dimecres, 27 de desembre de 2017

Vida i història: una autobiografia del segle XX

George L. Mosse (1918-1999), un dels historiadors més importants de la seua generació, va tractar en la seua obra diversos camps de la història europea: la llei constitucional anglesa, la teologia de la Reforma, el feixisme i el nazisme, el judaisme i la història de la masculinitat, entre molts altres. Durant els últims anys de la seua carrera va tornar a estudiar les implicacions de la cultura europea en els esdeveniments catastròfics del segle XX, especialment la Primera Guerra Mundial i l’Holocaust. En una sèrie de llibres, va desafiar les interpretacions convencionals del nazisme i del feixisme. Per a Mosse, el feixisme i el nazisme no van ser simplement uns moviments brutals i opressius. En destacava el fet que van ser capaços de mobilitzar una àmplia massa de gent, connectant l’acció política amb uns estereotips culturals profundament populars que s’havien originat durant el segle XIX.

Mosse va ser un dels primers historiadors que va tractar l’estudi de les mentalitats i actituds populars. No reduïa la cultura a l’art i a la literatura de les elits, sinó que la definia com un estat mental que tendeix a convertir-se en un estil de vida íntimament relacionat amb els reptes i dilemes d’una societat. Així, en els treballs que va dedicar a l’antisemitisme, Mosse es va interessar més per les imatges i els símbols, per les percepcions i les impressions que semblaven motivar l’actuació de la gent, que no pels detalls de la persecució.

Estava convençut que el que és l’home, només la ho pot dir la història. Per això resultava temptador, com ell mateix escriu en la seua autobiografia, «posar la pròpia història personal en perspectiva històrica, especialment quan aquesta vida conté discontinuïtats i experiències que van ser provocades pel curs de la Història, i quan el que va ser experimentat com un desafiament personal reflecteix, en realitat, els esdeveniments que assolaven Europa». 

En aquesta autobiografia (n’hi ha traducció al castellà: Haciendo frente a la Historia. Una autobiografía. Publicacions de la Universitat de València), que va començar a redactar poc abans de fer noranta anys, repassa una vida que va ser molt variada en l’espai i en el temps: des de la seua infantesa a Alemanya, en el si d’una família de la burgesia jueva, passant per l’experiència de l’exili i el compromís antifeixista, a l’establiment als Estats Units. I els viatges i estades a Anglaterra, a Itàlia, a França, a Israel... les tornades a Alemanya. La galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines és tan variada com impressionant: Furtwängler i Menuhin, Goering i Albert Speer, Martin Buber i Gerschom Scholem… M’hauria agradat una informació més detallada, amb més anècdotes i amb més relleu, de totes aquestes personalitats, però Mosse ha preferit centrar-se en els temes i els fets que han marcat tant la seua obra com a historiador com la seua vida personal. Sobretot, en el que proporciona una mena de fil conductor a aquesta autobiografia: la seua doble condició d’exclòs, com a jueu i com a homosexual.

La preocupació pel fenomen de l’exclusió, juntament amb els sistemes de creences, van determinar gran part del contingut de la seua obra com a historiador. Mosse va insistir en la importància de l’exclòs per a entendre l’estructura de la societat contemporània, perquè l’acceptat i l’exclòs estan units i no poden existir l’un sense l’altre. D’altra banda, Mosse defensava que l’historiador no havia d’investigar únicament què va passar i per què, sinó que havia d’aconseguir veure els homes i les dones del passat tal com es percebien ells mateixos, a través del prisma del seu propi moment històric.