El llibre més important de Josep Pla

Xavier Febrés acaba de publicar Josep Pla: sis amics i una amant, que s’afegeix als altres llibres seus sobre la personalitat i l’obra de Pla, com ara Josep Pla, biografia de l’homenot (Destino, 1997), Les dones de Josep Pla (Edicions 62, 1999) i l’imprescindible Les preguntes pendents de Josep Pla (L’Esfera dels Llibres, 2006). Aquest nou llibre reprèn alguns dels aspectes tractats en els anteriors i n’aprofundeix d’altres amb un enfocament àgil i original, presentant un retrat biogràfic i literari de Josep Pla «a través d'algunes de les persones més acostades i decisives en diferents èpoques de la seva vida», com un calidoscopi.

Aquestes persones són Alexandre Pla, que «va actuar com a inductor directe de l'estil literari planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades»; l'Hermós, «el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge»; Josep Martinell, que «es convertiria en l'amic de la segona meitat de la seva vida dintre de l'esfera privada»; Albert Puig Palau, «el mecenes indispensable durant l'època tan productiva com mal coneguda de la postguerra»; Manuel Ortínez, «l'introductor al món que li resultava tan misteriós de l'alta burgesia»; Aurora Perea, «l'amant per a ell obsessiva» i Josep Vergés, «l'editor i modelador final d'una voluminosa Obra Completa», d’edició descurada i problemàtica. 

Algunes d’aquestes persones apareixen sovint en l’Obra completa de Pla, com Alexandre Pla i Sebastià Puig, l’Hermós. D’altres, en canvi, com Josep Martinell i Aurora Perea, que són els qui van mantenir una relació més personal i més intensa amb l’escriptor, no gens o a penes. L’únic de qui no tenia cap referència, fins ara, és Albert Puig Palau. Fullejant les Cartes d’un polemista, d’Eugeni Xammar, que acaba d’aparèixer, hi trobe per casualitat una al·lusió en la pàgina 342. Xammar el liquida en dues línies: «tinc una vaga idea d’un Albert Puig ric, acciocatalanista i, més tard, franquista i tauròfil. Sans intêret». Febrés conta que el torero Manolete va passar uns dies al mas d’Albert Puig, una setmana abans que un toro, el famós Isleño, el matés una vesprada, a Linares. 

Josep Martinell és l’amic de Pla que rep més atenció per part de Xavier Febrés. Autor d’alguns dels llibres més valuosos que es poden llegir sobre Pla (Josep Pla vist de prop (1972), ampliat més tard en Josep Pla, vist per un amic de Palafrugell (1996)), era segurament la persona que en sabia més coses. Febrés adverteix, però, que els seus llibres «contenen una part —només una part— de l'univers que li va revelar el tracte amb l'homenot. Una altra part se la va guardar, per discreció i per una idea convencional de respecte cap a la figura de l'autor d'El quadern gris». Martinell va escriure que tota l’obra de Pla «és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir». Sembla que va aplicar el mateix mètode en els seus llibres sobre Pla. Fer com fan no és pecat.

Xavier Febrés, que ha viscut deu anys a Palafrugell, completa aquest calidoscopi biogràfic i literari de Pla «amb la meva pròpia experiència a l'escenari vital de l'homenot, que no es limita ni de lluny a Palafrugell però s'hi condensa obstinadament». Està convençut que «sense entendre, com a pas previ, l'insospitat localisme il·lustrat que va florir a determinades petites viles de les comarques gironines arran de la prosperitat generada per la indústria del suro, resulta impossible explicar-se res de manera enfocada sobre Josep Pla i el seu entorn humà». A aquest fi dedica el capítol inicial del llibre, El localisme il·lustrat, per enfocar la imatge. Febrés entén per localisme il·lustrat un ambient social integrat per persones molt arrelades a un determinat escenari i identitat, i alhora molt obertes a l’exterior.

Pensa que Fuster s’equivocava quan va caracteritzar Pla com un kúlak, com un petit propietari rural: «feia molt temps, prop de dos segles, que Palafrugell havia deixat de ser un municipi rural. Va canviar de fesomia arran de l'aparició de la manufactura dels taps de suro per exportar-los a França i més enllà. Aquesta prosperitat li donaria una nova mentalitat, no només unes noves dimensions». La mania de Pla d’enaltir els pagesos, continua Febrés, «representava un recurs literari contra el convencionalisme burgès, no pas el protagonisme social que en alguns moments pretenia adjudicar-los, o fins i tot adscriure-s'hi». Segurament, té raó. Així i tot, ell mateix matisa que la particular revolució industrial de Palafrugell no va alterar excessivament el marc originari. Un marc originari, en definitiva, rural. Em sembla que Josep Pla deu a Palafrugell, més que la il·lustració i el cosmopolitisme, el caràcter lliure i anticonvencional de la seua personalitat. Qualsevol lector d’El quadern gris s’adona del fort contrast entre la tertúlia que manté Pla amb els seus amics de Palafrugell i la de l’Ateneu de Barcelona. Gabriel Ferrater, parlant d’El quadern gris, comentava que «a les notes d’observació directa, immediata (de la família, de Palafrugell, etc.) és molt apassionant. A mesura que parla de gent coneguda a Barcelona va perdent sentit; això és perquè aquells intel·lectuals eren uns ximples (la tertúlia de Pujols i Sagarra, buida). En canvi, les tertúlies de Palafrugell són interessants, els tertulians són més llestos» (vegeu el seu Curs de literatura catalana contemporània). 

Aprofitant la referència de Febrés a Fuster, no puc evitar de traçar un paral·lelisme entre Palafrugell i Sueca, que explicaria algunes de les coincidències entre les personalitats d’aquests dos escriptors. No conec Palafrugell, on només he estat una vegada, ja fa temps, de pas. Des del punt de vista físic o urbanístic, la ciutat em va semblar desproveïda de cap interès, com Sueca. Són poblacions sense gràcia ni caràcter, en contrast amb la personalitat i les maneres molt acusades dels seus habitants. La desconfiança sardònica que la gent de Palafrugell mostra per Barcelona, tal com es desprèn d’El quadern gris, té el seu correlat a Sueca, on la gent es refereix a València com a «la capi» i als seus habitants com als «de la capi». A Sueca, i és possible que a Palafrugell siga igual, els indígenes mostren un impuls irresistible a rebaixar sistemàticament qualsevol pretensió. Els agrada amollar-la pel broc gros. Són anticonvencionals i desconfiats. No respecten els senyals de trànsit —si més no, a Sueca. 

Josep Martinell, segons cita Xavier Febrés en Josep Pla: sis amics i una amant, va afirmar en una entrevista que «l'epistolari que va escriure a Aurora continua sent un misteri, però va ser amplíssim i, si existís, seria el llibre més important de Pla». Xavier Febrés està convençut que aquest epistolari, segurament de marcat caràcter eròtic, tard o d’hora apareixerà. En un altre pas del seu llibre, però, més cautelós, diu que «vull creure que el llibre més important de Pla no s’ha perdut». Ja comprendreu que no sé me’n va del cap aquest llibre de Pla que no he llegit encara. Que no llegiré mai? Més motius d’inquietud: en el capítol dedicat a Alexandre Plana, Febrés escriu que «les moltes cartes intercanviades entre Josep Pla i Alexandre Plana entre el 1922 i el 1938 continuen inèdites encara avui, malgrat que les prop de dues-centes de Plana fa llargs anys que estan recopilades». Mentrestant, cada dia ens aboquen tones de paper imprès que és lletra morta des del moment de la seua aparició.