diumenge, 31 de gener de 2021

El personatge més odiós de la literatura universal

Sabeu qui és Fomà Fomitx? Jo vaig tenir la primera notícia d'aquest personatge llegint Candido o un somni a Sicília, de Leonardo Sciascia. Candido Buffalò, el protagonista d’aquesta novel·la, que refà l'homònima de Voltaire en un ambient sicilià, acusa en una escena el secretari de la secció local del PCI d’haver parlat com Fomà Fomitx. El secretari, que no sap qui és aquest Fomà, no reacciona d’entrada. Suposa que deu ser algú relacionat amb la història del partit a la Unió Soviètica, algú del temps de Stalin i Beria, perquè estava clar que Candido l’havia volgut ofendre. Comença a preguntar, però ningú no sap donar-li’n raó. Els sonava, estaven convençuts que l’havien sentit en un moment o altre, estava clar que el nom era rus… Potser… Finalment, un especialista en literatures eslaves li va dir que era un personatge de la novel·la Stepàntxikovo i els seus habitants, de Dostoievski, publicada el 1859. Com que n’hi havia traducció a l’italià, el secretari de la secció se la va llegir de seguida. A mesura que avançava en la lectura, la ràbia li anava en augment. En l’assemblea següent, Candido va ser expulsat del partit. Un comunista que veia un Fomà Fomitx en el secretari del partit era indigne de ser comunista.

De seguida, és clar, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la. Volia saber qui era Fomà Fomitx! Vaig tenir molta sort, perquè Proa l’havia publicada el 1933 en la col·lecció A tot vent en una traducció al català d’Andreu Nin. Al cap de poc, en una llibreria de vell en vam trobar un exemplar, no recorde ara si mon pare o jo. La traducció de Nin és extraordinària, i no ha envellit gens ni mica. Nin fa servir un català viu, acostat a la llengua oral, no gens encarcarat, ben lluny del model noucentista. Afortunadament per al lector, una nova editorial, Falzia Editorial, acaba de reeditar Stepàntxikovo i els seus habitants en la traducció de Nin. No us deixeu escapar aquest llibre per res del món! Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx.

És una de les més sorprenents perquè és una novel·la humorística, amb escenes hilarants, cosa que no solem relacionar amb Dostoievski. Inicialment havia de ser una obra teatral i de fet es llegeix gairebé com una peça teatral. La narració reprodueix bàsicament els parlaments dels personatges, lleument puntejats per les informacions, descripcions i comentaris del narrador. L’acció, que té un ritme que no decau mai, està basada en una sèrie d’escenes en què uns personatges hi apareixen i uns altres en surten. N’hi ha més de vint, entre els quals destaquen Iegor Ilitx Rostaniev, propietari de l’hisenda de Stepàntxikovo, el seu nebot i narrador de la història, Serguei Alexàndrovitx, i Fomà Fomitx, en paraules de Mario Muchnik, el personatge més odiós de la literatura universal. Ressentit, absurd, tirànic, venerat per tothom a Stepàntxikovo. Ho fa anar tot de capgirell.

Stepàntxikovo és la hisenda de Rostaniev, un coronel retirat, dèbil i afable, que s’acusa sempre dels defectes dels altres i s’avergonyeix de suposar res de mal en una altra persona. De la seua bondat s’aprofiten tots els seus parents pobres i els seus amics. El cap d’aquesta colla de paràsits és Fomà Fomitx, que passa per ser un gran pensador incomprès. Domina la situació sotmetent a tots a la seua voluntat i humiliant-los, incloent-hi el seu benefactor. La narració, construïda com una comèdia d’embolic, ofereix un panorama deplorable de la societat russa del segle XIX.

Al començament de la novel·la, abans de fer-lo entrar en acció, el narrador presenta Fomà Fomitx i en fa una primera anàlisi psicològica: «Imagineu-vos l'home més insignificant i pusil·lànime, un avortó de la societat, completament inútil, innecessari a tothom, safarós, però amb un amor propi immens i, per afegiment, no dotat decididament de res que pogués justificar de cap de les maneres el seu amor propi irritable i malaltís. Previnc per endavant que Fomà Fomitx és l'encarnació de l'amor propi més il·limitat, però, alhora, d'un amor propi especial, ço és: un amor propi que coincideix amb la insignificança més absoluta, i, com succeeix habitualment en aquest cas, ofès, atuït per greus fracassos anteriors, comprimit durant llarg temps i traspuant enveja i verí a cada encontre, a cada èxit d'altri. Afegiu a això —ni cal dir-ho— la susceptibilitat més absurda, la desconfiança més folla.»

Fomà Fomitx és un d’aquells individus que només han vingut al món per a molestar. Té una habilitat especial per fer que els altres se senten culpables. Ell mateix s’humilia teatralment per insultar-los, per fer-los sentir malament. S’humilia, o els acusa. Amb aquest doble joc aconsegueix que els altres sempre estiguen temerosos de ser trobats en falta i que sempre estiguen pendents d’ell. El que més li agrada és adoptar el paper d’indignat. Qualsevol objecció, paradoxalment, no fa més que confirmar el seu punt de vista moral. M’heu ofès! M’heu insultat!, és la seua rèplica favorita. Tothom té por que s’enfade i, inevitablement, s’enfada: «—És que per ventura hom no m'ha ofès aquí? —cridava. —És que per ventura hom no s'ha mofat de mi? És que vós, vós mateix, coronel, com fan els marrecs ignorants pel carrer, no m'heu fet pam i pipa a cada moment? Sí, coronel! Insisteixo en aquesta comparació, perquè si no físicament, ho heu fet moralment, i en alguns casos, els pam i pipa morals són més ofensius que els físics. I no parlo ja dels cops…»

Un tarfuf? Fomà Fomitx fa creure als altres que és un ésser superior, dotat d’indubtables qualitats morals i intel·lectuals. Com una llei ineluctable de compensació psicològica, els qui estan dotats de menys qualitats són els qui tenen més pretensions. «La seva més gran necessitat era ocupar el primer lloc com fos i allà on fos, predicar, presumir, lloar-se. Com que hom no el lloava, començà de fer-ho ell mateix», apunta el narrador. El contrast entre les pretensions i la realitat porta a la hipocresia, a la sobreactuació i a la tirania sobre els altres. Però l’hipòcrita sol ser més melós: intenta dissimular, que els altres no s’adonen de la seua hipocresia. Fomà Fomitx, en canvi, es mostra agressiu i tirànic. Al mateix temps, també fa comèdia, i totes les seues absurditats resulten més monstruoses perquè estan calculades per tiranitzar els altres. Potser més que un hipòcrita és un ressentit, i per això està convençut que els altres estan en deute amb ell. El ressentit vol venjar-se.

El pitjor ressentiment és el que té l’origen en un mateix: «la picada de la serp de l'amor propi de vegades és molt profunda i inguarible, sobretot en els homes insignificants i curts de gambals», apunta el narrador. En aquests casos la causa del ressentiment no és el mal que ens han fet els altres, sinó la propia insignificància. Un amor propi ferit, un complex d’inferioritat que no es vol confessar: això és el que cou. Ara, el ressentit desvia la pròpia insignificància atribuint-ne la culpa dels altres. De fet, els altres són culpables de viure bé, de viure millor que ell. El ressentit voldria que tots fossen esguerrats. Les desgràcies i el ridícul dels altres són la millor cura de l’amor propi.

Al voltant de Fomà Fomitx, l’amo del garito de Stepàntxikovo, es desplega tot un retaule de tipus atrabiliaris, frenètics, aprofitats, incultes, estúpids malèvols i estúpids bondadosos. En alguns, l’estupidesa, de bracet amb la indolpencia, sembla una actitud deliberada, més que no una conseqüència de tenir les facultats mentals disminuïdes. Un personatge constata sarcàsticament que «fent el totxo, sempre vius millor en aquest món! Si ho hagués sabut, m'hauria inscrit a la congregació dels totxos quan era jove i ara potser fóra intel·ligent. Però com que vaig voler ésser intel·ligent molt d'hora, ara sóc un vell totxo».

Malgrat l’etiqueta de novel·la humorística que li va posar el mateix Dostoievski, Stepàntxikovo i els seus habitants resulta inquietant en més d’un punt. Com un personatge tan carregat de defectes com Fomà Fomitx, aquesta encarnació de la negativitat, pot ser tan admirat? Per què es deixen dominar per ell? Com es pot convertir el món en un manicomi? De tota manera, la novel·la, com que és una comèdia, acaba bé, o relativament bé, ni que siga perquè Fomà Fomitx rectifica una mica. S’adona que ha d’afluixar si no vol perdre el seu lloc. A més, afortunadament, mor al cap de poc, i així tothom respira al final. Però segueixen venerant la seua memòria. Tot acaba bé, per tant, però sense Fomà tot hauria anat bé des del principi, sense necessitat d’acabar bé, i s’haurien estalviat tots els maldecaps i patiments. De segur que tots coneixeu més d’un Fomà Fomitx.



PD. El juliol del 2015 Roderic Ortís va publicar en el seu blog una nota de lectura, que us recomane, sobre aquesta novel·la de Dostoievski: «Stepàntxikovo i els seus habitants», de Fiódor Dostoievski (1859), un llibre rar.

Cap comentari:

Publica un comentari