dilluns, 31 de maig de 2021

Preparar o improvisar


Quintilià insisteix en diversos passos de la Institució oratòria en la importància que la memòria té per a l’orador i, en general, per a qualsevol activitat humana. L’orador, diu, ha de preparar els discursos, memoritzar-los mínimament, i no confiar massa en les bondats de la improvisació. Ara bé, o preparem bé el discurs o l’improvisem de cap a cap, perquè «si no ens podem refiar de la memòria, és a dir, si no hem preparat bé el discurs, millor córrer el risc de la improvisació que no pas un discurs incoherent». El fet de parlar davant d’un públic ajuda a concentrar-se i a tirar endavant. Comporta una tensió beneficiosa, que no s’ha de confondre amb la por de parlar en públic. Quan escrivim, concentrar-se és més difícil, perquè sempre ens podem permetre el luxe d’alçar el cap del paper, de vagarejar mentalment, de fer un glop d’aigua —he dit d’aigua— o de posar-nos a berenar amb l’excusa de recuperar forces.

En tot cas, la millor improvisació, la que dóna millors resultats, és la que està preparada. Confiar-ho tot a la inspiració del moment, al Déu proveirà, és una actitud excessivament optimista, pròpia de gent gandula. Que no sol funcionar. Abans de parlar davant d’un públic, cal saber exactament què volem dir, com i en quin ordre. Amb la tranquil·litat i la seguretat que dóna això, ens podem permetre el luxe d’improvisar, de deixar-nos dur en algun punt per la inspiració del moment. Fins i tot, és convenient de fer-ho així. La memòria ens ha de donar confiança i seguretat, però no ens ha de lligar. No hem de parlar com si estiguéssem recitant un text que hem après de cor prèviament. Quintilià recomanava que el discurs ha d’anar sempre cap endavant i que «mentre arribem al final, cal avançar tant amb la vista com amb el pas. Si no, farem pauses i ensopegarem, i només serem capaços de pronunciar frases entretallades».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada