dimecres, 29 de novembre de 2017

Uns contes de Praga

Praga deu ser una de les ciutats d’Europa amb un imaginari literari més ric. Cal reconèixer que aquesta ciutat constitueix una excel·lent matèria primera per als escriptors: combina l’atractiu d’una realitat física, arquitectònica d’una gran bellesa, on el passat té una presència aclaparadora, constant, suggestiva, amb una realitat social, almenys fins fa ben poc, plena de tensions i de contradiccions. A Praga hi havia —va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial— una minoria alemanya que fins a la caiguda de l’imperi Austrohongarès va detentar el poder polític i econòmic sobre la majoria txeca. Aquesta situació social encara es complicava més perquè dins de la minoria alemanya n’hi havia una altra, d’origen jueu, plenament integrada a la llengua i a la cultura alemanyes, però vista amb recel o hostilitat pels alemanys no jueus i pels txecs. La posició de la minoria alemanya, aïllada i desconnectada de la realitat de l’entorn, que parlava txec, va ser cada vegada més precària, per molt que es van esforçar a mantenir una vida cultural d’una gran vitalitat, cosa que no deixava de tenir una funció compensatòria. La mateixa llengua dels escriptors txecs en alemany va se acusada de ser un «alemany de paper», llibresc, una recreació esteticista, privada del contacte amb la llengua parlada.

Escriptors alemanys i txecs van recrear Praga d’una manera molt diferent en les seues obres. La Praga més imaginària i mítica va nàixer sobretot dels escriptors que escrivien en alemany. Aquests són els qui van crear la imatge fantasmagòrica i espectral de Praga, que reflectia en paral·lel la situació decadent i igualment fantasmagòrica de la minoria alemanya. La minoria més minoritària, la jueva, la que rebia d’un costat i de l’altre, encara expressaria en les seues obres de manera més aguda aquesta sensació d’inseguretat i desconcert. És el tema principal de les obres de Kafka.

La recreació literària de Praga per part dels escriptors en txec, en canvi, va crear una imatge de la ciutat que partia de la vivacitat de les tavernes, de la diversitat i de l’humor de la vida popular, com en els contes de Jan Neruda (1834-1891). Poeta, assagista i narrador, Jan Neruda va ser un dels màxims representants del renaixement de les lletres txeques durant el XIX. La seua obra més coneguda fora del seu país és els Cuentos de Malá Strana, editada en castellà per Pre-textos en traducció de Clara Janés i Jana Stancel (n’hi ha una altra traducció al castellà en Cátedra i una altra encara en Austral). Els contes d’aquest recull descriuen el microcosmos bigarrat que constituïa el barri de Malá Strana: els veïns, els captaires, els botiguers, els taverners i els seus parroquians, un món d’una gran vivacitat, que Neruda reprodueix a partir del procediment del quadre costumista. Tots els personatges tenen algun tret característic, pintoresc, com la dona que acudeix a tots els enterraments del veïnat per, entre llàgrimes, recitar en veu alta davant del difunt tots els seus defectes i malifetes. O el senyor Rysánek i el senyor Schlegel, que de fa anys es troben enemistats i no es parlen i, al mateix temps, s’asseuen tots els dies a la taverna un enfront de l’altre, o aquell que fa anys que es dedica a corregir les partitures de Mozart. O aquell altre, encara, que, a la taverna, fa de mosca o de botifarra que es rosteix a la brasa… Neruda presenta aquests personatges en situacions que a penes tenen desenvolupament narratiu, i els sol tractar amb un humor amable; d’altres vegades, però, aquest humor pren un to més amarg, més sarcàstic, com un contrapunt del primer, cosa que confereix profunditat i complexitat a aquest món. Aquests personatges tan tipificats en una mania o un tret idiosincràtic comparteixen, però, una característica comuna: tots són uns xerraires impenitents, de finestra a finestra, dalt d’una teulada, a la taverna. Són els personatges que retrobarem, un segle més tard, en Les aventures del bon soldat Šveik, de Jaroslav Hašek (1883-1923), i en les novel·les del gran Bohumil Hrabal (1914-1997). És sobretot amb la reproducció dels diàlegs que Neruda aconsegueix una imatge convincent i viva d’aquest món, com en aquesta conversa d’uns oficinistes, on, sense afegir-hi cap comentari, sintetitza la mentalitat sociolingüística de la petita burgesia de Praga de la seua època:

«—¡Hay que ver cuántas tonterías dice la gente! El alemán es necesario, y basta. ¿Cómo, si no, escribiríamos? Y si alguien quiere que sus hijos aprendan un poco de francés, pues bien.
—Eso nunca perjudica.
—Mi hija no hablaría checo en la calle por nada del mundo. Si alguna vez se me olvida y le dirijo la palabra en checo, enseguida se pone colorada y dice: “Pero, papá, no cuidas los modales”.
—Sí, sí, así es.
—El otro día leí en el periódico que estaban buscando una lengua universal. ¡Vaya tontería!
—¡Dios no lo quiera!
—Que todo el mundo aprenda el alemán y ya está.
—¡Pues sí!» 

Al final, tot el món és com el teu poble. Una última nota: aquest llibre conté un conte breu —Los tres lirios—, que és una joia: un relat eròtic, estrany i intens alhora. L’acció transcorre durant una turmenta d’estiu, a la nit, al jardí d’una taverna, on abans hi havia un cementeri. En aquest jardí han extret els ossos de les antigues fosses i els han apilat per traslladar-los en un altre lloc.

Després de redactar aquesta entrada he repassat el racó de la meua biblioteca on tinc els autors txecs. Hi he retrobat dos llibres més contes de Neruda publicats en castellà per Editorial Juventud durant la dècada dels noranta — Imágenes de la vieja Praga i Escenas y arabescos—, que encara no he llegit. En el pròleg d’aquest segon volum s’hi assenyala que «son cuentos de un realismo expresionista que hoy calificaríamos de mágico y que dejan al lector sumido en ensoñaciones entre amables y dolorosas». Potser hauré de revisar el que dic en el segon paràgraf d’aquesta nota.