diumenge, 3 de maig de 2020

Avorriment i impaciència en la lectura

Tots sabem que hi ha llibres molt avorrits, que són lletra morta des del primer dia que van ser publicats, per no dir res de la gran massa que s’hi ha convertit amb el pas del temps. Així i tot, molt poques vegades m’avorreix un llibre, perquè sé detectar, gairebé instintivament, els que inevitablement em cauran de les mans en cas de començar a llegir-los. Hi ha mil detalls que els delaten, de lluny fins i tot. A la llibreria, amb una cala d’unes poques pàgines en tinc prou per saber què tinc entre mans. D’acord que es tracta de llibres que no m’interessen a mi. En la majoria dels casos, però, són llibres que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure.

Una altra cosa és la impaciència que de vegades em produeixen alguns que, d’entrada, sí que m’interessen. L’avorriment t’adorm, et fa desconnectar de la lectura. La impaciència, en canvi, irrita, desperta una agressivitat que és tot el contrari de l’ensopiment característic d’aquell. L’avorriment és una conseqüència d’allò que d’entrada no ens interessa, mentre que la impaciència defrauda unes expectatives inicials. D’aquí la irritació. En un primer moment, pensem que és culpa nostra i fem un esforç. Aguantem. Aquest esforç, però, de seguida es revela inútil. L’autor ens ha fet perdre el temps i ens ha posat de malhumor. 

M’ha passat aquesta setmana amb un llibre, que he intentat llegir, del prestigiós crític literari Edward W. Said, fundador dels estudis postcolonials, autor, entre altres obres, de l’influent Orientalisme, en què analitza la llarga tradició d'imatges d'Àsia i el Pròxim Orient en la cultura occidental que ha servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d'Europa i els Estats Units. El llibre que he intentat llegir és El mundo, el texto y el crítico, publicat per Debolsillo, un volum de més de quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda. Cap problema. El vaig començar amb molta il·lusió perquè després de fullejar-lo una mica i de resseguir-ne l’índex, vaig veure que parlava de Mimesi d’Auerbach, del pianista Glenn Gould —Said ha exercit també la crítica musical—, de Swift i de Conrad. Què més es pot demanar? Allò era tot una promesa! Com solc fer en aquests casos, vaig atacar el llibre llapis en mà, com qui se’n va de festa. Al cap de poques pàgines vaig començar a sentir-me incòmode, i impacient. Em costava seguir el text. El temps i les pàgines passaven i Said deia ben poca cosa, i el que deia no valia la pena. Malpensat com sóc, vaig atribuir la meua incomoditat a la traducció. Tradittore! Al cap de poc, més modestament, a la meua falta d’atenció. Em vaig adonar que hi havia fragments que no els acabava d’entendre. Vaig llegir-los de nou, lentament. Ara sí que els vaig entendre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè el resultat del meu esforç va ser llegir una banalitat, o una insanitat directament. Vaig continuar amb el llibre, però en arribar a la pàgina setanta el vaig deixar córrer, exasperat. Potser sóc injust, és clar. Però la paciència té un límit.

Coses que m’impacienten en un llibre: la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis —al gra, per favor!—, el to sibil·lític, que obliga a fer un esforç per a acompanyar l’autor en la lectura, quan se suposava que era ell qui m’havia d’arrossegar. Com que les desgràcies mai no vénen soles, la imprecisió i la falta de concisió solen anar acompanyades d’un to emfàtic i engolat. Més problemes: el verbalisme, el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, les mil i una formes de la imbecil·litat, la seriositat o la falta d’ironia, els argots de l’acadèmia, la imaginació gratuïta dels novel·listes, els poetes quan parlen del sentiment inefable de l’absència, la falta d’un fil conductor, la manca de sorpresa, el to pilota o hagiogràfic, la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir, el llenguatge figuratiu, els pronoms àtons en i hi utilitzats quan no toca… 

La falta de paciència davant d’un llibre és també, en part, un efecte secundari d’haver llegit Montaigne.

1 comentari:

  1. A mi em va costar aprendre a deixar llibres, i també solc detectar els que no són per a mi abans de la lectura o de la compra, però si tinc un exemplar que m'impacienta, l'abandono. El temps, i més el temps de lectura, és massa escàs

    ResponSuprimeix