dissabte, 19 de març de 2022

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia


Entre el 2009 i el 2018, Vicenç Pagès Jordà va publicar en la Revista de Girona cinquanta-sis articles sobre llibres en prosa d’autors nascuts, abans del 1920, en els límits geogràfics que cobria la revista. Aquests articles han estat recollits en el volum Clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona. L’autor declara en la introducció que la seua intenció era esbrinar «fins a quin punt han envellit bé els autors “clàssics”. En altres paraules, ¿quin interès mantenen avui?» Ho ha fet deixant de banda l’enfocament acadèmic, que té «més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra». Per això, va basar cada article en un llibre concret de cada autor i va deixar de banda les anàlisis globals. Un altre factor, decisiu, en l’origen d’aquest llibre és el fet d’haver descobert que alguns dels escriptors canònics no li feien el pes i que l’atreien uns altres que no solen aparèixer en els manuals de literatura.

En l’article sobre la Història de la literatura catalana de Josep Comerma, llibre publicat el 1923, Pagès Jordà constata que «la manera d’entendre avui dia la literatura és majoritàriament deutora del materialisme dialèctic: en el relat que en resulta, cada autor és el símptoma d’un moviment, i cada moviment és la conseqüència dels canvis originats en la infraestructura econòmica. Potser per això els nostres estudiants vinculen més la paraula literatura als períodes històrics que no pas a uns determinats estils personals d’escriptura». Així, autors tan atractius i de tanta força com Eduard Girbal Jaume no apareixen en les nostres històries de la literatura. El volum VI de la Història de la literatura catalana que està publicant el Grup Enciclopèdia i l’Editorial Barcino, ni l’esmenta. No sabien on col·locar-lo. Cronològicament, Girbal Jaume pertany als moviments literaris tractats en aquest volum —modernisme, noucentisme i avantguardes—, però el fet és que no encaixa en cap dels tres. A més, ha estat reivindicat i tornat a posar en circulació des de fora del clos universitari. Raó de més per a ignorar-lo.


No tots els clàssics revisitats per Pagès Jordà són «clàssics». Alguns només són passables i alguns altres ell mateix no dubta a qualificar-los de mediocres. Però tenen interès per un motiu o altre. De vegades, hi detecta «aquella característica difícil de definir que anomenem gràcia, i que ens impulsa a no deixar el llibre fins al final». D’Escenes de ciutat, de Joaquim Riera, publicada el 1892, en destaca la pobresa de la llengua, el romanticisme tronat, el sentimentalisme que es desborda, la retòrica previsible… Obres com aquesta, habituals en l’època qualificada de Renaixença, serviran «perquè de mica en mica la creació literària en català vagi aixecant el cap». Sobre Cortal Marí, una novel·la de Carles de Camps del 1921, escriu que «poques vegades una novel·la ha començat amb uns adjectius tan adotzenats: “Acabava de tocar les nou el rellotge del bellíssim campanar de la gòtica i superba església de Castelló d’Empúries”». I no sols el començament: l’ús abusiu del narrador omniscient elimina el factor sorpresa, els personatges «estan dibuixats amb traços gruixuts i es comporten amb una complexitat psicològica digna d’Els pastorets». Així i tot, «conserva un cert atractiu la plasmació de la vida de l’època». La revisió d’aquests autors menors, escassament «clàssics», es justifica també perquè proporciona una visió del que és realment una literatura en un moment i en un lloc determinats abans de passar pel sedàs de la posteritat, per dir-ho amb un terme solemne, o pel llit de Procust de l’acadèmia.

De tota manera, la majoria dels escriptors revisitats es mereixen el rètol orientatiu de «clàssics» i ens sentirem incitats a llegir-los. A mi m’ha passat, entre molts altres, amb un autor que ni tan sols coneixia de nom: Eusebi Isern. D’aquest autor Pagès Jordà en destaca que no cau «en els dos defectes més comuns de la nostra literatura: ni en la idealització dels ciutadans que hi viuen ni en la caracterització pròpia del qui només sent interès pels crims grollers». A més, «prefereix suggerir els temes en comptes d’esgotar-los». La valoració d’aquest escriptor es remata amb aquesta frase concloent: «el que impressiona més dels seus llibres és que hagin envellit tan bé».

Un detall que sorprendrà agradablement el lector de Clàssics revisitats és que el seu autor sempre justifica les objeccions i els elogis. En l’article sobre Solitud, en compte de repetir que es tracta d’una obra mestra, es planteja quin és el criteri per a saber si un llibre mereix l’estona que li dediquem. N’esmenta uns quants. El primer, que al cap d’un temps d’haver-lo acabat encara en recordem vivament alguna escena. O que, de vegades, «després de llegir una determinada frase, tenim ganes de rellegir-la, de pronunciar-la en veu alta, d’escriure-la per no oblidar-la». Altres criteris poden ser més personals, com ara la familiaritat amb l’espai on està situat el llibre. Més important encara, per a Pagès Jordà una obra com Solitud «pren més volada si deixem de veure-la com el símptoma d’un determinat període o moviment i la considerem senzillament com un llibre que val la pena llegir». És cert que Solitud compleix la fórmula de la novel·la modernista, però costa molt identificar-la amb el que s’entén per modernisme a Catalunya i encara més amb el que s’entén amb aquesta etiqueta a la resta del món. Tant se val. Solitud és una novel·la modernista: la novel·la modernista. Això és el que va per a l’examen. I d’això es tracta: de llegir per a l’examen. Com tothom sap, el que no va per a l’examen no existeix.


Clàssis revisitats
qüestiona sovint els punts de vista, o de ceguesa, de la crítica acadèmica, entre els quals la displicència amb què tracta una novel·la com L’hereu Noradell, de Carles Bosch de la Trinxeria, o determinades valoracions de les obres d’un autor. Els manuals d’història de la literatura catalana dictaminen que la millor obra de Marian Vayreda és La punyalada, i que tot el que va escriure abans són provatures que van ser útils perquè escrivís aquesta obra. Com que té el vici de llegir i pensar pel seu compte, Pagès Jordà no s’equivoca, i sap que un llibre com Records de la darrera carlinada, recentment reeditat per L’Avenç, és el millor que va escriure Vayreda. El lector faria bé de fer-se’n de seguida amb un exemplar.

Tampoc no es deixa impressionar per algunes reivindicacions d’autors oblidats o menystinguts, com Aurora Bertrana: «encara que Marta Pessarrodona l’hagi comparada amb Katherine Mansfield, llegida avui dia Aurora Bertrana es revela com una autora menor, que difícilment seria coneguda si no fos pel cognom del seu pare i per l’exotisme dels seus llibres». Remarca amb malignitat que la primera edició de Paradisos oceànics (1930) es va esgotar en pocs dies no a causa del text, sinó de les fotografies que incloïa, que mostraven un enfilall de noies polinèsies en topless. Per contra, la seua contemporània Llucieta Canyà, al costat de la Bertrana, «resulta un compendi de la saviesa popular i de geni de la llengua», vivaç i àgil.

Són moltes les virtuts de Clàssis revisitats. Als professors de literatura els ajudarà a desfer-se dels apriorismes amb què el sistema acadèmic ha impregnat l’ensenyament i l’estudi de la literatura. I també als lectors habituals, que l’han patit en major o menor grau. I els incitarà a llegir tota una sèrie de llibres que valen la pena, injustament relegats o mig oblidats a hores d’ara. A més, demostra, de nou contra l’acadèmia, que es pot parlar de literatura sense deixar de banda l’amenitat. Comentant Estudis i lectures, escriu que el seu autor, Josep Maria Capdevila, «llegeix desproveït de prejudicis, amb respecte però sense idolatria, opinant amb una llibertat que ara trobem a faltar en gran part de la crítica universitària, comparant els autors catalans amb els seus contemporanis europeus i, sobretot, sense pretendre reduir cap autor al grup on els especialistes han decidit incloure’l». Són unes paraules que es poden aplicar punt per punt a Vicenç Pagès Jordà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada