Dos lectors gogolians

En l’entrada anterior us comentava l’entusiasme que m’ha produït Ànimes mortes, de Nikolai Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Me’n vaig subratllar molts fragments, que vaig repassar només acabar la lectura de la novel·la. Ara la deixaré reposar un temps. M’agradaria tornar a llegir-la aviat, com una manera de fer-li justícia, de llegir-la millor. Flaubert deia que «pour qu’une expérience soit bien faite, il faut qu’elle soit réitérée». És un argument a favor de la relectura, que es pot aplicar igualment a altres activitats humanes.

Entre els fragments que vaig subratllar al marge n’hi ha dos que remarquen les característiques com a lectors de dos personatges. D’un, Malínov, un dels terratinents amb qui entra en relació Txítxikov, el narrador ens conta que «al despatx hi tenia sempre el mateix llibre, amb el punt a la pàgina catorze, pàgina que ja feia dos anys que llegia sense parar». De Petruixka, el criat de Txítxikov, se’ns diu que «era de tarannà més taciturn que xerraire, i un noble impuls l’induïa a il·lustrar-se, és a dir, a llegir llibres sense que el capfiqués gaire el contingut: li era completament indiferent si li queien a les mans les aventures d’un heroi enamorat, un sil·labari o un missal, tot ho llegia amb la mateixa atenció, i si li haguessin endossat un manual de química tampoc no li hauria fet fàstics. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir, o més aviat el procés mateix, i que d’aquelles lletres sempre en sortís una paraula o una altra, que sovint ves a saber què volia dir. Aquestes lectures les duia a terme sobretot en posició jacent, al recambró de l’entrada, sobre el somier i el matalàs, que en aquestes circumstàncies s’havia tornat eixarreït i prim com una coca».

Dues mostres del nonsense gogolià, com n’hi ha tantes en aquesta novel·la? Sí, però la capacitat de suggestió d’aquests textos va més enllà de l’absurd i de la comicitat. Per a nosaltres, els lectors habituals, els lectors cultes, els lectors com cal, un «lector» com Petruixka, que llegia «sense que el capfiqués gaire el contingut», que tant li feia un llibre com un altre, és incomprensible i grotesc. Ens posem literalment les mans al cap. Hi ha una oferta de lectura tan extensa i tan variada, que ens ho pensem poc o molt abans de començar un llibre o altre, en fem llistes, establim prioritats, en llegim un o altre segons les circumstàncies del moment. No ens té igual llegir qualsevol cosa. Nosaltres no som Petruixka! I no volem tampoc quedar-nos estacats com Malínov en una pàgina determinada, llegint-la una vegada i una altra fins a la nàusea.

Així i tot… Potser, si ho pensem una mica, Petruixka deu ser un model del lector perfecte. Per a ell, les ganes de llegir eren prèvies a l’interès que li pogués despertar un llibre concret. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir… Flaubert, en una carta a Mademoiselle Leroyer de Chantepie, li deia que no s’ha de llegir com fan els xiquets, per a distreure’s, ni com llegeixen els ambiciosos, per a instruir-se, sinó que s’ha de llegir per a viure. Li recomanava de llegir Montaigne lentament, a poc a poc: Il vous calmera. Petruixka no llegia per a distreure’s ni per a instruir-se, però tampoc per a viure, com aconsellava Flaubert. Llegia per a llegir, com una activitat que es justifica per ella mateixa.

I què direm de Malínov, enganxat per sempre a la pàgina catorze d’un llibre? És un exemple de lector feliç, que no necessita llegir res més de nou perquè ja ha trobat el que l’ompli com a lector. El lector habitual també experimenta, algunes vegades, breus moments de felicitat o, més modestament, de benestar, quan un pas o una frase d’un llibre el deixa clavat, aturat en aquell punt, sense esma de continuar endavant, com en el començament del capítol sisè d’Ànimes mortes: «Abans, fa temps, als anys de la meva joventut, als anys de la meva infantesa irreparablement perduda…»