Com ja va fer amb Els convidats de pedra, el crític i novel·lista Ponç Puigdevall ha reunit ara en Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir una altra selecció de les ressenyes literàries que ha publicat a la premsa, des del 1991 fins ara, la majoria corregides i renovades. Només hi ha inclòs crítiques positives. El subtítol de Jardins secrets ja indica que els noranta-nou llibres ressenyats admeten la prova de la relectura: són uns llibres que val la pena rellegir, o llegir si no ho hem fet encara. Tots plegats inviten el lector a recórrer «un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys».
En l’assaig introductori amb què ha encapçalat aquest llibre, Puigdevall hi exposa la seua concepció de la crítica literària i algunes consideracions de caràcter general sobre la narrativa de la literatura catalana actual. Prenent com a model d’una literatura digna d’aquest nom La imatge, de Josep Palàcios, «un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir en l’actualitat», Puigdevall denuncia la «literatura de qualitat» (les cometes són seues), «una literatura que busca confondre’s amb la literatura a seques, que construeix simulacres cultes. És un tipus de llibre que pot passar per bo, però que estèticament no és mai interessant». El fet, constata, és que «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat, i fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho».
Puigdevall assenyala que «més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios», el panorama de la narrativa actual en català es caracteritza per la gran varietat de propostes o de formes que s’ofereix al lector. Ningú, diu, posseeix el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Ni Monzó, ni Cabré, ni Palol. No hi ha ningú que siga un punt de referència indiscutible. A hores d’ara no hi ha un Espriu ni una Rodoreda; encara menys, un Pla o un Fuster. La narrativa actual, potser per primera vegada en la literatura catalana contemporània, no va a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència: «els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra». La varietat dels noranta-nou llibres ressenyats en Jardins secrets demostra aquesta asseveració.
Aquesta assaig inicial és també una defensa de la crítica literària «en contra de l’opinió que considera la crítica de llibres propi de creadors fracassats». La crítica és, també, una forma de creació, un gènere literari, si més no en la forma que la practica Ponç Puigdevall. Cal, és clar, que el crític siga, com ell, un lector competent i que sàpiga escriure. A més, des del punt de vista moral, no ha de ser superb o arrogant. Cada llibre és el que és i el lector —el crític— ha d’acceptar recórrer l’itinerari que el llibre proposa. Una vegada acabada la lectura, arriba el moment de fer un examen de l’experiència, de recrear-la per al lector. Ha arribat el moment de la valoració: el crític ha d’explicar raonadament per què cal o no llegir un llibre. L’autor de Jardins secrets declara que a l’hora de triar els noranta-nou títols s’ha deixat endur pel criteri del seu gust particular «amb l’esperança que un gust deixa de ser arbitrari no quan se’l considera correcte, sinó quan se l’argumenta amb la màxima exactitud possible».
A diferència de la crítica acadèmica, que vol classificar cada obra en un corrent o en període, o en qualsevol casella, o l’analitza per mitjà d’una plantilla teòrica o altra, l’objectiu fonamental de Puigdevall com a crític és «mirar d’entendre que té cada llibre de genuí» a partir de la identificació del que en podríem dir la cèl·lula germinal —el detonant o el punt de partida, com diu ell mateix en algun pas— de l’obra literària. La ressenya, aquest gènere literari modest i efímer, es converteix en les seues mans en una recreació del procés de gestació de l’obra criticada, més enllà de la funció informativa i valorativa. Aquesta voluntat de precisar el que té d’específic una obra es tradueix en un estil de frases llargues, de períodes amples, que inclouen noves clàusules i matisos, i abundants comparacions, molt extenses de vegades.
Només en el cas d’alguns autors, com ara Miquel de Palol o Quim Monzó, Puigdevall situa el llibre concret que ressenya en el conjunt de la seua producció, com una forma més de remarcar el caràcter específic de l’obra criticada. Poques vegades hi trobem alguna consideració exterior, de caràcter sociològic o històric. La crítica de Puigdevall no s’adscriu tampoc a cap corrent ni segueix cap metodologia acadèmica. Té prou a fer servir la lectura atenta com a punt de partida per a la recreació imaginativa de la gestació de l’obra criticada, fins a convertir el text crític en una creació autònoma.
El 2015 Ponç Puigdevall va publicar un altre recull de ressenyes literàries, Els convidats de pedra, en què repassava i reivindicava una sèrie d’obres de la literatura catalana, injustament oblidades, del primer terç del segle XX, amb la intenció de tornar-les a posar en circulació. Amb Jardins secrets vol reactivar igualment algunes de les obres més destacades de la narrativa en català dels últims trenta anys, arraconades davant l’allau de les novetats que es devoren les unes a les altres. Puigdevall es pregunta en l’assaig introductori de Jardins secrets quin sentit té llegir, entremig de tanta oferta literària actualíssima, llibres sobre literatura. Potser, ara, enmig d’aquesta saturació de publicacions, la crítica com a orientadora i incitadora de la lectura és més necessària que mai per a mantenir viva una literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada