Una presentació d’un llibre a Benifairó de la Valldigna

Diumenge passat, a Benifairó de la Valldigna, vaig participar en la presentació d’Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula, de Juli Capilla, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2019, que ha estat publicat per Bromera. L’acte formava part de les jornades Literatura a la plaça que organitza l’ajuntament de Benifairó al juliol des da fa set anys. Enguany, a causa de la pandèmia, els actes previstos s’han traslladat a l’agost i al setembre. 

Totes les activitats programades tenen lloc a la Plaça Major del poble, una plaça petita, recollida, amb arbres, molt agradable. L’acte de diumenge començava a dos quarts de vuit. Ens hi vam aplegar unes trenta persones, nombre que està molt bé, tenint en compte les circumstàncies actual. Josep Antoni Alberola, alcalde de Benifairó, va obrir l’acte i ens va presentar. Vaig començar la meua intervenció destacant que Ars libri és un llibre sobre el món dels llibres, més enllà del fet obvi que algú els ha escrit, algú els ha imprès i per acabar alguns altres els han venut en una llibreria. N’hi ha, però, moltes més coses, que Juli Capilla tracta i analitza en el seu llibre.

Com ara les transformacions que ha experimentat l’edició en els últims anys. D’una banda, hem assistit a la formació d’uns hòldings que han absorbit o engolit una gran quantitat d’editorials. De l’altra, com un fenomen reflex, han aparegut moltes editorials, més petites, anomenades independents, que han aprofitat l’abandonament per part dels grans grups de determinats tipus de llibres i de lectors. De la mateixa manera, han sorgit les també anomenades llibreries independents, que intenten convertir-se en centres culturals i de foment de la lectura, mitjançant presentacions, recitals, clubs de lectura, cursets… Es tracta de crear i d’atreure un públic que es troba una mica desemparat. Un públic minoritari, certament, però real i positiu. 

Hi ha un altre factor que està íntimament relacionat amb el món de l’edició: la visibilitat dels llibres. Enmig de l’allau de novetats, que s’espenten les unes a les altres, què pot fer el lector per orientar-s’hi? Com pot assabentar-se de l’existència d’un llibre que li podria interessar i agradar? Hi ha, és clar, la crítica literària, cada vegada menys influent, que pateix la mateixa invisibilitat que la resta de la producció literària. Hi ha el cànon literari, fràgil i discutible, al capdavall un repertori d’obvietats, d’utilitat escassa. Mentrestant, molts escriptors viuen amb amargor o amb resignació la nul·la repercussió que té el que arriben a publicar.

Un dels factors que influeixen en aquesta invisibilitat, en part si més no, és el fet d’escriure i de publicar des d’una àrea lateral, fenomen que Juli Capilla analitza en un capítol del seu llibre. En el cas de la literatura catalana, formen part d’àrees clarament laterals els escriptors de la Catalunya Nord i de la Franja, i també els del País Valencià i de les Illes Balears. Publicar en una editorial de Barcelona dóna, en principi, més visibilitat, encara que sovint tampoc no serveix de res. Es tracta d’un fenomen que retrobem en qualsevol literatura: en l’àrea francòfona, el reconeixement i la difusió implica publicar a París. A l’àrea anglosaxona, a Londres o a Nova York… Capilla, però, ens fa veure l’altre costat de la moneda en unes pàgines en què repassa les diferents societats literàries que s’han creat al País Valencià, d’una insospitada riquesa i dinamisme. 

Un altre aspecte que tracta l’autor d’Ars libri, amb un fort component autobiogràfic, és la llengua de l’escriptor, una altra qüestió que tendeix a donar-se per suposada. En moltes parts del món, l’escriptor es veu obligat a triar la seua llengua literària. Circumstàncies molt diverses fan que la llengua d’escriptura no sempre coincidesca amb la llengua materna, com ara en els casos, tan citats, de Conrad i Nabokov, polonès el primer i rus el segon, que es van convertir o reconvertir —sobretot Nabokov— en escriptors de la literatura anglesa. Hi ha també l’exemple contrari de Sandor Márai, que no va abandonar mai com a escriptor el seu hongarès natiu, a pesar de viure més de quaranta anys, exiliat, lluny de la seua pàtria. Capilla discuteix i critica els arguments romanticoides que de vegades s’utilitzen per «justificar» d’escriure en català, sobretot els basats en la suposada virtualitat, inefable, de la llengua materna. En el seu cas, el pas del castellà al català li va revelar de sobte potencialitats semàntiques inaudites, estilísticament atractives. 

Em vaig referir encara a algunes altres qüestions de les moltes que planteja Ars libri. I vaig acabar remarcant que aquesta varietat temàtica està tractada des de dins, a partir d’informacions de primera mà, des de l’experiència del propi autor, gràcies al fet que Juli Capilla ha tocat totes les tecles que intervenen en el món del llibre. Ha treballat com a corrector lingüístic i d’estil, ha estat traductor i periodista, ha dirigit diverses revistes literàries, fa uns pocs anys va fundar, juntament amb Mercè Climent, l’editorial Lletra Impresa, és professor de literatura en un institut. I com a escriptor, ha publicat diverses novel·les i llibres de poemes, i ara aquest assaig, en què combina la crònica, l’informe, la crítica literària, les memòries… A la varietat temàtica, per tant, s’hi afegeix la varietat d’estils i d’aproximacions.

A continuació va parlar l’autor, que va tractar molts altres punts del seu llibre que jo no havia tingut en compte. Va seguir un col·loqui bastant animat. Es van comentar alguns dels aspectes que giren entorn del cànon literari, el paper dels premis o el fet preocupant que un gènere com la poesia sembla que tendeix a ser llegit, gairebé exclusivament, pels mateixos poetes. A les nou, Josep Antoni Alberola va donar per tancat l’acte. S’havia fet de nit. La temperatura era molt agradable i a la plaça s’hi estava molt bé. M’hi hauria quedat encara una bona estona, sense fer res, però era diumenge i a l’endemà tenia escola.