Un dels leitmotivs dels Diaris de Katherine Mansfield és la presència de la malaltia i de la mort pròxima. Com Txékhov, amb qui també compartia la tuberculosi, Mansfield refusava qualsevol actitud tràgica o metafísica. Sempre un to menor, modest. Cap consol tampoc. En una entrada del 1916, escriu: «Que estrany! De sobte torno a ser aquí, entro a la meva habitació amb ganes d'escriure, i toc-toc, la senyoreta Chapman a la porta. Ha vingut un home a netejar les finestres. Em podrien haver avisat!
I així ens reclama la mort. Estic segura que just a l'últim moment se sentirà un truc i Algú Altre vindrà a “netejar les finestres”».
La mort no representa una culminació, ni una conclusió, ni tan sols un final, sinó una interrupció —una interrupció definitiva—, perquè no ens ha deixat acabar el que teníem entre mans. Aquesta era la sensació que tenia Mansfield davant la mort pròxima. El 19 de febrer de 1918 va escopir sang per primera vegada. Així ho va contar en el seu diari: «Avui m'he despertat d'hora, i quan he obert els finestrons el sol ple i rodó acabava de sortir. M'he posat a repetir aquell vers de Shakespeare: “Mes ja l'alosa, de repòs cansada”, i d'un bot m'he tornat a ficar al llit. El bot m'ha fet tossir, he escopit —tenia un gust estrany: era sang d'un vermell viu. Des de llavors, cada vegada que tusso, escupo una mica més. Ui, sí, i tant, que tinc por. Però només per dos motius. No vull estar malalta, vull dir “de gravetat”, lluny d'en Jack. En Jack és el primer pensament. Isegon, no vull descobrir que això és tuberculosi de debò, potser serà galopant —qui sap?—, i no podré escriure la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant “trossos”, “esborranys”…, res ben acabat».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada