Proust

6 de desembre de 1967

Proust, una cadena indefinida d’associacions. No hi ha realitats sinó associacions, un món que remet d’una cosa a l’altra, que es ramifica, que esdevé un brancatge sense tronc, un arbre ple de fulles i flors multicolors, especulars, en un joc especular de referències.

Proust creia en la societat de què parla? S’hi lliurava o la denunciava? No hi ha una actitud davant d’ella de caràcter polític, econòmic, social, sinó només moral i estètic. Reviure-la, revisar-la, reveure-la en l’experiència del món imaginari de la memòria. Res de prendre posicions.

Res dels tràfecs i agitacions del món de Balzac. I tampoc, no prendre la posició impersonal, objectiva de Flaubert. El que hi ha és el laboratori màgic, monstruós del jo, d’un que parla des d’un jo sobre un món abolit, que ha esdevingut una pura fantasmagoria en una escriptura extensiva, expansiva, que s’autogenera sense solució de continuïtat. És un continu, un perpetuo mobile, que gira i gira… «Que en la seua quietud es mou perpètuament», com diu Eliot, en un poema, sobre un gerro xinès.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 125-126.