diumenge, 11 d’octubre de 2020

Una carta de Mérimée a Stendhal sobre València


Aquesta setmana he acabat de llegir el tercer i últim volum de la correspondència de Stendhal, en l’edició de La Pléiade. A més de les seues cartes, profusament anotades, el volum reprodueix també les que s’han conservat dels seus corresponsals. N’he fullejades algunes, molt per sobre, però m’he llegit atentament totes les que li va enviar Prosper Mérimée, l’autor de Carmen, mestre de la nouvelle o novel·la curta. Mérimée hi conta moltes anècdotes, sobretot de caràcter eròtic. En una carta del 1830, descriu amb tota mena de detalls les peripècies de la nit de bodes de Ferran VII amb la seua jove esposa, una princesa saxona «si chrétiennement élevée, qu’elle ignorait jusqu’aux choses de ce monde les plus simples, et que savent en Espagne les petites filles de 8 ans». La història és molt forta, manicomial. No en dic més per respecte al sentit del dècorum dels lectors de la serp blanca.

N’hi ha una altra, datada el 30 d’abril del 1935, en què Mérimée reporta al seu amic diverses informacions sobre València. Stendhal vivia aleshores a Civitavecchia, on ocupava el càrrec de cònsul i d’on s’escapava sempre que podia. Allí es moria d’avorriment. A més, hi havia un element de l’administració consular que li feia la punyeta tot el que podia. Tot plegat va fer que Stendhal demanés el trasllat a una vacant consular d’Espanya. Mérimée, que coneixia molt bé la Península, li proporcionava en aquesta carta algunes informacions sobre algunes de les possibles destinacions. Després de Madrid i Cadis, assenyalava que València era sense discussió la ciutat on li agradaria viure. Reconeixia que a l’estiu hi feia calor, però que hi havia arbres que feien bona ombra, cosa que no es trobava en cap altre lloc d’Espanya. Era una ciutat barata: per 5,25 francs tenies allotjament, desdejunaves, dinaves i sopaves. A continuació, amb una naturalitat perfecta, que ens indigna, escrivia que pel mateix preu us proporcionaven una noia ben bonica de quinze anys, i que hi havia moltes alcavotes, que per 42 francs us garantien el desflorament d’una verge.


Constatava que a València hi havia poc de comerç, i que hi cercaríeu debades un home culte o un artista. A Barcelona, en canvi, sí que n’hi havia, «mais dans les qualités demi-fines», i es podia anar a l’òpera italiana, mentre que a València a penes hi havia un teatre. Ni cap biblioteca. Ni cap museu. De tota manera, Mérimée conta que una vegada s’hi va estar vint-i-un dies i que no s’hi va avorrir gens. Tenia quatre xiques en activitat de servei —són les seues paraules—, totes quatre es deien Vicenta. Recordava que ho havia fet una trentena de vegades. També li contava a Stendhal que a València molt poca gent parlava l’espanyol, però que tothom l’entenia, a diferència de Barcelona, on gairebé tot el món parlava català i molts pocs entenien l’espanyol, cosa que li va fer antipàtica la ciutat. Mérimée el parlava molt bé —l’espanyol—, però a Barcelona aquesta habilitat, és clar, no li va servir de res. A més, i això devia ser definitiu per a ell, afirmava que les catalanes eren grasses i curtes, i malgirbades. Per contra, les valencianes eren blanques, esveltes i ben fetes, i tenien bones anques. Mérimée recomanava a Stendhal que, si no volia continuar a Civitavecchia, que se n’anés a València. 

El 15 de març de 1841, a Civitavecchia, Stendhal hi va tenir un atac d’apoplexia. En una carta a Domenico Fiori, un amic seu, li deia que s’havia batut amb el no-res, i que el passatge és el que resulta desagradable. El 22 de març de 1842, a París, un altre atac d’apoplexia el va abatre enmig del carrer. Va morir l’endemà, a les dues de la matinada. Mai no va venir a València.





Cap comentari:

Publica un comentari