Viure en mons diferents

El 1931, en una carta a la seua cunyada Tania Schucht, Gramsci criticava que hagués parlat de «dos mons» per a referir-se a la relació entre els jueus i els no jueus. Gramsci sabia que Tania no era antisemita, però li preguntava què volia dir amb aquella expressió. Que jueus i no jueus són com dues terres que no poden apropar-se i establir una comunicació entre si? Si no volia dir això, i es tractava d’una expressió metafòrica, a penes volia dir res, perquè metafòricament els «mons» socials i individuals són innumerables. A quantes societats pertany cada individu? I cadascun de nosaltres, no ens esforcem constantment per unificar la nostra concepció del món, en la qual encara subsisteixen bocins heterogenis de mons culturals fossilitzats?

És cert, com advertia Gramsci, que, quan fem servir metafòricament l’expressió «mons diferents», no volem dir que aquests «mons» són incomunicables ni hermètics. Sempre es pot traduir d’una llengua a una altra. Però encara que no siguen incomunicables ni hermètics, en la pràctica, ben sovint, aquests mons ni es comuniquen ni es toquen, encara que de vegades coincidesquen en alguns espais comuns o neutres. D’altra banda, quan de «mons diferents» es tracta, sempre n’hi ha un que és més «món» que l’altre: és el món, mentre que els altres són més aviat guetos. No estan envoltats per murs, com en l’època medieval, però gairebé. Metàfores a banda, l’expressió «mons diferents» suggereix implícitament el conflicte, la rivalitat. En la majoria dels casos, un conflicte sord, somort. Se sol imposar la indiferència mútua. Tot es complica, o es pot complicar, quan els «mons diferents» competeixen entre si, quan es qüestiona la relació jeràrquica, tan harmònica, quan el món se sent amenaçat pel gueto.

De vegades, els conflictes entre mons diferents són conflictes de simultaneïtat o d’encavalcament. Per exemple, dues classes socials o dos grups nacionals, enfrontats, es disputen l’hegemonia política. O els parlants de dues llengües es disputen quina ha d’ocupar la boca de la col·lectivitat. Unes altres vegades, es produeixen a causa de desfasaments: els anacronismes —els mons culturals fossilitzats que encara s’arrosseguen—, la falta de sincronització entre els diferents sectors socials i entre els mateixos individus. No tothom comparteix les mateixes prioritats. En la carta a Tania Schucht Gramsci apunta a un fet important, que es passa per alt sovint: els «mons diferents» són també dins de l’individu. Al llarg de la seua vida, ha de readaptar-se als canvis que imposa l’edat i als produïts per l’evolució social. A mesura que passa el temps, experimenta cada vegada d’una manera més aguda un sentiment de desfasament, d’haver deixat de fer peu. Es fa difícil portar el rellotge en hora.