dilluns, 30 de juliol de 2018

La sublimitat en les arts

He llegit De lo sublime, de Longí, o pseudo-Longí, publicat per Acantilado, com una manera de continuar i aprofundir la relectura que he fet enguany de la Poètica d’Aristòtil, aprofitant l’extraordinària edició que n’ha publicat la Fundació Bernat Metge a cura de Xavier Riu, autor de la traducció i d’una extensa introducció, excel·lent, gairebé un llibre. També he llegit l’Art poètica d’Horaci. Vull afegir aviat a la llista el Laocoont de Lessing. I l’Art poétique de Boileau. Són llibres clau de la crítica literària, que s’han refregit en obres posteriors de mil maneres. Val la pena de fer-se’n una idea de primera mà.

De lo sublime és un volumet breu, d’unes 95 pàgines en format menut, cosa que em va animar. Això, i la curiositat de llegir en la font original de què va exactament un concepte amb què ens hem topat tantes vegades i que, a pesar d’això, sempre queda envoltat de les boires de la indefinició. Tots en tenim una idea, és clar. Sublim és, en les arts, allò elevat, extraordinari i, per això mateix, inefable, impressionant. Una mena de paraula per a pronunciar amb els ulls tancats, una mica cursi. O molt cursi. Això no lleva que la sublimitat —lo sublime, que en diuen en castellà— és un concepte important en la història de la crítica literària, sobretot durant el romanticisme.

Després de llegir el tractadet de Longí, la veritat és que no m’ha quedat clar del tot què cal entendre per sublim. Longí assenyala, d’entrada, que una característica important de la sublimitat és que s’imposa sense resistència. Amb altres paraules: només és realment gran —sublim— «aquello que ocasiona una reflexión profunda y hace difícil, cuando no imposible, toda réplica, mientras que su recuerdo es consistente y duradero». En un altre pas afirma «que lo sublime es el eco de un alma grande. De ahí que una mera idea, sin palabras, a veces suscita admiración a causa de su grandeza de pensamiento. Así, el silencio de Áyax en el inframundo es más grande y sublime que cualquier palabra». una idea essencial de la sublimitat és el seu caràcter extraordinari, perquè «para los hombres, lo necesario y esencial es corriente, y lo extraordinario, admirable».

El llibre de Longí és més un tractat de retòrica que de teoria literària. De fet, dedica la major de la seua obra no a definir o a delimitar què hem d’entendre per sublim en la literatura, sinó a assenyalar el que no és, sobretot el que provoca la caiguda de la sublimitat en el seu contrari, que seria la ridiculesa, la vulgaritat, l’expressió pedestre i plana. Com sempre, és més fàcil i fa més gust, dir el que no s’ha de fer, remarcar el que està mal. 

El contrari de la sublimitat, per a Longí, el seu principal enemic, és la inflació verbal: la hinchazón, a la qual van a parar, «no sé cómo, acaso por una ley física, todos los que buscan la elevación y quieren huir del reproche de falta de fuerza y de aridez, persuadidos de aquella máxima “resbalar cuando se intenta lo superior siempre es un noble fallo”. Pero las tumefacciones, tanto en el cuerpo como en el lenguaje, son nefastas, vanas e irreales, y nos conducen a lo contrario de lo que pretendíamos, pues, como se suele decir, nada es más árido que un hidrópico». La inflació verbal va de bracet amb la puerilitat. Longí defineix aquesta última com «un pensamiento ocioso que de tan rebuscado termina en insustancial. En él caen quienes buscan lo extraordinario, lo embrollado y, sobre todo, lo que guste, y se atascan en el amaneramiento y el mal gusto». Hi ha un tercer defecte, encara, estretament lligat als dos anteriors: l’entusiasme amanerat, l’èmfasi innecessari. Ja veieu que aquests consells continuen sent actuals. 

Per a Longí, l’absència d’errors en l’estil literari s’ha d’atribuir fonamentalment a l’art, al domini dels procediments retòrics. Ara, per aconseguir la sublimitat cal també la naturalesa del geni. Longí conclou, una mica sibil·linament, que «el arte es perfecto cuando parece ser natural, y la naturaleza triunfa cuando entraña un arte secreto». El fet és que la perfecció i l’excel·lència literàries —la sublimitat— són difícils de trobar en estat pur, perquè «la exactitud en todo corre el riesgo de ser poquedad, y en lo sublime, como en las riquezas, siempre hay algo que debe ser pasado por alto. Quizá sea natural que las naturalezas bajas y mediocres estén normalmente libres de fallos y caídas, porque nunca corren riesgos ni aspiran a lo más excelso, mientras que las grandes dotes tropiezan a causa de su propia grandeza».

Longí il·lustra amb molts exemples literaris la seua exposició. Hi fa alguna consideració curiosa, com ara quan compara la Ilíada i l’Odissea. Ja podeu sospitar, i ho encertareu, que per a Longí la primera és un exemple de sublimitat, a diferència de la segona. Entre altres raons perquè Homer «escribió por entero el texto de la Ilíada en la flor de su inspiración, rebosante de dramatismo y acción envolvente, mientras que la Odisea se va en pormenores en su mayor parte, lo cual es típico de la vejez. Por eso puede compararse al Homero de la Odisea con el sol poniente cuya grandeza aún persiste, pero sin intensidad. Porque aquí no mantiene el mismo tono poderoso que en los poemas iliádicos, ni la intensidad elevada se sostiene sin altibajos, no hay la misma profusión de pasiones acumuladas, ni la facilidad para la transición, ni el estilo oratorio y las imágenes tomadas de la realidad». 

Longí s’afanya a remarcar que, quan parla de la vellesa, està parlant de la vellesa d’un Homer, no de la vellesa dels pobres mortals. El que vol dir, afegeix, és que «una gran naturaleza tiende en su decrepitud a demorarse con bagatelas y chucherías, como la historia de los odres de vino, la de Circe que convierte a los hombres en cerdos, que Zoilo llama “lechoncitos gritones”, la de Zeus cebado como un polluelo por las palomas, la del naufragio y los diez días sin comer, y la increíble matanza de los pretendientes». D’altra banda, «el declive de la pasión en los grandes escritores y poetas encuentra su expresión en la pintura de caracteres. De hecho, la descripción de la vida doméstica de Ulises es una suerte de comedia costumbrista». 

El tractat de Longí no va reaparèixer fins que va ser editat durant el renaixement. Però aquesta edició no va tenir massa repercussió. El 1674 Boileau va traduir el tractat de Longí al francès, i va ser a partir d’aquest moment que crítics literaris i filòsofs van començar a interessar-se pel concepte de sublimitat. Aquest concepte va ser reelaborat i aprofundit per Kant, Schopenhauer, Schiller, Lessing… Va ser particularment influent una obra d’Emund Burke, Inquiry into the Origins of the Sublime, que Kenneth Clark va qualificar com a «this original, intelligent and extremely boring work».

Burke va definir la sublimitat com «l’emoció més forta que la ment és capaç de sentir», com una bellesa extrema capaç de portar l’espectador a un èxtasi més enllà de la racionalitat. La sublimitat està relacionada amb el dolor i amb el perill, amb tot el que ens sembla terrible, perquè tot el que prové del dolor és més fort i més poderós que el que prové del plaer. La bellesa, en canvi, remet a totes aquelles qualitats que provoquen en nosaltres un sentiment d’afecte, de tendresa, d’amor i sentiments semblants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada