ressonància en la revelació paròdica. 

Com a mostra de l’enorme influència de la filosofia del discurs de Rabelais sobre la prosa novel·lesca posterior, Bakhtín cita un fragment del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que val la pena de retenir en la memòria. El reproduesc en la traducció al català de Joaquim Mallafrè, publicada el 1993 per Proa:

«Perquè, si hem de dir la veritat, Yorick sentia una aversió invencible per la seriositat, i hi era contrari per naturalesa; no a la seriositat de debò —perquè quan calia ell era l'home més greu i seriós del món, els dies i setmanes que convinguessin—, sinó que era enemic de l'afectació de seriositat, i li tenia declarada la guerra només en la mesura que servia de tapadora de la ignorància o de la ximpleria, i per això, sempre que s'hi ensopegava, per amagada i dissimulada que fos, quasi mai no li donava gaire treva.

De vegades, amb el seu parlar exaltat, deia que la seriositat era com un poca-vergonya perdut —i afegia que dels pitjors que hi havia, perquè dissimulava—, i creia verament que feia volar els béns i diners de més homes honrats i ben intencionats en un any, que tots els pispes i atracadors en set. El caràcter obert manifestat per un cor alegre només es posava en perill ell mateix; en canvi l'autèntica essència de la seriositat era l'aparença i, per tant, l'engany. Era un truc après per guanyar, als ulls del món, fama de més seny i més saviesa que les que mereixia, i això, malgrat les pretensions, no era millor, sinó sovint pitjor, que allò que un pensador francès va definir fa temps: Un reservat capteniment del cos per a amagar els defectes de l’ànima; definició de la seriositat que Yorick, amb imprudència, deia que mereixia ser escrita amb lletres d'or».