diumenge, 2 de juliol del 2023

Sinceritat i disciplina


Repassant les notes que vaig prendre l’estiu passat de Cultura i literatura, d’Antonio Gramsci, en trobe una sobre l’assaig Sinceritat (o espontaneïtat) i disciplina. El títol m’atreu i em sorprèn alhora. Sinceritat i disciplina? Per a mi són dos mots que no lliguen, si més no d’entrada. Tendim a relacionar la sinceritat amb l’espontaneïtat, amb la naturalitat; la disciplina, per contra, amb l’esforç, amb la força de voluntat. Pensem, ingènuament o no, que la sinceritat és tot el contrari d’una actitud impostada. No cal esforçar-se a ser sincers: simplement cal ser-ho. Però això no és tan fàcil com sembla. A més de ser sincers, hem de semblar-ho. Hem de trobar les paraules i el to adequat per a expressar-nos amb sinceritat, perquè els altres queden convençuts de la nostra sinceritat. Sempre hi ha el perill d’un malentès o un altre, sobretot quan som sincers. Sinceritat i disciplina, doncs! Tant se val. No debades, Gramsci era comunista, per molt gramscià que fos.

Encara que la sinceritat té una connotació clarament positiva en la nostra cultura, Gramsci es pregunta si aquesta qualitat és sempre un mèrit i un valor. Ho és, diu, si és disciplinada, i si va lligada amb un màxim d’individualisme i d’originalitat. Ara, l’individu és històricament original quan dóna el màxim relleu a la sociabilitat, sense la qual seria un element aberrant o grotesc. Gramsci al·ludeix també a un significat romàntic d’originalitat, de sinceritat i de personalitat, que està històricament justificat perquè va nàixer en oposició a un cert conformisme hipòcrita, creat pels interessos d’un petit grup.

Gramsci matisa a cada pas els conceptes i els mots que fa servir. De vegades, estableix entre ells relacions inesperades o insòlites, com ara entre sinceritat, disciplina i sociabilitat. Tot seguit fa un pas més en aquesta direcció i diferencia entre el que ell anomena conformisme jesuític i un altre de racional, que respon a la necessitat del mínim esforç per a aconseguir un resultat útil. El conformisme és racional, i no un estratagema hipòcrita, quan tracta d’adaptar-se a determinades situacions socials per fer via de la manera més còmoda i més ràpida possible, sense simular o dissimular amb el fi d’enganyar els altres. Gramsci afegeix que cal fomentar l’existència d’aquest conformisme racional, fins a convertir-lo en «espontaneïtat» i «sinceritat». Adverteix, també, que conformisme no significa res més que «sociabilitat», però que li agrada fer servir aquell mot per a espantar els imbècils. Entesos. Continuem.


Formar-se una personalitat i ser original tenint en compte alhora la sociabilitat no és impossible, però costa. En realitat, ser original és massa fàcil: d’una manera mecànica, ens podem limitar a fer el contrari del que fan els altres. Per a molts, és una temptació gairebé irresistible cercar una personalitat i una originalitat a poc preu. Convé recordar en aquest punt que els manicomis estan plens de gent original i de forta personalitat. El que és realment difícil és «distingir-se dels altres sense fer acrobàcies», posar l’accent sobre la disciplina i la sociabilitat, i aspirar de tota manera a la sinceritat, a l’originalitat i a la personalitat. Un altre punt important que destaca Gramsci és que la sociabilitat, el que ell anomena el conformisme racional, és el resultat d’una lluita cultural.

Passant a la literatura, assenyala que la sinceritat s’enfronta amb el mecanisme i el càlcul, els quals poden ser «un fals conformisme, una falsa sociabilitat, és a dir, una complaença en les idees fetes i habituals». Esmenta el cas del dramaturg Nino Berrini, que va «catalogar» el passat i va cercar l’originalitat fent allò que no apareixia en el catàleg. De nou, el procediment fàcil a què es referia abans: fer, mecànicament, el contrari del que han fet els altres, els antecessors literaris en aquest cas. Per a Gramsci, això no és conformisme racional ni sociabilitat, sinó una simple adaptació a les coses ja existents.

No és gens fàcil combinar sinceritat i sociabilitat, com s’encarrega de demostrar-nos la vida de cada dia. Si ens centrem en l’àmbit literari, és ben difícil d’aconseguir aquest equilibri en una societat amb una cultura literària i moral molt prima, com la nostra. La conseqüència immediata d’aquest estat de coses, al nostre país si més no, és que bona part de la literatura actual es caracteritza per un convencionalisme literari i moral que tomba d’esquema o per la pràctica d’una imaginació gratuïta. Carles Riba sabia molt bé de què parlava quan afirmava la necessitat de construir una educació moral de la societat, que fos capaç tant de consumir una literatura digna d’aquest nom com de suscitar-la.

Tot escriptor s’ha d’enfrontar amb la dificultat d’arrelar la seua obra en un món d’experiències personals i morals pròpies, contra les convencions i modes literàries, i contra el que és políticament correcte en cada moment. L’altre aspecte de la qüestió és que aquest món personal s’ha de poder compartir amb uns lectors. Però la «sociabilitat» a què es referia Gramsci falla sovint. L’escriptor té la sensació d’escriure en el buit, a un pas del solipsisme o de l’inefable, sense que el seu món —literari, vital, moral— puga fer peu en la seua societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada