dissabte, 4 de novembre de 2017

Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 

Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?» 

Per a Johnson, el criteri definitiu a l’hora de valorar un llibre era, en últim terme, el veredicte del lector, però no el del lector acadèmic o professional, sinó el del common reader, contra la hipocresia pedant —són les seues paraules— dels qui jutgen un llibre a partir de principis en lloc de fer-ho a partir de la pròpia percepció personal. En un pas de The Lives escriu que «that book is good in vain which the reader throws away». L’únic llibre que val la pena és aquell que manté la ment «in pleasing captivity; whose pages are perused with eagerness, and in hope of new pleasure are perused again; and whose conclusion is perceived with an eye of sorrow, such as the traveller casts upon departing day». En conclusió, «the common sense of readers uncorrupted with literary prejudices, after all the refinements of subtilitat and the dogmatisme of learning, must be finally decided all claim to poetical honors». 

Fullejant la biografia de Milton, inclosa en The Lives of the English Poets, torne a llegir la seua famosa valoració de Paradise Lost. Hi afirma, solemnement, que «his work is not the greatest of heroic poems, only because it is not the first». I tot seguit, hi deixa anar aquesta estocada fatal, definitiva: «Paradise Lost is one of the books which the reader admires and lays down, and forgets to take up again. None ever wished longer than it is. It's perusal is a duty rather than a pleasure». Un llibre la lectura del qual és més un deure que un plaer! Per al doctor Johnson, era el pitjor que se’n podia dir. D’un altre poeta, Congreve, deixa anar que s’estimaria més elogiar-lo que llegir-lo.

Johnson conta que els llibres que més agradaven a Milton eren la Ilíada i l’Odissea, que se sabia de cor, les Metamorfosis d'Ovidi i Eurípides. Milton tocava l’orgue, i li agradava dictar els seus versos mentre seia de gairell en un silló, amb una cama sobre el braç del seient. Sobre el seu republicanisme, Johnson observa que es basava en un odi envejós de la grandesa i en un desig irritat d’independència, i que no sentia tant l'amor de la llibertat com la repugnància de l'autoritat. En les seues relacions domèstiques, en canvi, era sever i arbitrari. Comentari del doctor Johnson: «it has been observed that they who most loudly clamour for liberty do not most liberally grant it».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada