La germana de Shakespeare

En una entrada anterior comentava que a finals de febrer parlaré d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf en el club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia. Hi explicava també les circumstàncies que m’han fet triar aquest llibre. Aquest cap de setmana l’he repassat una mica i n’he pres algunes notes per a la sessió del club de lectura. Quan el 1929 es va publicar Una cambra pròpia, a la Gran Bretanya ja s’havia aconseguit el dret de vot per a les dones. Sense negar la transcendència d’aquest fet, Virginia Woolf remarcava que encara era més important disposar d’una renda de cinc-centes lliures. Amb autonomia econòmica, amb una renda de cinc-centes lliures pròpies una dona podia tenir una cambra pròpia. I més coses. Les cinc-centes lliures, és clar, tampoc no ho eren tot. Calia suprimir tots els obstacles que impedien l’accés de les dones a l’educació formal. I que poguessen controlar els embarassos d’una manera segura i efectiva.

Si les dificultats materials amb què es trobaven les dones eren enormes, les immaterials —així en deia Woolf— encara eren pitjors. La indiferència del món, que Keats, Flaubert i altres genis havien trobat tan difícil de suportar, en el cas de les escriptores es convertia en una hostilitat agressiva. Què escriu aquesta desgraciada? Les dones havien de lluitar contra el que se’n pot dir la seua formació negativa, la que estableix no què pots fer o dir, sinó el que no pots fer ni dir. El sentit del decòrum, que afectava a elles principalment, les encotillava i asfixiava. En una ressenya que va publicar en el suplement literari del Times Woolf assenyalava que George Eliot i Charlotte Brontë van signar les seues obres amb pseudònims masculins no sols per amagar-se, per aconseguir que les jutjassen d’una manera imparcial, sinó per alliberar les seues consciències com a escriptores de la tirania del que calia esperar del seu sexe. Volien escriure sobre qualsevol cosa, igual que un home, fins i tot sobre aquells temes i qüestions que el decòrum imperant els vedava.

Per a Virginia Woolf, devia ser descoratjador haver de polemitzar amb professors universitaris convençuts de la inferioritat intel·lectual de les dones. Amb professors universitaris, i fins i tot amb bisbes. Així i tot, no perdia la calma. Feia servir la ironia i la intel·ligència. Si no els convencia, com a mínim els feia callar. Això és molt, tenint en compte que la gent no calla mai. En Una cambra pròpia esmenta el cas d’un bisbe anglicà que, segons sembla, es va considerar obligat a sostenir que cap dona, d’abans, d’ara o de l’esdevenidor, podia arribar a tenir el geni d’un Shakespeare. Woolf pensava que el bisbe tenia raó: era impossible del tot que una dona escrivís, a l’època de Shakespeare, les seues comèdies. Però no per una mena de factor congènit, com devia pensar aquell prelat. Woolf ho va argumentar escrivint el fragment més recordat d’Una cambra pròpia, en què s’imagina, vista l’escassedat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt de talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom. Com el seu germà, Judith era igualment imaginativa i es delia tant com ell per veure món. Però no la van fer anar a escola. Abans de fer vint anys, els pares la van prometre amb el fill d’un marxant de llana del veïnat. Va cridar i va protestar. El seu pare, d’entrada, li va pegar un parell d’hòsties. O més d’un. Això no ho sabem. Després d’haver deixat les coses clares, la va intentar convèncer amb bones paraules. La força del talent i la tossuderia de Judith la van empentar a fugir. Una nit es va despenjar per la finestra i se’n va anar, caminant, a Londres. Va arribar a un teatre i va dir que hi volia treballar. Tothom se’n va burlar. Les insinuacions que li van fer anaven que volaven. Però el director de la companyia se’n va compadir i la va acollir. Al cap de dos mesos la va deixar embarassada. Ella es va matar i la van enterrar no se sap on. Judith Shakespeare no va escriure mai cap obra de teatre.

Virginia Woolf hi afegia que hauria estat impossible que una dona tingués el geni d’un Shakespeare en aquella època: «Un geni com el de Shakespeare no sorgeix entre gent que es mata doblegant la carcanada, entre gent sense educació i servil. No es va donar a Anglaterra a l’època dels saxons i els bretons. Actualment no es dóna tampoc entre la classe obrera. ¿Com s’haguera pogut donar, doncs, entre unes dones que es posaven a treballar gairebé abans de la pubertat, forçades pels mateixos pares i sotmeses per la força de la llei i dels costums?»

A hores d’ara ningú, gairebé ningú, s’atreveix a afirmar, com aquell bisbe, que les dones són inferiors als homes en capacitat intel·lectual. Sí, però… de tant en tant, algú remarca, insidiós, que no es pot negar que les dones no han produït mai cap Shakespeare. Això és un fet! Un altre fet és que el sector masculí, des del temps que dura la festa, només n’ha produït un. El primer ha estat l’últim. Tampoc és per a tirar coets. Virginia Woolf contestava aquell «fet» amb la història de la germana de Shakespeare que acabe de resumir. A més, encara que no ho diu explícitament, estava convençuda que sí que hi havia hagut un Shakespeare femení, una autora que s’hi podia equiparar no sols per la qualitat i la intensitat de les seues obres, sinó perquè hi compartia unes característiques determinades. Aquesta autora era Jane Austen.

Virginia Woolf planteja en aquest punt una qüestió central de la crítica literària. Quin és l’estat mental més favorable a l’acte creatiu? Què és el que permet i fa prosperar una activitat tan enigmàtica? Com es pot ser Shakespeare? Com es pot ser Jane Austen? Com podia saber i percebre tantes coses aquesta escriptora, sense haver estudiat, sense haver-se mogut a penes del lloc on vivia? D’on havia tret tot el que va posar en les seues novel·les, una dona que, com totes les de la seua època, no havia accedit a l’educació formal, i que no tenia una gran experiència de la vida humana, o només la que podia copsar des de la saleta d’estar de la seua casa?

La resposta que dóna Woolf és que tot el sabia Austen, tot el que va posar en les seues obres, ho portava dins, incorporat de fàbrica com si diguéssem: «una d’aquestes fades que es posen sobre els bressols devia endur-se-la volant pel món a l’instant mateix en què va néixer. I quan va tornar a deixar-la dins el bressol, Jane Austen ja sabia no tan sols com era el món, sinó que ja havia escollit el seu reialme». De Shakespeare se’n podria dir una cosa semblant.

Costa molt relacionar tot el que sabem de Shakespeare i Austen amb la seua obra. Woolf suggereix que potser «la raó per la qual no sabem gairebé res de Shakespeare, és que els seus rancors, despits i antipaties estan amagats. No tenim el recurs de cap “revelació” que ens ajudi a recordar l’escriptor. Totes les ganes de protestar, de predicar, de denunciar un insult, de venjar-se d’una mala passada, va ser engegat fora i cremat». I concloïa que «si mai cap ment va ser incandescent, lliure d’obstacles, va ser la ment de Shakespeare». De Jane Austen deia que va ser una dona que va escriure sense odi, sense rancúnia, sense por, sense fer sermons, igual que Shakespeare. Matisava, si de cas, que potser el tret distintiu d’Austen va ser de no voler allò que tenia prohibit. El seu talent va ser l’adient amb les seues circumstàncies. No tenia una cambra pròpia.

No totes les ments són capaces de cremar tots els obstacles i, com deia Woolf, fer-se incandescents. Més habitual és trobar, en molts exemples de creació literària, una ànima turmentada i exasperada per odis i greuges. Limitada i empresonada. Com que Shakespeare i Austen, segons Woolf, havien aconseguit de cremar els obstacles amb què havien topat, per això tots dos ens semblen estranys o, si més no, desconeguts. El punt de vista de Virginia Woolf és discutible. Els greuges, reals o imaginaris, les dèries, la rancúnia i la mala llet han donat de vegades un gran rendiment literari. Sense arribar, potser, al nivell d’un Shakespeare o d’una Jane Austen. Tant se val. En aquest cas era inevitable que la pregunta fos millor que la resposta. Com es pot ser Shakespeare o Jane Austen?