La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre el blasme dels moralistes. Hi han vist el signe més evident de la feblesa humana. David Hume assenyalava amb malícia que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen la nostra indolència natural. Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. Tant se val. És un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria innata, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man’s power».
Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 192.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada