dijous, 26 de març de 2020

Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster

Per a tots els lectors de Gabriel Ferrater —de la seua poesia, de la seua crítica literària, de les seues traduccions—, per a tots els qui ens sentim fascinats i encuriosits per la seua personalitat,  el blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, és una mina de referències i suggeriments que no té preu. Blanes hi ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada un dels poemes de Les dones i els dies, una ressenya dels llibres de Ferrater publicats pòstumament, una bibliografia comentada, un índex de noms… 

Blanes explica en una de les entrades (Una altra cosa, que ara encara jutjo més important) l’origen de la seua fascinació per Ferrater i al mateix temps sintetitza amb gran precisió alguns dels principals atractius de Les dones i els dies, que va llegir per primera vegada quan tenia dinou anys: «em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector?» 

Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater és el que en la tradició anglosaxona en diuen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat. 

Ara voldria referir-me més concretament a una entrada del 13 de febrer passat sobre el Curs de literatura catalana contemporània de Gabriel Ferrater. Blanes hi al·ludeix a una sèrie de quatre articles que Jordi Amat ha publicat en La Vanguardia sobre aquest llibre, i remarca que «el segon, llança la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que li va proporcionar el fil conductor del curs». Aquest suggeriment em va recordar un fet que em va cridar l’atenció després de llegir aquest llibre de Ferrater. L’únic crític que cita en el Curs és Lionel Trilling. Ara no tinc el llibre a mà i no puc reproduir-ne aquesta citació, però tant se val per al meu propòsit. Si la recorde és pel que té de pista sobre alguns dels noms que Gabriel Ferrater tenia en compte com a crític literari.

Avui, el públic culte sol associar la figura del crític literari amb figures com Harold Bloom o George Steiner, recentment traspassats tots dos. Durant la dècada dels 50 i dels 60 del segle passat, però, el crític era Lionel Trilling, sobretot als Estats Units, és clar, però també en certa mesura a Europa. Trilling ha estat considerat per molts com l’últim crític —així recorde que s’hi referia el meu pare—, en el sentit que després d’ell ja no hi hagut cap que se li pogués comparar, ni en prestigi, ni en influència, ni en la concepció de la crítica literària. El va fer únic entre els crítics la manera d’aplicar la idea de la «imaginació moral» als escriptors que més admirava. Mentre comentava i discutia les obres de Henry James, Jane Austen, Charles Dickens, George Orwell o F. Scott Fitzgerald, entre molts altres, Trilling es plantejava qüestions sobre com vivim les nostres vides, sobre els papers jugats per la cultura i la biologia o sobre la nostra ambivalència a l’hora de triar moralment. Els lectors buscaven en Trilling alguna cosa que anava més enllà dels punts de vista de la crítica literària tradicional. El mateix Trilling, en uns apunts publicats pòstumament amb el títol de Some Notes for an Autobiographical Lecture, assenyalava que la seua obra crítica no havia tractat, excepte secundàriament, qüestions estètiques, sinó més aviat qüestions morals, plantejades per l’experiència de la vida quotidiana i per l’experiència de la cultura i la història. Afirmava que el seu punt de partida com a crític era una actitud escèptica i impacient davant la literatura, una actitud antiliterària, com a mínim davant la pretensió de considerar-la una activitat autònoma, que es justifica per ella mateixa. 

La possible connexió Trilling-Ferrater me’n va portar al cap una altra. El novembre passat vaig fer una classe-conferència a l’Espai Joan Fuster, a Sueca, sobre la crítica literària de Joan Fuster. No vaig a resumir-la ara. Però se’m va fer inevitable plantejar-me quins podien haver estat els possibles models de Fuster en el camp de la crítica. De seguida se’m van ocórrer dos: Gaëtan Picon i Lionel Trilling. La Literatura catalana contemporània de Fuster té un aire de família amb el Panorama de la nouvelle littérature française del primer. Pel que fa a Trilling… Com a mínim, tant ell com Fuster compartien un cert desinterès per les qüestions formals o estilístiques i, sobretot, una actitud assagística —que no vol dir impressionista— a l’hora de comentar les obres literàries. Així i tot, no recordava que Fuster hagués citat mai Trilling en la seua obra. L’havia llegit? Estava convençut que sí, però no en tenia cap prova. Vaig recórrer a Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster. Un dissabte vaig quedar amb ell per comprovar si a la biblioteca de Fuster, que encara està en procés de catalogació, hi havia llibres de Picon i de Trilling. El bibliotecari, que ara no recorde com es diu, de seguida em va treure tres obres de Trilling en traducció al castellà. Concretament, La imaginación liberal, Más allá de la cultura i El yo antagónico. Tots tres estaven profusament subratllats. Fuster els havia llegit, i els havia llegit a fons. De Picon, me’n van mostrar un grapat de fitxes manuscrites que Fuster havia extret del Panorama i d’un altre llibre de Picon, L’usage de la lecture. En vaig fer algunes fotos amb el mòbil, que reproduesc en aquesta entrada.

Lionel Trilling, Gabriel Ferrater, Joan Fuster: un trident, irrepetible, de la crítica literària dels anys seixanta. Cap dels tres no té lloc a l’acadèmia —a la universitat. No sabrien què fer-ne. 




PD. Vaig dedicar a Lionel Trilling una de les entrades d’Un son profund, la que porta per títol L’experiència de la literatura (pàgines 337-339). Tant en aquest llibre com en La literatura recordada m’hi vaig referir en diferents passos. Gabriel Ferrater i Joan Fuster són també uns motius insistits d’aquests dos llibres. El juliol passat vaig publicar aquesta entrada sobre Lionel Trilling: Els llibres ens llegeixen. El maig del mateix any n’havia escrit una altra sobre el Curs de literatura catalana contemporània, de Ferrater: La feina s’acumula.


Exemplar de "La imaginación liberal" de Joan Fuster

Exemplar de la biblioteca de Joan Fuster

Fitxa manuscrita de Joan Fuster

Fitxa manuscrita de Joan Fuster



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada