diumenge, 4 d’octubre de 2020

La biblioteca d’una escriptora

No hi ha res que desperte tant la meua curiositat com saber què van llegir els escriptors que més m’agraden, o les seues opinions sobre altres autors. De fet, el millor retrat que es podria fer de la personalitat literària d’un escriptor seria aquell basat en la seua biblioteca: el seu món. En la pràctica, però, les informacions que tenim al respecte solen ser fragmentàries, o reduïdes als llibres que, segons els estudiosos, van deixar una marca en la seua obra, cosa que deixa de banda els que no «van influir», que són igualment importants. A més, la influència literària és una qüestió més complexa, més subtil, del que solen pensar els practicants de la crítica hidràulica.

La descripció d’una biblioteca personal poques vegades és possible. A la mort dels seus propietaris, el destí de la majoria de les biblioteques és la dispersió o la destrucció pura i simple. No ha estat el cas de la de Carmelina Sánchez-Cutillas. Els seus hereus la van cedir íntegrament, juntament amb un fons documental, a la Biblioteca Valenciana. De més a més, un dels fills de l’escriptora, i escriptor ell mateix, Luis del Romero Sánchez-Cutillas, acaba de publicar en Vincle Editorial un retrat de la personalitat literària i humana de la seua mare a partir d’una evocació de la seua biblioteca amb el títol de La meva cambra més estimada.


Aquesta biblioteca era el seu sancta sanctorum, la seua cambra més estimada, com ella mateixa en deia. En definitiva, la cambra pròpia que reivindicava Virginia Woolf. És això el que li va permetre escriure. En casar-se, Carmelina Sánchez-Cutillas va abandonar els estudis i va tenir quatre fills. En una carta, constatava que «la vida literària, intel·lectual, és poc compatible amb les obligacions d’una mare de família». Així i tot, com que pertanyia a una classe benestant, va poder disposar d’una cambra pròpia. La seua tenacitat i el seu enorme talent literari van fer la resta. Ara bé, no tot era qüestió d’una cambra. La voluntat d’escriure es complicava perquè va decidir de fer-ho en català, encara que la seua llengua familiar era el castellà, i en castellà parlava als seus fills. Abans, però, hi havia hagut un fet decisiu en la seua vida que va marcar la seua vocació com a escriptora: la relació que va mantenir amb el seu avi, l’erudit i bibliòfil Francesc Martínez i Martínez, una relació de profunda estima, i de complicitat. El seu avi li va transmetre l’amor pels llibres i va ser ell qui va imposar a la xiqueta, que vivia a València, però passava els estius a Altea, l’aprenentatge del català. Carmelina Sánchez-Cutillas ho conta en un pas de Matèria de Bretanya: «El meu avi […] deia que era una vergonya que els seus néts no sabien parlar valencià. Del que faríem amb els meus germans no me’n recorde, però sobre la meua persona va disposar que aniria a costura perquè amb el tracte amb els altres xiquets del poble pogués adquirir una millor coneixença idiomàtica». Va aprendre, doncs, el valencià de la Marina, quan Altea era un poble on no es parlava cap altra llengua. Això, però, hauria pogut quedar en una vivència d’infantesa, oblidada amb l’accés a la vida adulta. No va ser així. 

Luis del Romero destaca en La meva cambra més estimada que «Carmelina vivia, literàriament parlant, en el passat, en l’Edat Mitjana, i la seua biblioteca era més la d’una historiadora que la d’una poeta o narradora». El seu treball com a historiadora és la faceta menys coneguda de la seua obra, i va tenir una gran importància en la resta de la seua producció, sobretot en els seus dos millors llibres: Els jeroglífics i la pedra de Rosetta i Matèria de Bretanya. Per a Luis del Romero, la decisió d’escriure en català li va venir, a més de la relació amb Sanchis Guarner i altres erudits, del costum d’anar a l’Arxiu del Regne de València i de llegir molts documents històrics de l’edat mitjana. El domini de la llengua que mostra en Matèria de Bretanya no hauria estat possible sense el coneixement dels textos medievals. Carmelina va escriure en una llengua literària d’una gran naturalitat, potser resultat de la fusió entre el valencià que havia après a Altea i la llengua antiga, que contrastava amb l’encarcarament lingüístic de molts dels narradors que per la mateixa època s’incorporaven a la literatura catalana. 

Hi ha una pregunta que el lector no pot deixar de fer-se. Per què Carmelina Sánchez-Cutillas no va escriure més? Després de l’aparició de Matèria de Bretanya i d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, el 1975 i el 1976 respectivament, només va publicar un únic llibre, el recull de poemes Llibre d’amic i d’amada. El seu fill assenyala que Carmelina se sentia decebuda del poc ressò que havien obtingut els seus llibres de poemes, especialment Els jeroglífics i la pedra de Rossetta, que era el llibre que ella més apreciava. L’autora va reconèixer, en una entrevista que li va fer Rafael Ventura Melià, que possiblement aquest era un llibre per a minories, «un llibre una mica estrany, producte de totes les cultures que han passat per mi». Al mateix temps, afirmava que «si he fet alguna cosa bona i intel·ligent és aquest llibre». És un llibre inusual, molt exigent per a qualsevol lector i, al mateix temps, fascinant, d’una qualitat indiscutible. D’acord que no podia tenir l’èxit de Matèria de Bretanya. Així i tot, l’autora tenia raó de sentir-se dolguda davant el silenci que va caure sobre aquell llibre. L’altre dia, a Fan Set, en vaig veure un muntonet d’exemplars, encara de la primera edició, morint-se de riure. Em vaig fixar que encara tenien marcat el preu en pessetes: 100 pessetes. Vint duros. De tota manera, hauria pogut continuar escrivint llibres en prosa, en l’estela de Matèria de Bretanya, que tant d’èxit va tenir. No ho va fer. Potser, apunta Luis del Romero, perquè ella mateixa no es considerava una narradora. En un col·loqui amb uns universitaris va dir que no llegia novel·les, ni li interessaven.

Hi ha encara, crec, un altre factor que va influir en aquest silenci. Carmelina Sánchez-Cutillas devia sentir-se molt sola com a escriptora. No s’assemblava a ningú, ni als de la seua generació ni encara menys a la generació més jove que en la dècada dels setanta es va incorporar a la literatura catalana des del País Valencià. Els seus referents literaris no tenien res a veure amb cap altre escriptor en català, ni joves ni vells. Un altre factor reforçava aquest sentiment d’aïllament. El fet de ser una escriptora en català una ciutat i en una classe totalment castellanitzades, girades d’esquena a la llengua i la cultura del país. Gustau Muñoz s’ha referit en un article recent en aquest sentit a una mena de doble vida que va portar l’escriptora. 

Resta com una autora inclassificable, esquiva, d’una gran originalitat. El seu gran èxit, Matèria de Bretanya, es fa difícil d’encasellar-lo en un gènere o altre. Una novel·la? Un llibre de memòries? Uns quadres de records? És una cosa més subtil i més intensa. Josep Iborra, que valorava i apreciava molt aquesta obra, deia que en el moment de la seua publicació va ser «un glop d’aigua fresca», amb «una llengua literària d’una naturalitat que xocava frontalment amb el llenguatge de la majoria dels narradors del boom, més enrevessat, més acostat als escriptors del Principat i, sovint, bastant forçat o encarcarat». I afegia que el secret de la bellesa d’«aquest magnífic i insòlit llibre», que ens restituïa una època d'un passat, en aquell moment pràcticament abolit, «es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta de classe acomodada de La Marina i la memòria que en té l'autora, que s'identifica amb la nena que fou i el seu petit món. Carmelina Sánchez-Cutillas trobà el to just d'una paraula que se sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. O són dues veus que es fonen en una». 

No és cap exageració afirmar que Matèria de Bretanya és una obra mestra de la literatura catalana del segle XX. Quan es va publicar, es va convertir en un best-seller, certament, però només al País Valencià. A la resta de la nostra àrea lingüística em sembla que és una obra pràcticament desconeguda. Conseqüència d’escriure des d’una àrea lateral? Més aviat, crec, de la falta de solidesa del món literari en català. 

Un dels capítols de La meva cambra més estimada està dedicat a la relació de Matèria de Bretanya amb la biblioteca de la seua autora, on hi havia les obres del cicle de la matèria de Bretanya. No crec, però, que les obres d’aquest cicle expliquen massa l’obra homònima de Carmelina. El lirisme i la veritat poètica de Matèria de Bretanya sorgeixen dels fets petits i quotidians que rememora. No creen un ambient meravellós i fantàstic. En la meua memòria no puc evitar de relacionar Matèria de Bretanya amb una altra obra genial, molt diferent: la Vie de Henry Brulard, de Stendhal. Stendhal hi va rememorar també la seua infantesa, caracteritzada, com en el llibre de la nostra escriptora, per la seua identificació i complicitat amb el seu avi, i pel seu distanciament respecte al món dels adults. De fet, la rememoració del passat des del punt de vista d’un infant és el que atorga aquesta sensació d’estranyesa i de distanciament al món que es recorda. És un procediment habitual en la literatura del segle XVIII: el salvatge, l’estranger, l’infant són punts de vista estranys i estranyats, crítics, davant la realitat que els envolta. Va llegir Carmelina la Vie de Henry Brulard? Tant se val. En suggerir aquest paral·lelisme entre dos llibres tan diferents no intentava plantejar una possible influència en la gestació de Matèria de Bretanya, sinó ressaltar la condició d’obra mestra d’aquesta.

La cessió de la biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas pels seus hereus a la Biblioteca Valenciana és una garantia de conservació. De tota manera, al final del seu llibre, Luis del Romero no pot deixar d’expressar una certa recança: «confrontar les fredes pretatgeries de la Biblioteca Valenciana en les quals es guarden, en silenci, aquells llibres que va col·leccionar Carmelina al llarg dels anys, amb la vida que ella els donava cada vegada que els obria, quan els col·locava sobre la taula, els fullejava, produeix una amarga sensació de tristesa. Desapareguda la seua propietària, altres lectors podran consultar les obres, però segur que no ho faran amb la calor, l’amor i la tendresa amb els quals ho feia la seua propietària».

És potser aquesta «amarga sensació de tristesa» el que ha provocat l’escriptura de La meva cambra més estimada, una evocació, apassionada i vívida alhora, intel·ligent i amena, de la relació íntima que es va establir entre aquesta biblioteca i la persona que la va formar al llarg de la seua vida. Un llibre imprescindible per a conèixer la personalitat literària i humana de Carmelina Sánchez-Cutillas.

Cap comentari:

Publica un comentari