«L’estupor» de Josep Iborra: el doble moviment d’un lector

El 2018 va aparèixer pòstumament L’estupor de Josep Iborra, publicat per l’editorial Afers. Seguint el deixant d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, aquest llibre, editat en el sentit anglosaxó del terme pels seus hereus amb l’ajuda de Francesc Pérez Moragón, oferia una tria representativa de la gran massa d’escrits inèdits que Josep Iborra havia deixat a la seua mort, feia set anys.

El títol remetia a un dels assaigs recollits en el volum, en què l’autor en reprenia un altre de Tel quel de Paul Valéry. L’escriptor francès assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del reconeixement. En el seu assaig Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tractava, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible». Era una possibilitat a què calia aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits. Molts dels textos recollits en aquest llibre il·lustren aquesta voluntat de pensar i escriure més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista, i també una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo.

L’estupor va ser molt ben rebut en el moment de la seua aparició, si ens fixem ens les ressenyes que se’n van fer, totes molt elogioses. D’entrada, resulta atractiu i accessible per la gran varietat de temes tractats i per la seua escriptura precisa i clara. Així i tot, algunes de les recensions revelaven una certa sensació de descol·locament: d’estupor. A Josep Iborra no li no hauria estranyat aquesta reacció. Ell mateix pensava que els seus escrits eren gairebé inintel·ligibles per als lectors actuals, convicció que potser va influir en una certa indiferència per la publicació de tot el que havia escrit.

Per què? En primer lloc, el lector es pot sentir una mica fora de joc davant de les referències culturals i literàries que Iborra posa en joc en els seus textos, extretes en bona part de la cultura francesa. Són desconegudes o no són habituals fins i tot per al lector culte d’ara. També descol·loca la seua mateixa concepció de l’assaig, que defuig tant l’assaig acadèmic com l’assaig «literari», líric o políticament correcte, amb quatre referències culturals d’anar per casa, centrat en l’«actualitat».

Finalment, però no en últim lloc, cal tenir en compte la mateixa concepció de la literatura de Josep Iborra. En alguns dels seus escrits va assenyalar que la literatura és una forma d'experiència del món i de la vida, i que aquesta experiència pot estar centrada en l'escriptura, en la creació de l'obra, o en la lectura, que per a ell era, alhora, plaer i coneixement d'un mateix, tal com volia Montaigne. Algunes de les millors pàgines de L’estupor estan dedicades a l’experiència de la lectura: les classes de lectors, la passivitat i l’activitat en la lectura, els lectors de novel·les, l’aparició del lector modern, els llibres de capçalera, la representació del lector en la mateixa literatura, la presència dels grans autors en la seua obra, la conversió del lector en escriptor, la relació entre lectura i escriptura, i entre aquesta i la vida… Era un dels temes centrals de les seues reflexions.

En l’assaig titulat Llegir i viure, un text clau per a entendre el que representava l’experiència de la literatura per al seu autor, aquest hi afirmava que «llegir literatura és una manera de donar-se vacances, de viure-les amb una llibertat completa i amb una disponibilitat interior. No és, com se sol dir, evadir-se, fugir d’un mateix i de la rutina de la vida quotidiana, sinó dispensar-se de moure’s pel petit món en què ens trobem i entrar en un altre, en què ens podem instal·lar i viatjar». Aquest viatge de vegades comporta, en determinades lectures si més no, «un doble moviment, paradoxal, perquè, per una banda, és un recorregut per les invencions d’un autor que projecta el lector fora d’ell mateix, i, al mateix temps, hi ha un corrent invers que, com una marea, porta el lector al seu centre personal, al nucli de les seues imaginacions». Josep Iborra concloïa que «potser, jo no sóc més jo mateix que quan llegesc, quan em deixe ser sense els obstacles i preocupacions de la vida ordinària. Quan em visc en la lectura, em sent viure amb una intensitat innocent, protegit i segur, feliç de viure sense el menor perill. Tot resulta tan fàcil, tan extraordinari, en aquesta vacança del nostre jo!»

Llegir i viure, per tant, anaven lligats. En una entrada del 1976 dels seus diaris, encara inèdits, escrivia una observació semblant, però en aquest cas aplicada a l’escriptura: «Escric, doncs sóc. O millor, mentre escric, sóc. Perquè, en realitat, m’importa ben poc la conclusió, la conseqüència». Escriure, com llegir, era la seua manera de ser, «d’afirmar-se, de fer que aquesta existència pese o tinga la temperatura vital. I s’ha de reprendre l’escriptura, per a reprendre’s, per a evitar la caiguda, la disgregació. Escrivint, m’organitze, em pose en forma, arribe a l’harmonia interna sense la qual no hi havia ànima per a certs pitagòrics. Tot donant forma als mots em done forma a mi mateix». Per a Josep Iborra, lectura i escriptura es conjugaven en un procés indestriable. L’escriptura prolongava, aprofundia i recreava la lectura, reproduïa al seu torn el doble moviment d’aquesta, i això es traduïa en l’escriptura fragmentària i dispersa, lliure, sempre renovada, de l’assaig tal com ell el concebia i el practicava.

Una particularitat de tots aquests textos és que no contenen cap exaltació, més o menys lírica, de la literatura, com seria d’esperar i com és habitual entre la gent de lletres. Lluny de qualsevol especialització acadèmica, lluny, també, de qualsevol actitud «literària» o literaturitzada, aquests assaigs reflecteixen una experiència particular, sense pretensions, però molt personal i intensa. Tot plegat pot resultar una mica estrany en el món literari actual. Per això la sensació d’estupor que he detectat, en part, en la recepció d’aquest llibre.

(publicat en La Veu dels Llibres, 15/05/2021)