Aquesta antologia corregeix la idea convencional de Heine com un poeta romàntic, que va influir fins i tot en el pobre Bécquer. Com assenyala Jordi Jané en l’assaig que l’encapçala, «si Heine és conegut al nostre país, en tot cas ho és com a poeta romàntic. No es pot dir que aquest clixé falsegi totalment la veritat, però n’amaga una altra de més important: només és vàlid per a la primera època, breu, de l’escriptor que ben aviat va copsar que el món real era més ampli i que no es podia copsar amb l’estètica romàntica». En la seua primera època Heine va adoptar la forma i un element fonamental del romanticisme, que mantindrà sempre, la ironia, i aviat va reclamar i va portar a la pràctica en la seua obra la necessitat que la nova literatura s’ancore en el món actual. Als romàntics i als seus epígons els criticarà, en paraules de Jordi Jané, «la seva dèria de mirar enrere en la història i la tendència a un patriotisme exagerat, que relaciona amb el catolicisme, el misticisme i l’obscurantisme polític».
Heine es pot considerar el pare espiritual d’un poeta tan gran com Bertolt Brecht, poques bromes, que Formosa també ha traduït al català. No us podeu perdre —és una altra lectura obligatòria!— el Devocionari domèstic, el primer llibre de poemes que va publicar Brecht, el 1927, també traduït per Feliu Formosa. Heine i Brecht són dos poetes que s’han d’incloure en la línia de poetes com ara Arquíloc, Guillem de Berguedà, François Villon i Ausiàs March. Recorde ara que el 1977 Feliu Formosa va publicar una tria de poemes de Villon, Balades, en Vosgos, una editorial de vida efímera. La traducció d’aquests poemes és una meravella. Evidentment, aquest llibre no s’ha reeditat i està més que exhaurit.
Per a incitar-vos a l’adquisició i lectura d’aquesta antologia de Heine, aquí en teniu tres poemes:
EN VERITAT
Quan la primavera arriba i brilla el sol,
de nou rebrota tot i s’obren les floretes;
quan la lluna emprèn el seu curs radiant,
van les estrelletes nedant-li al darrere;
si el cantor contempla dos dolços ullets,
li brollen cançons des del fons de l’ànima…
Però les cançons, estrelletes, flors,
ullets i fulgor del sol i la lluna,
per molt agradable que sigui el conjunt,
queda encara molt lluny de formar un món.
*
Un avet s’alça solitari
al nord, dalt del cim nu,
s’endormisca; en un blanc mantell
l’embolcallen la neu i el gel.
Somia en una palmera
que allà, lluny, cap a Llevant,
s’entristeix, sola i callada
vora l’ardent paret rocosa.
*
Deixa córrer les sagrades paraules,
deixa córrer les devotes hipòtesis,
i prova de resoldre’ns les preguntes
maleïdes sense donar-hi voltes.
Per què, sagnant i míser, s’arrossega
sota el pes de la creu, el just,
mentre el dolent, feliç pel seu triomf,
passa trotant sobre el seu alt corser?
Qui en té la culpa? És que Nostre Senyor
no és potser totpoderós?
O comet els abusos ell mateix?
Ah, això sí que fora abominable!
Preguntem, doncs, contínuament,
fins al dia que amb un grapat de terra
per sempre més ens taponen els morros…
És que d’això se’n pot dir una resposta?
Heinrich Heine, Lluny de la pàtria. Antologia poètica. El Gall Editor. Traducció de Feliu Formosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada