1922, any liminar de la literatura catalana

En el pròleg a Retrats literaris (Mèxic, 1947), Domènec Guansé explicava així el propòsit que l’havia animat a escriure aquest llibre: «El que he pretès en conjunt és evocar animadament un període de vida literària: període que va des de la instauració de la Dictadura Militar a la insurrecció, passant per la República. És un període en el qual les figures no es destacaven pas amb la força que en el temps de la Renaixença, però en el qual havien assolit, si no la maduresa, la normalitat. Aleshores, per a escriure en català, ja no calia ni sentir-se genial, ni heroi, ni tan solament ser un enderiat o, si voleu, un idealista. Hi escrivia ja tothom, fins —com després s’ha demostrat— els qui ni eren pròpiament catalanistes, però que acceptaven el català per a una major eficiència. Car pot afirmar-se que tot el que no era formulat en català, dintre de Catalunya, no era pres en consideració.»

En el que va redactar el 1966 per a Abans d’ara, més extens que el de Retrats literaris, Guansé rememorava amb més detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana?

Hi havia, primer, una raó personal de l’autor. Domènec Guansé es va establir a Barcelona aquell any i al cap de poc es va lliurar de ple al periodisme, cosa que li va permetre observar de prop el panorama literari. Però el 1922 no va ser un any qualsevol. Per a Guansé, va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, «fins feia poc mestre i mentor màxim», s’instal·lava definitivament a Madrid. Guansé comenta que «era com si ens haguéssim quedat orfes», però que no hi havia cap sensació d’orfenesa en l’ambient, sinó de deslliurança. El nom d’Ors va esdevenir tabú, i «l’etiqueta del noucentisme s’acabaria de desenganxar sola del front dels qui encara l’ostentaven». Ara, que s’oblidés el mot no volia dir que se n’evaporés el contingut: «Com una locomotora que hagués perdut el maquinista que l’havia engegada, el moviment noucentista continuaria marxant durant un cert temps, però d’una manera orba, que, fatalment, el desviaria i que no trigaria a encallar-lo.» Hi havia per a mantenir el més vigent del seu programa «un organisme molt més important que una doctrina i que un programa, car podia fornir una base de sustentació a tots els programes i doctrines que anessin succeint-se: l’Institut d’Estudis Catalans». Des de la Secció Filològica de l’IEC es va acomplir l’obra de normativització de Pompeu Fabra, «el gran miracle de l’època, el que constitueix el més alt honor del període», que va culminar, l’any 1932, amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

L’allunyament de Carner de Catalunya va ser molt diferent del d’Eugeni d’Ors. No l’allunyaven «ni un canvi d’ideologia, ni canvis sentimentals, ni covades rancúnies». No va deixar mai d’escriure en català. I lluny de Catalunya va escriure els seus millors llibres i les seues millors traduccions. Guansé apuntava en el retrat que li va dedicar en Abans d’ara: «Miracle de la llunyania, que li ha permès de contemplar el conjunt de les terres catalanes en una bella perspectiva i no solament descobrir-ne el caràcter, ans —virtut suprema de l’artista— infondre’ls caràcter. I així, en bona part, veiem Catalunya tal com ell —l’absent— ens ha ensenyat de veure-la.»

El periodisme va ser un dels gèneres que va prendre més impuls. La Publicidad va passar a redactar-se en català precisament l’any 1922. Va ser com un senyal de partida. La Veu de Catalunya ja no era l’únic diari en llengua catalana, i això, diu Guansé, «la impulsaria, a poc a poc, a superar-se». Un any després va aparèixer la Revista de Catalunya, destinada a l’assaig, a la crítica i als estudis històrics. També aquell any 1922 Francesc Cambó creava la Fundació Bernat Metge, que aspirava a publicar clàssics grecs i llatins en els textos originals acompanyats de la traducció al català. Aquestes versions van contribuir a fixar el llenguatge literari culte. Un parell d’anys després, Josep M. de Casacuberta fundava la col·lecció «Els Nostres Clàssics», que posava a l’abast del públic lector la nostra literatura medieval, reservada fins aleshores a erudits i bibliòfils. Durant aquesta dècada, el projecte de traduir la Bíblia al català, iniciat per mossèn Frederic Clascar, es va reprendre per tres institucions diferents, gairebé simultàniament, amb característiques i finalitats diferents: Foment de Pietat Catalana, Fundació Bíblica Catalana, i Abadia de Montserrat.

De més a més, «els més responsables s’adonaren que calia allargar el radi d’acció, eixamplar l’esfera d’influència. I era cap allà l’any 1925 que iniciaren la campanya per a vigoritzar els gèneres més populars —teatre i novel·la—, els quals, encadenats pels noucentistes, dauradors de tortugues, havien acabat esllanguint-se». Calia estimular els escriptors a escriure novel·les, i els lectors a llegir-ne. Es van instituir diversos premis, com ara el Joan Crexells, i es van fundar editorials assequibles «als autors inèdits, als lectors també inèdits». La Proa, de Josep Queralt, amb la seua popular «Biblioteca A Tot Vent», va ser la capdavantera. La col·lecció taronja s’anunciava amb exactitud com «una antologia de novel·la clàssica i moderna universals. Les millors obres estrangeres traduïdes pels millors escriptors catalans». Entre els seus traductors hi havia Josep Carner, Andreu Nin, Just Cabot, Miquel Llor, Rafael Tasis, Ernest Martínez Ferrando, Domènec Guansé…

Després de la desfeta del 1939, mitificava Guansé aquell període de la literatura catalana? Torne a llegir el fragment del pròleg a Retrats literaris, que he citat al començament d’aquesta entrada: «Aleshores, per a escriure en català, ja no calia ni sentir-se genial, ni heroi, ni tan solament ser un enderiat o, si voleu, un idealista. Hi escrivia ja tothom, fins —com després s’ha demostrat— els qui ni eren pròpiament catalanistes, però que acceptaven el català per a una major eficiència. Car pot afirmar-se que tot el que no era formulat en català, dintre de Catalunya, no era pres en consideració.»