Antologia portàtil de la poesia universal (12): Goethe

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

La vida: un afer obscur, complex, inaferrable

Lió té una galta assolellada i plena, que és la Provença, i una galta més opaca i lívida: Borgonya. Enmig, hi ha com un camp de batalla entre el nord i el migdia. Batalla, benentés, atmosfèrica, entre el sol gloriós que hom deixa enrera i la inclemència que davalla, manyaga i malenconiosa. A terra, aquest forcejar inútil dóna a tot l’any una tristesa de novembre. Lió, entre dues galtes, és una ciutat trista.

Trobar-se sol, a Lió, un vespre, acabat de sortir del nostre país, en una cambra d’hotel qualsevol, és eminentment pedagògic. Hom hi aprèn més, en una nit, que en tota la carrera. La sensació de solitud, la llunyania, és aclaparadora. Teniu la revelació sobtada —que en el propi país només es copsa després d’alguna catàstrofe personal— que la vida és un afer obscur, complex, inaferrable. S’hi sent com un inexplicable vertigen que us fa girar la cara, se us proposa la necessitat de sospitar que també hi podria haver error en el camí que aneu a emprendre… 

Després, amb el temps, cansats d’anar d’una banda a l’altra, sentiu un dia la gallardia de repetir la sensació que us féu Lió la primera vegada. Impossible. El silenci nocturn, espès i provincià, de la vila és, com tants altres silencis, vulgaríssim. El soroll llunyà d’un tramvia us fa el mateix efecte que si passegessin un drac de ferros i llaunes, un drac de teatre. Només hi ha dues viles franceses que tinguin vida de nit pròpia: París i —guardant les proporcions— Perpinyà. Lió, a la nit, és un cementiri.

Si Lió produeix algun xoc fort és a causa de la seva monotonia. Hi ha sempre la mateixa punta de boira groguenca i fatal al fons dels carrers, el mateix fanguet negre als empedrats, els mateixos jardins tronats i esfilagarsats, la mateixa concurrència grassa i adulterina —en gueule de bois— al cafè de la Paix, els mateixos tramvies vermells despintats i escrostonats. La ciutat, molt apaïsada, és vastíssima. Els suburbis són dilatats. L’abundància de cases rodejades de jardins fa que molts carrers siguin flanquejats de parets de tanca. A la nit l’empiocament suburbial cau sobre aquestes parets com una humitat. És l’ambient concentrat de les novel·les policíaques, una por lenta i cerebral immersa en els més petits detalls. 

Josep Pla, Cartes de lluny (dins El nord. Volum cinquè de l’Obra Completa. Destino)

La setmana que ve comença el II Curs de literatura universal

Dimarts que ve, dia 4, a les 18,30h, començarà al Centre Octubre el II Curs de literatura universal. Hi ha 55 matriculats. Tenim reservada l’aula més gran del primer pis. Com que no tenim manies, inaugurarem el curs disparant amb bala. Sense preàmbuls ni compliments, ens llançarem de cap a l’Odissea.

He aprofitat aquest cap de setmana per prendre les últimes notes dels llibres que vull utilitzar en les primeres classes. Algunes les escric en la tablet. Però de vegades el que faig és escanejar en un pdf les pàgines que m’interessen més i així les tinc a mà mentre treballe amb el portàtil, cosa que em permet copiar-ne fragments sense haver de picar-los en el document de google docs on redacte el guió de les classes. 

Hauria volgut llegir més llibres per a preparar aquest curs, però hi ha un moment en què cal aturar-se, ni que siga amb recança. A més, he organitzar en un esquema coherent el que he llegit, extreure’n el que m’interessa i, sobretot, enfrontar-me directament amb cada una de les obres que comentarem per veure quin és el milllor enfocament que puc donar-los en les sessions del curs. També vull estudiar la xarxa de relacions que es pot establir entre les obres triades, a partir de motius temàtics, formals, ideològics, de relació amb les altres arts, etc. Un curs de literatura, encara que no estiga basat en un fil cronològic i se centre en l’estudi i comentari d’unes obres concretes, no és un club de lectura. 

Ara estic acabant de llegir de nou l’Odissea. Encara que la recorde bastant bé, vull tenir-la ben fresca en la memòria. Prenc nota dels punts que vull ressaltar i de les preguntes que es poden plantejar als assistents al curs. També m’he tornat a llegir El coronel Chabert, de Balzac, i La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis, que són les obres que comentarem després de l’Odissea. Són dues novel·les breus que es llegeixen en un buf. Les he tornat a llegir amb un gran plaer. De seguida hauré de posar-me en Anna Karènina, que demana més inversió de temps i d’atenció. Ja us aniré contant.